La primavera de Giovanni

Un relat de: Brida

El vint-i-u de març d'aquell any, el dia es va despertar net i serè, sense cap lleganya, fresc i nou, amb tot el vigor de la joventut, acabada d'estrenar. En una habitació d'un tercer pis se sentien violins, fent saltirons com papallones, ballant de puntetes amb sabatetes de cotó fluix. Era l'època de les coses que florien. Era el temps de l'esclat, i el futur eren flors obertes a cada cantonada. I els violins xiuxiuejaven coses seves, mig amagats entre els plecs de primavera: una enraonadissa incessant. I s'hi afegien els ocells de la petita ciutat, grisos, marronsos, blancs, clapats de burell.
Enmig del bullici, ella, petitona, arribava de no sabia on, tallant l'aire amb les seves aletes translúcides, anhelant viure també la seva primavera, amb l'olor del pol·len i la brisa, amb tots els colors i l'herba humida -amb els violins que murmuraven secrets amagats dins d'una soca, sota les fulles-, amb les branques curulles de poncelles i el sol amable i tendre -i els violins dolços i gentils, com una carícia innocent; amb prou feines si t'arriba a fregar la pell- i l'escalforeta del migdia i la posta tímida però ardent i les nits fredes i estrellades i la boira tènue del matí i el perfum de tota la vida que neix. I creix, ufanosa. Venia de lluny i devia ser de les primeres, perquè encara no havia vist gaires companyes surcant el cel. Però aquell any, malgrat el calendari, ja feia dies que la primavera s'havia instal·lat còmodament a tota la regió. I les notes contingudes dels violins eren a punt d'esclatar com un èxtasi. A punt de córrer com la lava i desbordar-se com una riuada. Tenia el cos cobert d'una pell de vellut finíssima -de ratlles negres i grogoses-, i uns ulls minúsculs però inquiets que descobrien el món per primera vegada. Immens. Les ales frenètiques no paraven -zum-zum, zum-zum... I la música era pertot arreu i s'apoderava de tot. Amb el zum-zum barrejat amb la remor dels cotxes i les veus del carrer i els violins, va esmunyir-se per l'escletxa de la finestra mig ajustada d'aquella habitació del tercer pis d'on rajava la música, sense que ningú se n'adonés, i es va anar a posar damunt d'una rosa oberta. Vermellíssima. I va començar a xuclar el suc de la vida, protegida pels pètals encesos. Cortines de seda. Silenciosa i perduda en el seu petit paradís que era el món i no era el món, ningú no va semblar advertir la seva presència. Si hagués tingut els ulls prou entrenats per veure els detalls, potser s'hauria adonat que, asseguda en una cadira al costat del llit, amb el cap cot, la mirada d'una dona plorava, continguda, la primavera. Un plor lent, però vessat amb persistència. L'última llàgrima es va quedar atrapada -talment una perla- en un racó de l'ull esquerre i la dona va alliberar un sospir llarguíssim i un sanglot, al mateix temps que els violins s'allunyaven i emmudien del tot. I amb un mocador blanc -envoltat de puntes de ganxet- es va eixugar les galtes i va capturar l'última llàgrima -presonera- i va fitar les parets blanques -els violins ja no eren enlloc- i per dins va continuar plorant la primavera esclatant i va mirar el cel a través de la finestra i va provar de dibuixar un somriure al rostre. És molt fàcil, Valentina, es va dir, només has d'arquejar els llavis i mantenir-los en aquesta posició un parell de segons. Li va sortir una mena de ganyota. Però no et pots desmuntar el dia que Giovanni fa dotze anys. El cel era immaculat i lluny lluny s'endevinava el rastre de fum d'un avió. Va tornar a la tauleta pels violins. Era una operació senzillíssima: prémer un botó, tancar els ulls. I deixar-se inundar per oblidar o per buscar una estona de felicitat, que moltes vegades acaba sent la mateixa cosa. Mmm... La música torna, i els violins, tots per a tu. Violins que s'amaguen i xiuxiuegen -continguts- i tempten i esclaten i es desborden i es fonen lluny lluny, com el rastre de l'avió. L'infinit sense taques, l'infinit pur.
En canvi, el dia que vas fer onze anys el cel era de plom i els núvols pesaven tant que semblava que havien de caure sobre la ciutat i sepultar-la. I jo pensava, que plogui d'una vegada, que el cel no podrà suportar el pes de tanta boira. I l'àvia només feia que dir-me, Valentina, plora, plora d'una vegada, que el teu cor no podrà suportar la càrrega de tantes llàgrimes frenades, interrompudes. Estroncades. I amb el primer tro, Valentina es va esquinçar per dintre -una ferida, un llamp que esquerda el cel- i la corassa es va fer a miques. Feia tres dies i tres nits que era en aquella habitació, després d'un mes etern a cures intensives, i no havia pogut vessar ni una miserable llàgrima. Giovanni dormia, impertorbable, absent del dolor.
I avui... avui quin sol!, Giovanni. Ha entrat una abella a l'habitació i s'ha amagat entre el ram que t'ha portat l'àvia. Es pensa que no l'he vista perquè plorava, i s'ha ficat a dins cautelosa, mirant de no fer soroll amb les ales. Però l'he sentida. Saps què? M'agradaria que es mengés el ram de l'àvia... Tot sencer! No ho diguis, això, mare... l'àvia es posarà trista si sap que no ens agraden els rams que em porta. Pobres floretes... Farien més bonic en un prat. O un jardí. Però és un secret, això de l'abella... oi que sí? Sí. Xxxst! Que l'àvia ha anat a la cafeteria a menjar alguna cosa, però no trigarà gaire a tornar... xxxst! Mare, em fas pessigolles...! Mare, que si l'àvia entra ara se'ns escaparà el riure i es pensarà que ens mofem d'ella... Gianni... ja saps quin dia és avui? Sí! Sí... Però fins a la nit... Fins a la nit no és el meu aniversari de veritat-de veritat. Mare... mare..., n'estàs segura, que l'abella no sap que sabem que ronda per aquí? Segur segur. Vols que l'espanti i la faci marxar? No no..., que es mengi el ram de l'àvia, si vol; a mi tampoc no m'agrada!

