LA PRIMERA

El terra es va estremir sota les petjades poderoses de la criatura acabada de néixer. Ningú no sabia -perquè no existia encara cap ésser viu capaç de saber-ho- que els descendents d´aquella criatura desmanegada i esguerrada esdevindrien els membres de l´espècie dominant al planeta de gel. Ella, la primera del seu llinatge, producte d´una mutació sobrevinguda a l´atzar, tampoc no ho sabia ni ho sabria mai.
Els sotracs sobre la capa espessa de glaç retrunyien dins el silenci d´aquell món blanc i fred. La criatura, coberta d´un pelatge clar i llefiscós, que es confonia amb la blancor del gel, va mirar al seu voltant per veure allò que mai cap ésser anterior no havia pogut contemplar. Ella, a diferència de tots els altres, podia mirar-se l´entorn des d´un angle recte amb el terra, perquè era l´única que podia caminar dreta. Com moltes altres criatures, havia nascut amb quatre extremitats, però, a diferència de la resta, el parell anterior era massa curt en relació a l´altre, cosa que l´impossibilitava de caminar amb les quatre potes. Així, gràcias a uns peus exageradament grans que li servien de plataforma inabatible, va haver d´acomodar-se al fet de desplaçar-se només sobre dues extremitats.
El que va veure va ser un món de superfícies llises i blanques a causa de la neu i el gel: parets gairebé de vidre, que s´enlairaven molts metres per sobre del seu cap fet de bonys i cobert d´escates. Els seus ulls mòbils, gegantins i roigs, que sobreeixien del front aplanat, van contemplar un espai desert on la vida era amagada sota el glaç. Estava sola. Però des d´aquella nova perspectiva va descobrir a la llunyania quelcom que devia ser alguna formació vegetal. El seu instint -no el pensament que no tenia ni tindria encara durant milers de generacions- la va dur fins allà.
Va descobrir que podia córrer, amb l´inconvenient afegit, però, que al seu pas s´obrien esquerdes a la capa de glaç, esquerdes per on eixien altres bestioles de mida reduïda, de cossos tubulars envoltats d´apèndixs. I aquelles criatures, gairebé mancades de sistema nerviós, van ser les primeres a veure com el gegant de la creació caminava per primera vegada per sobre de la terra. Elles van saber -sense saber que ho sabien, però- que aquell monstre era el seu enemic i que només sobreviurien si no s´interposaven en el seu camí.
L´ésser malgirbat va córrer, i molt aviat va aprendre com fer-ho amb més rapidesa i sense relliscar sobre el gel. Va ser capaç d´aprendre. Res no estava escrit ni determinat per a ell, perquè, al capdavall, no era més que un accident imprevist i imprevisible. Era la primera criatura lliure, encara que no ho sabia. L´instint i la seva capacitat d´aprendre -que potser no eren més que dues cares de la mateixa moneda- el van portar fins a la seva font de subsistència.
Les parets de glaç amagaven esquerdes per on una vegetació grisa i arrapada al sòl s´obria pas fins a l´exterior. La criatura va devorar fulles i arrels de manera indiscriminada emetent sorolls que ningú no sentia, fins que la sensació de gana desaparegué i fou substituïda per una suau somnolència. Una esquerda més gran, arrecerada del vent fred i tapissada de molsa, li va servir de llit per al primer son. La van despertar els xiscles d´éssers que volaven per sobre del refugi. Éssers que no gosaven envair l´espai que el gegant havia ocupat. Ella va alçar els ulls. I n´hi va haver prou amb l´esguard vermell d´aquells ulls que miraven de front, i que podien contemplar una dimensió mai vista per cap altra criatura, perquè les bèsties voladores fugissin esporoguides. Llavors es va adonar que s´havia produït un canvi important a l´entorn: la temperatura havia baixat -encara que això no l´afectava gaire- i tot al seu voltant s´havia enfosquit. Per primera vegada va conéixer la nit. Potser era por allò que va sentir i que la va fer recular al fons de l´esquerda. Va girar l´esquena a l´obertura per on la nit s´escolava i va descobrir que hi veia àdhuc en l´obscuritat.
La claror de les estrelles llunyanes es reflectia en el gel brillant. Però els ulls de la criatura podien anar més enllà: podien veure com l´esquerda es transformava en un passadís fet de parets blanques, i va decidir de seguir-lo. Va caminar centenars de passes pel laberint de gel, travessant cavernes de parets plegades que li tornaven la seva mirada vermella multiplicada per mil. I va continuar per les entranyes de la muntanya de gel a la recerca d´alguna cosa de què no podia tenir consciència. No va trobar res. Cap criatura. Només silenci i quietud. Tampoc no va trobar la claror del dia... Fins que va arribar.
De cop i volta va quedar enlluernada per una claror intensa. La llum venia del fons del passadís. Es va acostar amb passes lentes fins que va sortir a un espai circular també envoltat de parets de gel però que no tenia més sostre que el cel blau intens i la llum del sol. Va trigar un temps a adaptar-s´hi, però un cop acostumada sentí alguna cosa semblant a la joia: allò seria casa seva. El sol desfeia l´aigua sòlida i formava bassals. Els bassals es convertien en rierols que desembocaven en un gran estany central. I a les riberes de l´estany, per on apareixia de tant en tant una terra vermella, creixien plantes amb flors i fruits, que la criatura no trigà a tastar.
Va recórrer el seu refugi explorant tots els racons, assimilant tot el que l´envoltava. I llavors es produí un fet insòlit: sota els blocs de gel va veure els rostres que la miraven des d´un món remot, un món que havia deixat d´existir feia molt, molt de temps. Els va contemplar durant una llarga estona sense saber què eren, sense poder saber que en un passat llunyà havien estat el que ella i els seus hereus esdevindrien en un futur també remot. No sabia que aquells rostres aplanats i nus -tan diferents del seu- i aquells cossos estilitzats coberts de materials estranys i perllongats per accesoris que la naturalesa mai no havia pogut crear, havien estat els dels amos i reis absoluts de l´univers durant molt de temps. Havien estat l´espècie elegida, l´espècie intel.ligent que havia dominat i transformat el planeta com cap altra no havia fet abans. Però també era una espècie ja extingida, víctima de la seva pròpia prepotència, de la seva pròpia intel.ligencia, de la seva tecnologia: òrgans tots ells que ella mateixa havia creat i reproduït.
La criatura no sabia res d´això. Però sabia que allò que havia descobert sota el glaç havia de ser preservat per al futur, perquè alguna cosa en els seus gens reconeixia una certa similitud, una herència compartida, gairebé perduda en algun racó de la seva essència química. Algun dia, els seus descendents, provistos d´una intel.ligència que ella encara no posseïa, reconstruirien la història dels homes, la història de l´espècie extingida que els havia precedit. Però abans el sol encara hauria de sortir milers i milers de vegades.