La primera no veritat

Un relat de: betixeli

Plovia dins el piano, i tots dos sabíem que això no tenia cap sentit, però el soroll de les gotes impactant sobre les cordes tensades, ressonant a l'interior de l'instrument, no deixaven lloc al dubte. De sobte un corriol d'aigua va començar a escolar-se entre els potes del banquet que reposava davant les tecles, decididament allà dins algú hi havia desplegant un cel de tempesta. Les notes més greus van començar a tremolar, vibracions de tons fúnebres s'escampaven per la cambra sota la mirada incrèdula del meu pare i jo mateix.

El vent s'escolava entre les tecles i treia enfora ràfegues polsoses delatant anys de mal manteniment, però poc a poc va arribar la clama, els impactes de les gotes d'aigua van desplaçar-se cap a la dreta fent equilibris sobre les cordes més agudes i afluixant el ritme fins esdevenir un simple tentinegi similar al d'un xilòfon que es fa sonar al final de cada compàs.

Va ser llavors quan d'entre les fustes esberlades de sota el piano, encara regalimoses, en va començar a créixer una petita branca, tot entortolligant-se a la pota del banquet i desplegant al seu pas tot de petites fulles de color verd tendre.

La branca es va fer forta, i en qüestió de minuts piano i banquet formaven un tot juntament amb un tronc de fusta immens que foradava el sostre de la cambra. La pressió de la branca entortolligada al piano finalment va guanyar la batalla i amb un gran esclafit va aconseguir esquerdar les planxes de fusta que conformaven l'instrument.

Finalment el piano s'havia tret la màscara que durant tants anys havia estat obligat a dur. Finalment havia esdevingut, altre cop, arbre.

Comentaris

  • La cultura es fa natura[Ofensiu]
    T. Cargol | 16-10-2007

    la cultura pot oprimir la natura dins seu? O aquesta sempre esclata?
    El nostre interior es manifesta finalment de forma o mantenim les formes en que ens han educat?
    Bones preguntes!
    Però el piano, malgrat l'esforç de controlar els 10 dits de els mans un per un -quin sadism - de vegades sona molt i molt bé, suau o molt fort, en funció de qui, a qui i perquè es toca.

  • És una bona imatge[Ofensiu]
    franz appa | 15-10-2007

    I està ben resolta. Estirant de la metàfora, arribaríem a la conclusióque tots els nostres esforços dàrtifici són inútils, i que la natura sempre ens guanyarà la partida.
    Possiblement sigui així. però el que per a nosaltres compta és haver estat piano, o pianista, millor dit.

  • m'ha recordat[Ofensiu]
    pereneri | 15-10-2007 | Valoració: 10

    un conte antic, que Walt Disney va posar en imatges però que no era de Disney, sinó anterior. Crec que era una mongeta que de sobte treia un rebrot i després creixia molt i primer ocupava amb les branques tota la casa sota la qual havia estat plantada (o potser se li havia caigut al protagonista i havia anat a parar sota la casa per accident) i després es feia arbre i enlairava la casa i a la fi allò esdevenia una cosa monstruosa. No recordo ni el títol ni com anava la història exactament perquè fa moltíssims anys que vaig llegir-la, però sí que em va impressionar.

    Bé, espero que al damunt del teu piano-arbre alguna branca sigui prou dúctil com per instal·lar-hi el teclat i les cordes i, sense fer mal a l'arbre, poder continuar tocant el piano allà dalt.

l´Autor

Foto de perfil de betixeli

betixeli

113 Relats

295 Comentaris

91776 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Surto a la terrassa i cullo tres fulles de menta, en tasto una i escric el que em ve al cap,
i el mateix faig amb les imatges que sorprenen els meus ulls d'aprenent, amb els fets que em remouen i amb els pensaments que faig crèixer sense saber-ne massa el destí. Escric el que sento, i al desar-ho en paraules és com si tot el que he (a)notat esdevingués més tangible, més compartible, més de veritat.