Els violins s'acosten gairebé sense fer soroll i ballen i s'amaguen i tornen a sortir i s'enfilen -amunt amunt- i fascinen i s'escampen i esclaten i corren i inunden i a poc a poc es marceixen i s'allunyen i lentament es fonen i desapareixen. Són la companyia de Valentina, sobretot quan no troba les paraules. Malgrat que té una infinitud de coses per explicar-li, de vegades passa que la ment es queda en blanc. O que perd el fil del que deia. I el deixa amb la música, perquè hi hagi alguna cosa que el connecti amb el món, al qual ella lluita per fer-lo tornar. Tot i que de vegades li ha vingut un pensament fugaç, ràpid com un llamp, que li fa preguntar-se si «tornar» és precisament el millor. Vés a saber on t'has ficat Gianni... És com quan eres petit i jugaves a amagar amb els veïns del carrer, només que ara estàs tan ben amagat que no hi ha manera de trobar-te. I plora per dins la primavera transparent, perquè avui és el dia que Giovanni fa dotze anys. On t'has ficat? Sempre li ha agradat dir-li Gianni i mirar-li les pigues de les galtes quan riu amb els ulls resplandents. I s'ha imaginat més de mil vegades què li dirà quan obri els ulls i es desperti. Perquè, si d'una cosa vol estar segura Valentina, és que un dia el nen, que ara jeu immòbil al llit blanc, es despertarà.

