La primera classe

Un relat de: Ravegal
LA PRIMERA CLASSE

Passa poc de la setantena. Alt, de bona planta, una calba amb la corona de cabells blancs, barba fina i ben retallada, ulls tristois i expressió amable. Va vestit amb roba que ja té algun any però ben conservada, l’elegància justa i pretensions poques. Podria estar jubilat però, treballador incansable i persistent en l’estudi, hi pensa però sempre ho deixa per a més endavant. La seva tenacitat l’ha dut a regir diverses càtedres de la Facultat de Medicina de la ciutat. Ara la d’anatomia. Encara que no li caldria, treu la bata blanca de l’armariet i se la posa amb gest pausat, es dona una mirada d’aprovació davant del mirall, obre la porta i es dirigeix a l’aula on, sense saber-ho, l’esperen els estudiants
Avui els estudiants tindran la seva primera classe d’anatomia a la sala de dissecció. En lloc de d’anar a la sala, els han dit que anessin a l’aula. Allà, juntament amb els ajudants de càtedra que dirigiran els equips, esperen. Uns, excitats per la proximitat de l’experiència intenten estrafer el neguit amb bromes desavinents i riallades espasmòdiques. Altres, la passada nit han tingut malsons que probablement seran insignificants al costat dels que vindran.
Obre la porta de l’aula i camina lentament fins situar-se al centre de la tarima. S’ha fet un silenci gairebé total, gairebé. Espera immòbil fins que s’acaba el xiuxiueig, llavors pren la paraula.
- Benvolguts alumnes. Avui tindran la primera classe d’anatomia a la sala de dissecció. No només serà la primera classe sinó que serà també la primera trobada amb la mort, cara a cara. Fins que s’hi acostumin, l’olor del formol, la visió dels cadàvers, membres i òrgans es possible que els provoqui fortes sotragades emocionals, disgust, poca gana, insomni i un llarg etc. En resum una situació poc plaent. A la sala de dissecció alguns passaran les hores mes apassionants de la carrera, per altres seran les pitjors. Fins i tot es possible que algú abandoni. No serà ni el primer ni l’últim. Sobre la taula hi trobaran un cadàver, no un pacient. Però han de tenir en compte que, quan exerceixin la medicina, el pacient pot acabar cadàver.
El silenci s’havia fet profund. Les mirades es concentraven en aquell home amb gran expectació per les paraules que seguirien. Es disposava a continuar.
- Amb l’exercici de la medicina contribuiran al benestar de la societat. Per alguns serà una professió gratificant, per altres una manera de guanyar-se la vida i uns pocs seran coneguts i valorada la seva tasca i altres, fins i tot, s’enriquiran. Pensin, però, que tot aquell que surti d’aquesta facultat amb un diploma sota el braç ha de bregar per ser dels millors i que inevitablement, un dia, també necessitarà un metge i voldrà que sigui dels millors. La societat espera molt de vostès. En realitat ho espera tot: evitar la mort.
La veu cadenciosa del professor omplia tots els racons de l’aula. Amb estranyesa seguien el fil d’un relat que no s’esperaven. Una classe d’anatomia començada amb un discurs? El professor, en un silenci breu es va escurar la gola i es va eixugar els ulls amb un mocador.
- Sobre la taula trobaran uns cossos amb la cara tapada. Tinguin sempre present que aquests cossos han estat persones, van tenir una vida. Unes persones que mereixen tot el respecte, que han estimat, han rigut, han plorat, han tingut il•lusions i patit desenganys. Tenien una família que s’estimava i l’estimaven, van ser benvolguts i van conviure amb d’altres, i ara aquests, no saben d’un lloc per recordar-los. Pensin en el mal que farien als seus si aquests sabessin que són tractats amb desconsideració, burla, o menyspreu. Han de tractar-los com les persones que han estat, com si poguessin estar al cas de tot allò que vostès faran. En un gest altruista han fet donació del seu cos per tal de que la medicina avanci, per a que vostès siguin metges, uns bons metges. Com podrem parlar de valors en la vida si no tenim respecte a la mort? Quan estiguin allà dins, pensin en el que els he dit, i si cal, plorin. Si us plau, no oblidin el què els he dit, no ho oblidin. Ara vagin.
En sortir de l’aula, enfila el passadís en direcció oposada a la que seguiran el alumnes. Torna a treure el mocador i s’eixuga les llàgrimes. Fa anys que la primera classe d’anatomia la comença així. Des que va reconèixer aquelles mans.

Relat escrit per qui no ha trepitjat mai una Facultat de Medicina i menys encara una sala de dissecció, en homenatge als que han donat el seu cos a la ciència, al metges bons i als no tan bons, que davant d’un cos han pensat que havia contingut una ànima.

Josep Raventós Rebulà
Molins de Rei, 14 de desembre de 2017

Comentaris

  • Masterclass[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-01-2020

    Emociona el teu relat. Jo tampoc he trepitjat mai una sala de dissecció, però pel que m’ha explicat algun amic, em sembla que de respecte pels cossos n’hi ha el just. El discurs del teu protagonista és preciós. Tant de bo fos de veritat i els alumnes poguessin assimilar aquest respecte i amor, tant pels morts com pels vius.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: