La porta: dimissió (micro-poema)

Un relat de: Red Pèrill
La porta és torta i somorta,
la porta no té pom com el pomer que sempre vol florir primer i jau arraulitat,
a la taula i al llit al primer crit.

La porta és folla i ella s'hi arrebossa carnosa i s'hi arrapa com un gat que miaula una auca inacabada.

El porta és tancada, hi ha llum al carrer,
el carter l'esbotza per okupar el celler i embotir-se dins d'un vi aprimat.

WTF!

La porta prima s'encongeix al feix del fred,
i tremola d'amor a la primera cançó del vianant detectiu
que la fotografia i li canta perquè s'obri en canal i li mostri els encants.
Vol la seva primícia en forma de fira i pessebres immortals,
plens de reis de colorins i camells amb bosses plenes de caramels
i camàlics amb bosses plenes d'etcèteres avorrits de ser una coda.

La porta descosida demana a crits una modista, un vestit de núvia,
tan sols un aniversari, un codi postal,
una clau penjant d'un clauer amb avets i galindaines.

La porta de corcoll. La porta de cul. Laporta dimissió.

Comentaris

  • La porta[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 21-02-2011

    oberta, tot sovint, i també hauria de dimitir per això mateix.
    Quin ritme tan frenètic que imposa la lectura d'aquest poema-relat. Ajuntant tradició i trencaments socials. Molt bé, em sembla fantàstic, ja m'agradaria fer coses així, però ja veus, em surten ensucrats últimament els poemes.

    Més rebots com aquest sisplau!

    Ferran

  • La porta ens aporta [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-02-2011 | Valoració: 10

    La porta ens aporta moltes històries. Tu n'has descrit una d'espatarrant. És bestial el llenguatge que utilitzes, les frases, tant curtes com llargues, llarguíssimes que et deixen garratibat, bababadoc. Quina fantasia, quina sort, quin treball escriure així, això. Felicitats poeta! Una abraçada.
    aleix