LA POSSIBILITAT OBVIADA

LA POSSIBILITAT OBVIADA


La porta del cafè es va obrir deixant entrar la llum del carrer que resultava esmorteida per la voluptuosa visió d'un angel amb cos de noia enmarcat pel montant de la porta petita de fusta.

-Bé nois- es va acomiadar en Joaquim- encantat de xerrar amb vosaltres però he d'anar a conèixer la meva futura esposa.

Mentre s'atansava a la noia anava eixamplant la seva millor rialla i s'agafava els tirants amb els polses tot estirant-los enfora. El quatre amics restaven a la tauleta rodona amb cara d'estaquirots, no pas per la gosadia d'en Joaquim sinó per la bellesa d'aquella noia de la que tots acabarien gaudint. Tots sabien prou bé com acabaria tot alló, no era pas el primer cop que en Joaquim anava a conèixer la seva "futura esposa", cada cop que una noia de fora el poble entrava al cafè o venia a passejar per la plaça el diumenge a la tarda es repetia el consabut numeret, en Joaquim si apropava tot somrient i tivant-se els tirants, hi xerrava una estona tot assetjant-la amb afalags i brometes, quedava amb ella al vespre i després ja no la tornaven a veure més, prou bé que s'ho passava en Joaquim però esfereia totes les noies amb tanta rauxa!!!

Però aquell cop havia estat del tot diferent i quan no havien passat ni tres mesos del primer encontre en Joaquim i la Rosa es casaven a l'esglèsia de Sant Isidre per sorpresa dels cinc companys, en Joaquim inclòs, i de retruc de tot el poble, el "Falcó del carrer de dalt", com l'anomenaven les males llengües, havia caigut presa d'una colometa amb cara de no haver trencat mai cap plat i ni tant sols un got. Set mesos i mig després la Rosa tenia una nena, la Xita, que disparà tota sort de comentaris i parauleries, encara que els pares expliquessin i juressin per tot que la nena havia estat "setmesina", una nena prematura no podia haver pesat mai quatre quilos i mig.

Així fou com va començar la seva història, història que d'altra banda jo conec prou bé encara que jo no hagués nascut ja que al meu poble tothom ha gaudit sempre explicant-la un milió de cops sense deixar de presumir mai d'haver-la viscut "de primera mà". Ningú sap del cert quina vida duia la Rosa abans d'arrivar al poble ni si realment havia trencat algún plat però el que si puc dir és que aquí va trencar la vaixella sencera, aquella noia tant eixerida es passejava pels carrers i les places com si s'hagués de mejar el poble, sobretot la part masculina, rondava tot el dia pel cafè, flirtejava amb tots els homes i més d'una nit tornava de matinada a casa seva o a vegades ni tant sols hi anava a dormir.

-On se's vist que una dona es porti així!!!!!!- exclamaven en veure-la passar les senyores casades.

-Quina enveja!!!!!- xiuxiuejaven les senyoretes solteres.

-Foteu-se totes!!!!!- pensava ella.
-Pobret Joaquim!!!- rumorejava tot el poble.

El cas es que els anys passaren i el noi alegre que un dia havia estat el Joaquim es va convertir en un home esquerp i amargat que vivia aferrat a un got de cervesa, o de vi, o de cigaló, depenet de l'hora del dia que fos i dels diners que portés a la butxaca. A vegades la invariable realitat és tant aclaparadora que voldriem que ho hagués succeït mai res de res i que la història sencera fos un llibre en blanc on no hi hagués res per recordar, suposo que això és el que intentava fer el pobre Joaquim. De diners, pocs ho molts, sempre en tenia, ja que la seva dona havia convertit la seva afició en ofici i es deia que cobrava els seveis que tant alegrement oferia pel poble, en Joaquim sempre en treia un pessic fos de grat o fos per la força mitjançant alguna pantuflada que la Rosa ja acceptava com a part de la seva vida i qui sap si de la penitència per les seves debilitats. Aquest va ser el trist escenari que va tenir la Xita com a infància, veient com el seu pare ofegava el seu humor en alcohol i la seva mare s'aferrava a la cintura de qualsevol. La nena sempre anava bruta, mal vestida, mal menjada i calenta la cara per les bufetades dels seus pares, de ben petita va desistir d'intentar portar-se bé doncs quedava clar que si no tenien motius per estovar-la se'ls inventaven i si no, ho feien sense motiu, ningú redreçava aquell arbre que era la nena i va crèixer ben torta pobre fill meu, sempre rondava pels horts mirant de rapinyar alguna cosa per que a casa seva s'anés menjant, quan no era un sarpat de bledes era un menat de mongetes, un saquet de pèsols, una mata d'enciam, quatre carxofes, un cistellet de cireres, una galleda de pomes o un cabasset amb prèssecs, com es sabut per tothom la gana esmola l'enginy i aquella nena n'havia passat molta de gana, estava feta una bona pispa aquella mocosa esparracada. Quan anava saltironejant amb algun dels seus botins a sota el braç sempre hi havia algú disposat a renyar-la:

-Una bona estirada d'orelles et faria falta.

Ella tombava el cap, feia una ganyota i treia un pam de llengua, cosa que encara enfurismava més a qui l'hagués increpat. La unica persona que s'apiadava d'ella era el capellà, Mossén Roderic havia arrivat al poble directe del seminari el mateix dia que la Xita havia vingut al món i li tenia un afecte especial, havia hagut d'insistir molt perquè els seus pares accedissin a batejar-la i, a falta de parents, ell mateix havia exercit de padrí vetllant desde sempre per la salut física i espiritual d'aquella petita, Mossén Roderic parlava molt amb ella i acostumava a dir-li:

-Xita, no ho haries de fer aixó, que no ho veus que Déu es posa trist?

-Segur que Déu no ho vol que passem gana a casa nostra.

Llavors el jove mossén callava i l'acaronava amorós, realment la nena no tenia la culpa de la deixadesa dels seus pares.

Tot el poble anava ple de les aventures de la Xita, però mai ningú l'havia enxampat amb les mans a la massa, la nena era força espavilada i sabia quan i com havia de cometre els seus petits furts perquè ningú se n'adonés. Un dia van començar a desaparéixer animals dels corrals de les cases, quan a un veí no li faltava un conill a un altre li faltava una gallina i si no era un garrinet d'alguna masia, ningú sabia qui podia ser el lladre i alguns pagesos, farts de la situació, van començar a vigilar els seus corrals nit i dia incapaços d'explicar-se com aquell lladre aconsseguia esmunyir-s'hi i emportar-se qualsevol cosa que li fes la peça davant dels seus propis nassos:

-Sembla que tingui un sisé sentit aquest paio!!!- exclamava la gent sense saber que no erraven del tot el tret.

A les places i els carrers no es parlava d'una altra cosa, les dones, esfereides, murmuraven en rotllanes i prohibien als fills sortir al carrer després de la posta. Els homes, emprenyats, vociferaven al café i donaven cops de puny a damunt de les taules, un fosc temor s'havia apoderat del poble i ningú sabia del cert que fer.

La Xita aparentment aliena a tot l'enrenou continuava anat amunt i avall pel poble amb el fruit de les seves collites a sota el braç tot i que ara la gent ja no l'increpava si no que més aviat se la miraven cua d'ull i badaven boca, no va fer falta que ningú ho digués en veu alta perque, a poc a poc, tot el poble s'anés impregnant d'aquella idea, el lladre no podia ser d'altre que aquella nena que de tota la vida els anava buidant els horts.

Cada dia desapareixia un nou animal i els ànims cada cop eren més calents. En aquella època hi havia al poble un pastor que tenia un corral amb dues-centes ovelles i cada matí en feia recompte, un dissabte, quan el cafè era ple de gent, el pastor va entrar d'una revolada i fet un fúria va cridar:

-Això no pot continuar!! aquesta nit m'han fotut un boc i sis ovelles.

El cafè es va convertir en una disbauxa d'exclamacions de sorpresa i d'ira, allò havia anat massa lluny, aquella era la gota que faria bessar el got.

-Hi hem de fer alguna cosa!!- va cridar algú.

-De ben segur que ha estat la filla d'en Joaquim i la Rosa!!!

No va fer falta massa més perque tota la gent s'aixequés i es dirigís com un ariet a casa de la Xita a la recerca de justícia, venjança o ves a saber qué. Quan van arrivar-hi van trobar el pare barrant-los el pas davant la porta, la multitut va apartar-lo a empemptes i cops de peu i van entrar a la casa com un exèrcit assaltant una ciutat. L'escenari que es van trobar al pati posterior de la casa era esgarrifós, sobre una enorme llosa de pedra hi havia un cercle dibuixat amb guix que envoltava una enorme estrella de sis puntes amb una ovella esquarterada a cadascuna d'elles, el boc, que encara era viu, esperava al bell mig de tot a ser degollat per la Xita que l'agafava pel cap mentre amb l'altra mà aixecava enlaire un ganivet preparant-se per acabar amb la vida de l'animal. En veure tota aquella gentada la Xita va deixar anar el boc, que va sortir corrent, i brandà l'arma per defensar-se de la multitut que es va aturar de cop, van passar uns segons de tens silenci i llavors tothom començà a avançar un altre cop envers la Xita, allò prometia ser un autèntic llinxament.

-Per l'amor de Déu, tingeu pietat d'aquesta pobra criatura.

Mossén Roderic s'interposava, amb les cames i els braços oberts en creu, entre la torba de veïns enfurismats i fràgil cos de la Xita salvant-la d'una mort segura pocs segons abans que aparegués una parella de la Guàrdia Civil que detingué tota la familia acusada de robatori i pràctiques herètiques. Tant en Joaquim com la Rosa es passaren tot el dia negant-ho tot,

-Recoi- deien,- no en sabem pas res nosaltres de les bruixeries de la nostra filla.

Ni tant sols tota una jornada de pallisses va servir per que fessin una mica de costat a la Xita. La Xita, per la seva banda, no va badar boca, per més preguntes que li fessin i per més bufetades que li donessin ella, impàvida, es quedava mirant la paret que tenia al davant sense parpallejar ni dir mitja paraula. No va ser fins al capvespre, quan va rebre la visita de Mossén Roderic, que va dir alguna cosa.

La Xita estava asseguda al catre llerdós quan el capellà va entrar tot dient:


-Però Xita, que has fet? Aquest cop t'has passat de la ratlla.

La nena no va poder aguantar-se més i va arrencar a plorar de genolls aferrant-se-li a la sotana.

-Mossén m'heu d'escotar, està a punt de succeïr una terrible desgràcia i jo només provava d'evitar-ho- va somicar la Xita.

La nena li va explicar que ja feia dies que sabia que alguna cosa molt dolenta havia de passar al poble, no podia dir del cert com ho sabia, però n'estava del tot segura, havia intentat aturar-ho realitzant sacrificis de diferents animals però aquella sensació premonitòria no havia desaparegut, llavors, una nit, havia tingut un somni revel.lador i en despertar-se tenia ben clar que era el que havia de fer, necessitava fer un sacrifici més gran per tal que aquella desgràcia no succeís mai, però aquells estúpids pagesos havien interromput el ritual signant, així, la seva pròpia sentència de mort.

Mossén Roderic va sortir del quarter amb una terrible sensació de fracàs, havia fet tot el que havia pogut per la Xita però la mala vida que li havien donat els seus pares havia acabat per fer-la embogir, la nena havia creat un món de fantasies on refugiar-se de la seva trista realitat. Amb treze anys recent fets aquella criatura ja no tenia esperança i ell es sentia desolat.

L'endemà diumenge va començar el dia amb un Sol de justícia i una notícia que al poble va caure com una martellada, a primera hora del matí, quan els guardies havien dut l'esmorçar als presoner varen trobar el matrimoni mort a les seves respectives cel.les, tant ell com ella s'havien penjat amb els llençols acabant així amb la seva miserable existència. Però això no era tot, el més extrany era que la cel.la de la filla era buida tot i estar tancada amb pany i clau. Els guardies del torn de nit juraven no haver sentit res i molt menys haver alliverat la nena, aquell era un fet encara més inexplicable que els que havien succeït darrerament i es va escampar pel poble talment com si s'hagués encés una regatera de pólvora. A l'hora en que Mossén Roderic cel.lebrava la missa major ja se n'havia assabentat tot el poble i l'església era plena de gom a gom, tothom tenia por de la petita bruixa que corria lliure pel poble i la gent s'arraullia al temple buscant la protecció que oferia en part la multitut, en part el fet de ser a la casa de Déu.

Mentre l'església era plena a petar el poble estava completament desert, el cafè era tantcat i pels carrers no hi havia ni una trista ànima, bé una de trista d'ànima si que n'hi havia, la Xita creuava la plaça major amb una garrafa de gasolina en una mà i una capsa de llumins a l'altra disposada a calar foc a l'edifici que tenia al davant, es va plantar davant d'una de les finestres de la planta baixa i la va trencar d'una pedrada, va ficar la mà pel forat que havia fet al vidre i la va obrir, després va saltar a dins i es va posar a la feina de ruixar-ho tot amb el contingut de la garrafa, en pocs minuts el cafè del poble cremava com una tea.

El pastor del poble era en un prat amb el seu ramat des d'on podia distingir clarament tot el poble, tothom havia anat a missa però ell no deixaria soles les seves ovelles amb aquell petit dimoni rondant per allà, el pastor observava el poble quiet com una tomba i va veure quelcom que li va fer arrufar el nas, hi havia alguna cosa que no anava a l'hora, una fina col.lumna de fum s'aixecava al bell mig del poble i ben aviat va poder distingir el roig ardor de les flames.

-Merda!!!!- va pensar- s'ha calat foc al cafè- es va aixecar i va arrencar a còrrer, aniria directament a l'església a demanar ajuda, ja que tothom hi era tancat i ningú s'hauria adonat de res.

Les portes del temple es van obrir de cop deixant entrar els cegadors raigs del Sol i una veu que cridava:

-Foc, foc, s'ha calat foc al cafè!!!!

La gent va tardar uns segons a aclimatar-se a la sobtada claror que venia de la porta i a distingir la silueta del pastor, llavors tothom es va aixecar alhora i van córrer a l'exterior de l'església.

Les flames s'aixecaven furioses cap al cel i els veïns corrien d'aquí cap allà freneticament intentant sufocar-les, uns quants bombejaven aigua d'un pou i s'havia format una cadena humana per fer arrivar les galledes plenes fins a peu d'incendi, una mica més lluny, les dones i la canalla s'ho miraven esgarrifats. De sobte es va sentir un fort cop seguit d'una explosió que va fer tremolar el terra, l'ensurt va fer que tothom s'aturés i la gent mirava el foc amb precaució, però rapidament van adonar-se que aquell impacte no podia provenir de l'incendi que estaven apagant.

A Mossén Roderic li va passar una fugaç idea pel pensament, va redreçar l'esquena i va girar el cos lentament, com si no volgués veure el que ja sabia d'avançada, la galleda que duïa a les mans va caure i va rodolar per terra.

L'aspecte que oferia l'església era aterridor, no quedava ni una sola paret d'empeus, només el campanar emergia altiu d'enmig d'un munt de runa i entre les pedres es podien distingir les restes del fusellatge d'un d'aquells moderns avions comercials.

Mossén Roderic no donava crèdit al que veien els seus ulls, un avió s'havia estavellat contra l'església a l'hora de missa major, de fet si no haguessin estat apagant aquell incendi tota la gent del poble, inclòs ell mateix, ara seria morta.

Al poble mai més es va tornar a saber res de la Xita, i a Mossén Roderic per sempre més li quedaria el dubte que si hagués confiat una mica en ella potser, i només potser, no hauria mort tota aquella gent que viatjava a l'avió, però el que el jove capellà no va arribar a sospitar mai era que gràcies a aquella nena que havia estat presa per boja o per bruixa tota la gent del poble, inclòs ell mateix, havia salvat la seva vida.