Des de la porta ajustada, per una escletxa, la senyora Scionti mira d'entrellucar què passa a dins l'habitació. L'entrepà era dolentíssim i no se l'ha pogut acabar. Amb prou feines quatre queixalades: l'ha deixat mig esmicolat a sobre la taula. Quan està distreta i absent, pot passar-se hores jugant amb les molles de pa, sense ni adonar-se'n. No vol molestar i amb un grinyol fluixet obre la porta un pensament més. Imperceptible. Vol posar imatges a les paraules que sent. Com si escoltés un programa de ràdio i es delís per veure la cara que fa el locutor. Si somriu. De quin color té els ulls. Si gesticula amb les mans. Com mou els llavis. La seva filla inesgotable parla amb el nen estirat al llit, quiet com una pedra. El seu nét..., que avui fa dotze anys i per a qui ha comprat un ram de flors que està segura que si pogués li tiraria pel cap. Però no sabia què comprar-li -i a ella li agraden tant les flors... I pensant-ho, vol riure i vol plorar al mateix temps i dels llavis se li escapa una ganyota estrambòtica, que ignora si és de tristesa o de resignació o de dolor ofegat. O, qui sap, potser de primavera incipient... Sense les ulleres ho veu tot una mica borrós, però a la tauleta de nit hi ha el ram i tot de capses i papers d'embolicar. Escampats. Regals que són com recordatoris: avui ningú no s'ha oblidat de venir. I és que la vida dels homes es regeix per dies assenyalats al calendari. Dies en vermell. Dies subratllats o dies acompanyats d'una nota escrita de pressa. Valentina ha tingut la paciència de desembolicar tots els regals i ensenyar-los a Giovanni. Amb cada paquet que obria, una sorpresa i una exclamació. I el paper que cruixia, oh, Giovanni! Has vist quin cotxe? Crec-crec. Els dits àgils, estripant els envoltoris, com si ella fos la nena petita que fa anys i tots els presents li pertanyessin. I mira, el joc d'ordinador que volies! Traient forces d'allà on sigui, Valentina lluita per contagiar d'entusiasme l'àngel que hi ha ajagut al seu costat. Dormint, diríeu. Un son plàcid i feliç. Té el rostre tranquil i una expressió de pau als llavis. La respiració pausada, impertorbable. Diríeu que dorm. Si no fos per les parets blanques, semblaria que dorm, content. Si no fos pels senyors i les senyores amb bata blanca que es van passejant intermitentment pel passadís, diríeu que viatja per un somni que li agrada d'allò més. Si no fos perquè la seva mare ha rebut la primavera amb una llàgrima indecisa -i mil llàgrimes contingudes, i un mar de llàgrimes vessades. Perquè l'àvia no deixa de comprar-li rams cada festa. Perquè els amics de l'escola vénen de tant en tant i se'l miren i llavors es miren entre ells i miren la mare i no saben què dir. Si no fos per tantes coses que compliquen la realitat, diríeu que senzillament és un nen que dorm.
Des de la porta ajustada, la senyora Scionti sent la seva filla que fa córrer un cotxe de joguina pels plecs dels llençols. Rrrnn-rrrnn
. Aparteu-vos, que s'acosta el tot terreny més potent de tota la història! Rrrnn-rrrnn... Molt al fons, torna el xiuxiueig incansable dels violins, fidel, inesgotable com l'amor de Valentina. Cíclic: la música neix i creix i es fa gran i és poderosa i esclatant i imponent i es desborda i més tard es panseix i calla i s'evapora per tornar a viure, a néixer, a créixer... com la paciència i la dedicació de la mare.

Fa tretze mesos i deu dies una trucada va trasbalsar l'univers de Valentina i ja res no ha tornat a ser com abans del caos. El soroll estrident del telèfon i quatre paraules d'una veu desconeguda i impersonal. I un hospital de maons per fora i parets blanques per dintre. Giovanni tornava de pescar amb quatre o cinc marrecs més -ell, l'últim de tots-, caminant per la vora de la carretera. Devia sentir per darrere el cotxe que s'acostava i... La sala d'espera d'urgències feia olor de medicaments i d'ambulatori i d'aigua oxigenada. I de cop va volar tres o quatre metres i va quedar estès a sobre l'asfalt, feixuc com un sac ple de terra. I tots tenien por perquè Giovanni no es movia. I el cotxe havia fugit. I ells, que també havien caigut tots a terra, cridaven i el cridaven adolorits i no responia. I a l'hospital ningú no parlava en veu alta: tot eren murmuris i frases mig dites. Com si no acabar de dir les coses tingués el poder de treure gravetat a tot de situacions incertes. Eren quatre o cinc i s'estaven asseguts en cadires massa grosses per a ells, amb les cames plenes de rascades, amb morats per tot el cos, els genolls junts, tocant-se -prement-los amb força-, els braços tensos i la mirada clavada al mosaic de terra. Espantats. Amb el soroll dels magnetòfons i els pip-pips de fons que els trepanaven el cervell. A la tarda estaven contents perquè havien pescat molts peixos -vermells i negres- i els portaven en una galleda, orgullosos. I després les bestioles havien quedat estabornides al mig de l'asfalt. Alguna havia anat a caure dins d'un camp. No havien tingut temps ni d'agitar les aletes, ni de moure les brànquies en un últim intent d'aferrar-se a la vida. Feia molta estona que s'havien endut Giovanni a la sala misteriosa d'on no paraven de sortir els pip-pips i ningú no sabia ben bé què passaria. Les parets eren blanques i ja mai més el blanc no seria el color de la innocència.

