La presència

Un relat de: copernic

Els caps de setmana, quan el temps recuperava el seu ritme natural i la ciutat quedava en silenci, li agradava escoltar música Engegava la ràdio i passava de llarg de notícies i xerrameca. Anava directament a les emissores que posaven èxits de la seva època. Llavors es lliurava totalment a l'exercici de la nostàlgia. Algunes cançons el situaven en algun lloc i un temps concret dels seus records. Altres, senzillament, el travessaven de dalt a baix. Surfejava sobre les crestes de les ones, s'estremia en els arpegis d'una guitarra, es diluïa en la melodia ensucrada d'un piano. Sense saber perquè aquelles notes li suggerien vides no viscudes, paraules no pronunciades, crits ofegats. Mirava per la finestra i veia les gavines volant lluny. Absort en l'horitzó semblava enyorar una llibertat perduda, ostatge d'una presó imaginària.

El que més el molestava d'aquella sensació agredolça era la manifesta incapacitat per interpretar el seu estat d'ànim. Era frustrant no poder donar forma a tot aquell batibull de sentiments que li provocava la música. Cada set dies, amb puntualitat còsmica, era atacat pel mateix mal. Absort, embadalit en si mateix, aliè a tot allò que no passés pel seu cap en aquell moment s'aïllava, es recloïa, es rendia al seu autisme, sense poder expressar el seu desconcert d'una manera clara i entenedora. Passava les hores en el seu món, absent, enyoradís, afectat per una malaltia incurable de la que no volia guarir-se.

Era llavors, quan la tarda declinava i es desfeia en una llum agònica, que pujava les escales de les golfes i engegava l'ordinador. Mentre esperava que arranqués retenia tots els matisos del capvespre fins que els llums tímids de la ciutat s'obrien i espurnejaven en la atmosfera crepuscular. Obria un document nou i començava a escriure, conscient de la impossibilitat de poder expressar una mínima part del que sentia. Tot i així, amb periòdica insistència, volava sobr el teclat cercant la clau del seu inconscient. Una i altra vegada, com reu d'una condemna mitològica, pujava la muntanya de la seva insatisfacció fent rodolar la roca de la seva melangia. I quan era a dalt de tot , sense poder-ho evitar, la roca queia muntanya avall. Es preguntava si aquella perenne sensació d'abaltiment l'acompanyaria fins a la tomba, si algun dia podria gaudir del moment sense ésser perforat pel fibló de la nostàlgia, si la renovada consciència del pas del temps que el turmentava periòdicament l'impediria fruir de la vida, oblidar un instant la presència, la companyia fidel i incondicional de la seva pròpia mort.

Comentaris

  • caçadors d'ombres[Ofensiu]
    franz appa | 31-03-2009

    Arribo a aquest relat atret pel teu comentari al de Dolça Parvati, i per la coincidència del títol amb el primer relat que vaig penjar aquí. M'ha sorprès molt la coincidència temàtica, de fons, entre el teu i el meu homònim, la veritat.
    "vides no viscudes, paraules no pronunciades". crec que és una definició perfecta de la literatura. Obrir un ordinador, o engrapar un llapis (jo continuo prfeerint aquest) és segurament una forma de sacrificar-nos a la nostàlgia. segurament molts cops a la nostàlgia del que no ha succeït.
    I esforçar-nos i turmentar-nos per expressar, per dir, per dir-nos, el que això suposa, és en definitiva la tasca de Sísif de tot escriptor. Un caçador d'ombres, de presències furtives, que són en tal vegada el misteri inexorable de la nostra condició efímera.
    Una abraçada,
    franz

  • M'encanta....[Ofensiu]
    Elboigdelsmots | 31-03-2009


    ...la tria de mots que has fet a tot el text però especialment a aquest fragment:

    Cada set dies, amb puntualitat còsmica, era atacat pel mateix mal. Absort, embadalit en si mateix, aliè a tot allò que no passés pel seu cap en aquell moment s'aïllava, es recloïa, es rendia al seu autisme, sense poder expressar el seu desconcert d'una manera clara i entenedora. Passava les hores en el seu món, absent, enyoradís, afectat per una malaltia incurable de la que no volia guarir-se.


    "Embadalit en si mateix"...m'agrada, m'embadaleix.

    El boig

  • Com un cicle orbital[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 29-03-2009

    Uf! Quin repte més gran es planteja aquesta veu, aquest corrent de consciència -i d'inconsciència- a les línies finals. Viure en l'ací i l'ara, i no en evocacions d'instants i sensacions passades -o en la projecció allò que no ha esdevingut-. L'aprenentatge de viure el moment ha farcit la cultura humana de filosofies, psicologies i enfocaments terapèutics. Personalment, em confesse incapaç de no concedir el seu temps a la nostàlgia, i si això forma part dels meus punts neuròtics, aquest me'l quede i no el vull sanar, que li tinc molt d'afecte.

    Mira, m'ha costat saber per on engegaria el present comentari i és perquè has deixat una semblança tan perfecta de tots els matisos, colors i sensacions de la nostàlgia -la imatge crepuscular m'ha dut als meus propis crepuscles, la referència a la música als sentiments precisos de les melodies que porten records-, que el text estava massa acabat, i òbviament t'ho dic com un elogi.

    I l'escena de l'ordinador, -supose que autoreferencial-, me la prenc com una picada d'ull per als qui ens entestem, -de vegades de manera frustrant-, a posar paraules a totes aquelles turbulències que ens corren per les fibres i que prèviament a l'escriptura formen part del nostre nivell, o paisatge, subverbal.

    Repetiré la visita al teu observatori, astrònom.

  • "Cercar la clau de l'inconscient"[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 27-03-2009

    Un relat prou digne d'un estudi psicològic. Parles de nostàlgia, d'enyor, de tristor . Tot el text està embolcallat d'un halo més hivernal que pas primaveral, tot i que els sentiments no necessàriament van enllaçats amb el canvi d'estacions. Hom pot sentir (físicament) l'escalfor reconfortant dels raigs del sol sense desprendre's d'una enorme tristesa. És així.
    Un text intimista, filosòfic (hi planeja una nyonya existencial: vida/mort) que pessiga amb força el lector. Tan ben descrit que resulta impossible no empatitzar amb l'escriptor.
    T'envio molts petons, Copèrnic, si calen per animar.
    Mercè

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386847 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...