LA PORTA PROHIBIDA (primera part)

L’Enric es va acostar a la porta del radera de la casa del carrer Martí Gisclareny nº 9. Inquiets i emocionats el seguien la Glòria i en Marc, uns nois de deu anys que motivats per descobrir alguna cosa important o simplement xafardejar, gosaven acostar-se a la misteriosa casa. Feia anys que aquella casa tenia fama d’estar embruixada, o si més no això és el que deia la gent gran, entre ells, la iaia d’en Marc, que segons ella, la gent que hi entrava no en sortia mai més, seria veritat? en tot el cas, el que era cert era que ningú no li feia gens de gràcia acostar-s’hi, si més no per la seva mala fama. Tots tres es varen agrupar al davant de la porta, i mentrestant discutien qui seria el primer i el més valent d’obrir la porta i entrar, es varen adonar que la porta no estava del tot tancada, més aviat ajustada. Com que no es posaven d’acord, varen decidir fer-ho a pedra paper tisora, i per circumstàncies sospitoses li va tocar a la Glòria. Ella enfadada i sorpresa, no entenia com podia ser que li hagués tocat a ella dels tres, la única explicació que i trobava era que el més probable era que aquell parell haguessin fet trampes. Però motivada per espantar-los de seguida que se li presentes la oportunitat, va empènyer la porta, i aquesta en obrir-se va fer un grinyol de vell i abandonat típic de les pel•lícules de terror. Sense fer-ne cas, va obrir un lot i es va disposar a entrar a poc a poc. Un cop a l’interior, va fer un senyal als altres dos perquè la seguissin, i a poca poc van entrar un darrera l’altre. Per evitar sospites van acordar que ajustarien la porta perquè ningú del poble o que passes per el carrer de darrera de la fantasmagòrica casa es donés conte de que alguna cosa anormal passava a l’interior. Una vegada la porta ajustada, lentament amb els tres lots, varen enfocar tots els recons del que semblava ser un rebedor, per a fer-ne un mapa mental. Es podia observar la gran quantitat de pols que hi havia per tot el terra, a les parets, plenes de enormes teranyines, s’hi apreciaven les taques d’humitat pròpies d’una casa vella, deixada, gens ventilada i abandonada. El que més els va estranyar va ser la presència de mobles, com i podien haver mobles després de tants anys? Ningú se’ls havia emportat? N’hi havia tres, un armari, un tocador amb un mirall i un penjador de peu, tots ells plens de forats pels corcs, amb teranyines i amb un aspecte penós. L’Enric encuriosit va decidir obrir la porta d’un dels calaixos de tocador, i en obrir-la, es va desencaixar la fusta que el sostenia i va caure a terra. Amb un crit d’espant, els tres varen fer un pas enrere i després d’enfocar amb els lots el calaix i d’esvair-se un espès núvol de pols, varen veure que estava carregat de varetes de ferro rovellat i claus de mig pam. Sense saber com reaccionar, veren fer un silenci extrem, davant d’un possible soroll de perill i fugir, però no varen sentir res. Emocionats per la situació, varen continuar endavant abandonant darrera seu el calaix extraviat. Després del rebedor, tenien dues opcions, passar per sota l’arcada i entrar el que semblava ser una altre sala o tirar cap a l’esquerra i pujar unes escales estretes i esgarrapades, esgarrapades? De què devien ser aquelles marques a tota l’escala, semblava que un gos o qualsevol bèstia segués estat llimant les ungles amb els esglaons. Sense mostrar atenció cap a les marques de l’escala, varen parlar de dividir-se en dos grups, un cap al menjador i l’altre cap a les escales. Després de quedar d’acord, la Glòria es va ajuntar amb l’Enric, mentre que en Marc, li va tocar entrar sol al menjador. Amb el cor a cent, en Marc, va entrar sentint el cruiximent de les escales darrera seu, dels seus amics en pujar al pis de sobre. Les finestres estaven tancades amb porticons, tot i que per les escletxes entrava un llum tènue i quasi imperceptible. Amb el lot enfocant al davant, observava tot el seu voltant. Davant seu, tenia un sala enorme i ben moblada, a l’esquerra, en un racó, hi havia un piano de cua més gros que el del menjador de casa els avis, a la seva dreta, i havia una taula llarga i bruta amb les cadires al voltant, i més a la dreta encara, també en un racó, hi havia una porta tancada. Acostant-se tremolos a la porta, va ensopegar amb una fusta mal clavada i es va estampar contra la porta donant un fort i estrident so que va ressonar per tota la casa. Mig atontat per l’impacta, es va apartar una mica per a poder analitzar la situació i va sentir com els seus amics des de dalt el cridaven per si havia pres mal, però en Marc va preferir fer veure que no havia sentit res per eixís donar més misteri del que ja tenia la casa en si, i si es presentava l’ocasió venjar-se per el fet d’haver-lo deixat sol. En mirar la porta, sentia una gran atracció per a posar la