LA PRINCESA DE PORCELLANA

Un relat de: Marceli
LA PRINCESA DE PORCELLANA
En el temps que Barcelona era una ciutat normal. Vull dir, que
era la ciutat antiga de Barcelona, i que encara existeix. La part
de la catedral, les muralles, els palaus i tot allò tan bonic, del
temps de la Celestina, i els contes de les mil i una nits.
A
Barcelona hi ha hagut prínceps blaus , prínceps daurats i
prínceps destronats. És una ciutat que ho ha vist tot. També ha
vist a una noia molt maca. Vivia al Palau de La Virreina. Era
tan maca, que tenien por que es marxes volant per la
finestra,que se l’emportés un ocell o una gavina. O se
l’emportés la lluna , o el sol. El cert que tot el que vivia la
volia. Era com la música, l’aire i el cel, tot junt.

Quan plovia, no es mullava. Fins i tot l’aigua l’estimava i feia
el possible per que no agafes un refredat. El sol baixava la
intensitat dels seus raigs per no cremar la seva pell tan fina i
sensible. El vent fort, també s’aturava al veure-la i la saludava
amb un xiulet. La Tramuntana arribava just a la seva finestra, li
donava un petó i s’aturava el vent de cop.

Els mariners tenien que estar molt atents, quan passaven pel
port de Barcelona, perquè els vaixells es desbocaven, i pujaven
tot corren amunt la Rambla de les Flors . Li van posar aquets
nom, perquè ella era totes les flors. Si no s’apropava a la
finestra, no hi havia flors. I quan les obria , les flors fugien dels
camps i volaven cap a Barcelona, fins que la veien, més bonica
que el cel i el sol junts. aleshores es tranquil·litzaven, deixaven
de volar, i entraven dins de les cassetes dels venedors.

Les ciutats eren molt boniques a l’edat mitjana. Feien olor de
pis i de mer.. .També feien olor a galliner, a porc senglar
autèntic. A brau, a gos. Es podien gaudir els olors més
repugnants barrejats amb l’olor de coses de menjar. Amb peix
del mercat, fruites i verdures. Embotits. Herbes medicinals,
menta , canella , romaní..

També flors, perquè no tot era porqueria i mal olor. Hi havia certes
parts més propenses. Per on transitava la gent i es gaudia la festa. La gent acabava borratxa i dormint al carrer.

Era normal a las ciutats que hi
havia convivència i activitat mercantil. Malgrat tot, les ciutats
no deixaven de ser naturals. Hi havia boscos molt a prop,
conreus, camps. Horts, canalitzacions ,aigua, sembrats. Fruits i
fruites. Eren ciutats rurals. Amb masos i palaus a prop i
separats . Amb edificis que feien de hostals. Altres que feien de
magatzems. Des de la ciutat portuària, les mercaderies fluïen
terra endins. I també arribaven a la ciutat, per ésser
intercanviades ,venudes , o exportades més enllà del mar.

La nostra bellesa no es tenia que preocupar per les males olors.
No les coneixia. Els perfums la perseguien i l’envoltaven. Fins
i tot els seus excrements , eren nets i polits com la mel. Una
cosa tan maca no podia durar molt de temps soltera. Els
prínceps rics i humils venien de totes parts. Uns li oferien
palaus , altres coves immenses plenes de tresors. Altres li
oferien jardins i poesies. Altres la portaven vaixells o
mercaderies. La seva fama s’escampava per tot arreu. I la seva
bondat també.

Feia moltes coses pels humils i els nens. Pregava
favors i donatius als nobles, a Barcelona, va regnar la pau i la
felicitat durant força temps. Va organitzar l’assistència
sanitària. L’ajuda als parts. Un servei d’assistència als malats
aïllats. Com ara les ambulàncies, però sense sirenes, ni tan de
xivarri. Pot ser no trobareu dates històriques. Jo les he cercades
infructuosament. Al arxiu de la Corona d’Aragó, tan sols vaig
trobar un paperet que tenia escrit : “Aquets missatge
s’autodestruirà dins de deu segons.”. I eixint va succeir , el
missatge em va petar entre les mans, una flamarada molt
sorollosa em va cremar els dits . Ho sento les proves han
desaparegut misteriosament. En aquell temps hi havia molts
alquimistes. Pot ser van fer una formula secreta, que també ha
desaparegut.

Ella també va desaparèixer. La Sra. Susanna de Porcellana
se’n va anar una matinada. Amb un home que no sé sàvia si era
príncep o criat. Era un home, això era ho important. I
s’estimaven, que també era important. I no volien ser famosos,
ni sortir al LecTorras, ni al Jola , ni al Adéu, ni al Setmana
Passada de Rosca, Ni al caps de setmana. Es va assegurar que
no fos torero. Els toreros surten granotes, i acabes fins a les
astes d’astes, banyes, cues, i orelles sordes. Tampoc era molt
popular entre els catalans fer-se torero. L’únic torero famós de
l’època es deia Albert i no era torero. Coses rares de l'edat
Mitjana, els toreros catalans, cantaven cançons de toreros, però
no es ficaven al “ruedo”. Marcel·lí Miret
http://webs.xadica.cat/quixotcatala/

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer