Cercador
La princesa més fonollera
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La princesa Llera era un fonollera de cal Déu. Es passava els capvespres rosegant fonoll i es col·locava de mala (bona, no?) manera. Manera natural i permesa (en aquells temps en què els ocells tenien dents i no anaven al dentista no hi havia normatives esclafaires). La princesa Llera, en ple estat de sentir-se el cos volàtil no se n'estava d'agafar la corona de la seva mare, la reina Macramera (eternament aqueferada macramejant, el palau ple de la seva obra que ja cansava) i se l'emprovava davant de miralls prohibits (els que la mostraven despullada).
I sense roba i amb la corona i els efectes fonollers treia el cap per una finestra que no fos massa estreta (era de menester que ho fossin, tàctica antienemics i fins i tot amics)...i com que no n'hi havia cap com havia de menester, amb pic i pala en va eixamplar una d'amagatotis mentre el rei Eunuc roncava (era el seu gaudi suprem, si roncava volia dir que somiava que estava deseunucat i que feia de tot amb les minyones) i ho va fer amb aplom, que si l'enxampaven a la masmorra de pet, encara que fos princesa. És clar que poc temps, però el suficient per agafar càndides als baixos perquè una masmorra penetra en l'esperit com un antibiòtic i en deixa residus fotudíssims.
I un cop el caparró bufó de nina de la princesa Llera podia alliberar-se i mirar castell enllà, el drac podia clissar-la. No desitjava res més.
El drac Cefalí volava cap allà amb el cor accelerat. S'obligava a no deixar-lo bategar massa sorollosament, se sentiria massa, que tindria tot el soldadam enviant-li sagetes i no li venia de gust...haver-los de rostir.
Un cop la princesa i el drac eren un davant l'altra, allò era el paradís.
Ell la mirava amb els ulls dels quatre caps que tenia.
Ella li acostava la llengua i, lentament i amb dedicació, li envernissava les parpelles quan els tancava.
Així el drac mai perdia la capacitat de tenir foc.
Així la princesa vivia una existència avorrida amb creativitat adolescent. Quan la casessin...
Quan la casessin marxaria amb Cefalí a les Terres del Fonoll (mai dit Fonollilàndia, l'autora s'hi nega!).
I sense roba i amb la corona i els efectes fonollers treia el cap per una finestra que no fos massa estreta (era de menester que ho fossin, tàctica antienemics i fins i tot amics)...i com que no n'hi havia cap com havia de menester, amb pic i pala en va eixamplar una d'amagatotis mentre el rei Eunuc roncava (era el seu gaudi suprem, si roncava volia dir que somiava que estava deseunucat i que feia de tot amb les minyones) i ho va fer amb aplom, que si l'enxampaven a la masmorra de pet, encara que fos princesa. És clar que poc temps, però el suficient per agafar càndides als baixos perquè una masmorra penetra en l'esperit com un antibiòtic i en deixa residus fotudíssims.
I un cop el caparró bufó de nina de la princesa Llera podia alliberar-se i mirar castell enllà, el drac podia clissar-la. No desitjava res més.
El drac Cefalí volava cap allà amb el cor accelerat. S'obligava a no deixar-lo bategar massa sorollosament, se sentiria massa, que tindria tot el soldadam enviant-li sagetes i no li venia de gust...haver-los de rostir.
Un cop la princesa i el drac eren un davant l'altra, allò era el paradís.
Ell la mirava amb els ulls dels quatre caps que tenia.
Ella li acostava la llengua i, lentament i amb dedicació, li envernissava les parpelles quan els tancava.
Així el drac mai perdia la capacitat de tenir foc.
Així la princesa vivia una existència avorrida amb creativitat adolescent. Quan la casessin...
Quan la casessin marxaria amb Cefalí a les Terres del Fonoll (mai dit Fonollilàndia, l'autora s'hi nega!).
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436146 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com