Mare, saps què? He pensat una cosa... Hauríem de traslladar el meu aniversari al dia vint-i-dos... I doncs, Gianni, que no t'agrada el dia que vas néixer? És que... és que... mare, tu sempre em dius que quan em vaig decidir a treure el nas ja eren més de dos quarts de dotze de la nit... i doncs... gairebé... gairebé podríem dir que era l'endemà, oi? Gairebé, però no del tot, noiet. Què et sembla si ens esperem fins que sigui l'hora i bufem les espelmes llavors? Deu espelmes, eh? Com ha crescut el meu homenet!!! Sí, mare, sí! Ens esperem... fins a les dotze! No, fins a les dotze no... és a dos quarts... Doncs, això! Seré el nen de la classe que anirà a dormir més tard avui! Mare, oi que ja sóc un nen gran? Molt gran, fill.
Aquest era el ritual que havien establert cada any. El pensament de Valentina, asseguda a la cadira de sempre, amb el record de l'últim aniversari a casa que encara plana entre la blancor metàl·lica i la claror dels fluorescents del passadís que es filtra per l'escletxa de la porta, divaga. Sempre, les espelmes a frec de mitjanit. L'hora de les bruixes, l'hora de la màgia. De les espurnes. Demana un desig, Gianni, però no el diguis en veu alta, que si no es desfarà!... Ja està! Doncs agafa aire, els pulmons ben plens... i apaga les espelmes, totes d'un cop!

Valentina demana un desig quan el primer dia de primavera ja fa estona que s'ha apagat. Demana el mateix desig que demana cada dia des de fa tretze mesos. I deu dies. I avui hi ha un pastís solitari que no es menjarà ningú damunt de la tauleta, amb un dotze ben vermell clavat a sobre. I les espelmes són dos fars en la penombra. Amb els llums de l'habitació tancats, la nit, la lluna i els fanals del carrer travessen la persiana mig oberta. Seria una penombra deliciosa si l'àngel no estigués immòbil, estirat en un llit tot blanc. I les espelmes són dues estrelles en un cel que no existeix. I Valentina, enamorada dels violins, amb els violins per companyia des de fa tants dies i tantes nits, es disposa a recuperar una vegada més el seu encís. I la música xiuxiueja i s'amaga i explica secrets inconfessables, de puntetes, sabatetes de cotó fluix, i s'escampa i corre i es desborda i esclata i es refrena i es conté i es fon i s'allunya i es consumeix. I d'una bufada de nit apaga les espelmes.

Al matí hi havia una abella xuclant el suc de la vida d'una rosa oberta -vermellíssima- i aneu a saber on s'ha ficat ara... Quant de temps viuen els insectes? Valentina sap que n'hi ha que no duren més d'un dia, però ignora si les abelles... No, segur que aquesta ha trobat un ram més ufanós... i s'ha esmunyit sense fer fressa perquè no la descobrissin i s'ha posat sobre una flor badada i esclatant. I Valentina pensa en els colors de la primavera i mira el blanc de la tauleta i dels llençols i de les parets i recorda el blanc de les bates dels metges i les infermeres i, abans de deixar-se vèncer per la son, torna a desitjar els colors. Sempre s'acosta al llit tant com pot i s'endormisca donant la mà al seu fill.
El vint-i-dos de març Giovanni ja tindrà dotze anys, mare, ara sí que sóc gran!, i la primavera tornarà, puntual al matí, mare, has vist?, vaig bufar totes les espelmes de cop!, i potser alguna abella o algun borinot atrevit -zum-zum, zum-zum- voldrà ficar-se a l'habitació, mare, per què t'agrada tant fer-me pessigolles?, i buscarà una flor oberta, que no podré parar de riure, després!, per alimentar-se del suc de la vida.

