La Porta. (ARC a la Ràdio - por)

La Marina Torner seia a les fosques, abrigallada amb un xal de punt que no la protegia de les corrents malicioses d'aquell pis de l'Eixample, antany senyorial i ple de vida, i que en l'actualitat havia adquirit els pes feixuc d'un mausoleu modernista.
Encongida en una habitació atapeïda de trastos i diaris esgrogueïts, muntava una guàrdia silent, guaitant fixament la porta de casa.
Contenia la respiració cada cop que la llum del replà s'encenia reflectint-se en el mosaic del rebedor. El pols se li accelerava si unes passes atrafegades baixaven les escales a corre-cuita. Quan la vella maquinària de l'ascensor amb cabina de fusta es posava en marxa, s'aixecava subjectant-se el xal amb mans crispades, aturant-se davant la maneta de l'espiell de llautó que mai gosava accionar.
De poca cosa li hauria servit. La pèrdua de visió s'accentuava cada dia. “Maleïdes cataractes!”. Així, que tornava a endinsar-se en la foscor protectora de l'habitació, i esperava, esperava que no succeís res.
Massa disgustos s'havia endut per obrir confiadament aquella porta. Com la vegada que un fals inspector del gas, després d'entabanar-la per que el deixés entrar, li havia robat les poques joies que havia aconseguit evitar d'empenyorar. O quan les odioses criatures del Tercer, la van empènyer al sortir de casa, i va quedar allí, estesa, amb el maluc trencat.
Menyspreava aquells veïns que la trucaven constantment per preguntar si es trobava bé, i que després mormolaven malament d'ella pels celoberts, desitjant veure el dia en que la traguessin dins una caixa de pi.

La senyora Torner esbossava una ganyota tremolosa en la foscor, atenta al més petit soroll, fins que el rellotge del saló assenyalava quarts de dotze.
Alleujada per l'absència d'incidents va enfilar el passadís a les palpentes, anhelant descansar en el sofà d'orelles, quan la sang se li va glaçar a les venes i un calfred li va recórrer l'espinada:

RIIIIIIIINGGG!!!, RIIIIINGGGG!!! —gemegà ominós el timbre de la porta.