ma al pany i girar-lo fins al punt de que s’obrís i poder observar a l’interior, i finalment després de pensar-ho durant una bona estona es va decidir d’obrir la porta, però en obrir-la, es va desencaixar de les frontisses i va caure al terra fent un soroll encara més fort del que ja havia pogut fer el seu impacte contra la mateixa porta, va tornar a escoltar i aquest cop no va sentir que el cridessin, així que una mica decebut, va seguir endavant sense mirar enrere i esperar els altres. Davant seu tenia el que semblava una antiga i atrotinada cuina, encara, amb els plats a la pica i els gots als fogons. Els armaris, la majoria tenien les portes trencades, i els que les tenien, estaven a punt de caure o totalment tancades, les teranyines no hi podien pas faltar i la pudor d’humitat era molt més pronunciada que a la resta de la casa. Al centre, hi havia una taula que apart de pols, tenia una clau rovellada al mig, una clau que per lògica tenia que obrir una porta o un calaix, així que després d’agafar-la, va començar a buscar el possible pany que encaixaria fins a tal punt que el podria obrir, però no va tenir que buscar gaire, perquè al darrera seu i havia una porta pocs metres més a l’esquerra que la que havia obert ell. Curiós s’hi va acostar, va col•locar la clau al pany, i la va girar, però no girava, com era possible?, semblava que era l’únic lloc que i pogués cabre, però tossut i constant va aconseguir girar-la una mica i després de un últim esforç final va aconseguir girar-la. Un cop girada, la porta lentament es va obrir sola. En Marc bocabadat, va observar com la porta s’obria de bat a bat. Amb el cor a cent i amb els pels de punta, notava com les esgarrifances li començaven a la nuca i acabaven por tot el cos. Lentament, va començar a entrar, i amb el lot enfocant davant, va començar a baixar unes escales que devien conduir a un suposat rebost o soterrani. Pas a pas, les escales cruixien sota els seus peus, devia fer segles que ningú baixava allà sota. En seguir baixant l’escala arribava un punt que feia una volta cap a la dreta, i ell com si fos a casa seva, va fer una volta ràpida i àgil, acció fatal, ja que va patinar i va quedar assentat a terra, però l’impacta va fer que el lot que portava caigués escales avall fins a apagar-se. Després lentament va notar com l’esglaó on estava assentat començava a cruixir i a enfonsar-se fins al punt de trencar-se i caure. Intentat d’agafar-se a algun lloc estable, ell també va caure foscor avall fins a sobre una superfície tova. Espantat i sense entendre el que podia ser, va palpar sobre del que havia caigut, i el primer record que li va venir el cap, era un sofà de cuir, deteriorat, dels anys vint, tot i que no o podia saber del cert ja que es trobava en la foscor més absoluta. Estava molt espantat, i la por superava qualsevol expectativa d’avançar endavant, o si més no, de buscar l’escala per on havia caigut, i a més feia una pudor molt més forta que la resta de la casa. Estava totalment callat, escoltant el típic so del silenci, esperant un so que el pogués identificar, quan va sentir un remor a no molta distància d’ell, de seguida, es va penedir d’haver desitjat sentir un soroll, i una esgarrifança forta i penetrant va recórrer tot el seu cos, a continuació, una sensació de pànic li va accelerar el cor a cent, i a més se sumava que li costava respirar, era com si els pulmons se li agüessin fet petits, però per postres anava notant com els pels se li alçaven un a un començant pel clatell i acabant per tots els cabells. Estava terroritzat, i encara es va posar més nerviós quan va sentir altre vegada un so semblant, però més a prop i més fort. El primer cop, no havia sabut a què relacionar-lo, però aquest cop li havia fet recordar el soroll que feien les caixes, amb pedretes a sota, de les golfes de casa seva, quan pujava a xafardejar els records amagats dels seus pares. Va tornar a escoltar, però no va sentir absolutament res, i després de l’absència de moviment, va sentir com una cosa avançava corrent en contra d’ell a tota velocitat amatent un ronc fort i profund. Tremolós i mig paralitzat va fer un sobreesforç per a arrancar a córrer cap a l’esquerra, en direcció contaria a el que fos que anava en contra seu i després de portar pocs segons en peus, alguna cosa al mig el va fer caure a terra donant-se un cop contra el terra que el va deixar mig inconscient. Estès al terra, podia sentir com aquella cosa anava encontre d’ell i cada cop la podia sentir més i més a prop, intentant d’aixecar-se, es va posar de genolls per a aixecar-se, però el mal de cap, fruit de l’impacta, el turmentava com per no deixar que s’aixequés. L’única cosa que va notar després és que una descomunal cosa peluda el va envestir a gran velocitat i un dolor fortament pronunciat el va inundar a tot el cos.