En un moment imprecís de la nit, Valentina sent -o somia- que algú li prem la mà. Dorm i somriu a la primavera.

Comentaris

  • encara ho has fet massa curt ,jeje[Ofensiu]
    DaniVent | 01-08-2007 | Valoració: 7

    enhorabona brida

  • Bell com la primavera i la musica de Vivaldi[Ofensiu]
    prudenci | 07-01-2007 | Valoració: 10

    M´ha agradat mo9lt Brida, es senzill i complexe al vegada, molt bell i copsant. Utilitzes un ric llenguatge i la descripció és perfecte.
    Felicitats.

  • tard, molt tard[Ofensiu]
    neret | 17-04-2005

    va ser el primer relat teu que vaig començar a llegir (si, em cau la cara de vergonya, però a la feina, entre plànol i plànol, no em podia concentrar per llegir-lo) i finalment l'he pogut llegir, tot d'una tirada, i l'he pogut disfrutar com mereix.

    Ja t'ho ha dit tothom (ja et dic que el comentari arriba tard), però és un relat preciós, molt per sobre de la mitjana dels que es troben aquí. Molt (però molt) ben escrit, pensat, estructurat, detallista i sobretot emotiu, molt

    En fi, que m'ha encantat, potser és el que m'ha agradat més dels que he llegit fins ara, i ja és dir!

    enhorabona!

  • Tot posant-t'hi remei[Ofensiu]
    pèrdix | 14-04-2005 | Valoració: 10

    a l'imperdonable abandonament en que et tenia, he arribat fins aquí. L'he llegit en una terrassa, prenent el sol primaveral, mentre esmorçava. Sembla que avui, sense voler, i dintre les limitacions imposades per la rutina, encerto l'entorn on he de llegir els teus relats.

    Ha estat impressionant, l'he llegit dos cops i dos cops m'he emocionat amb la mateixa intensitat. Administres l'emoció d'una manera magistral, deixant que el lector es recuperi una mica però mantenint-lo amb el cor encongit. I dins la duresa de la situació i de les sensacions d'ella et mous amb una elegància, una facilitat i una seguretat absolutament admirables. Un autèntic exercici de sensibilitat.

    felicitats Brida. Molt em temo que ja tens un nou incondicional.

  • Estic impressionada[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 07-03-2005 | Valoració: 10

    Brida, de veritat, estic impressionada. El teu relat m'ha emocionat. De fet, és un dels millors que he llegit en aquesta web.

    Trobo que tens un estil molt maco, un mica poètic. Suggereixes moltes coses i ho fas jugant amb les paraules d'una manera tan dolça que fa posar la pell de gallina. Em recordes una mica a la Mercè Rodoreda.

    No deixis mai d'escriure!

  • Molt bo[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 08-01-2005 | Valoració: 10

    És un relat molt bo. Molt ben fet. Molt seductor. Entre altres coses, insinua més que diu i crec que això és la clau de l'èxit del relat.

  • tresors[Ofensiu]
    peres | 27-12-2004 | Valoració: 10

    de tant en tant descobreixes un nou tresor i, és clar, et poses content. Avui he descobert una autora-tresor que es diu Brida i que no sols m'ha fet un dels millors regals literaris d'aquestes festes de Nadal, sinó que veig amb delit que em té reservats set baguls més que també podrien contenir tresors, i que em reservo per als propers dies, que d'aquí als reis segur que tindré almenys una mica de temps per anar servint-me'n.

    Brida, que bé que escrius!!

Valoració mitja: 9.63

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

35403 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com