La Por

La Por


De l'aeroport de Heathrow a Victoria Station hi han tres quarts d'hora. Jo havia aterrat a les vuit de la tarda que en el mes d'octubre és negra nit. Vaig caminar tots els llargs corredors i escales fins arribar a la porta del metro en el que, sortosament, hi havia poca gent esperant a l'andana. Sortosament també aquella pesada maleta que duia tenia dues rodetes que m'alleugeraven el sofriment d'arrossegar-la. Em vaig situar d'esquena a la pared a la vora d'un panel indicador de les estacions que em quedaven per a arribar a destinació i em vaig debatre entre contar les parades del recorregut que m'esperava o seguir ferm i atent als perills del meu entorn immediat.

Aquell no era un viatge com els altres, aquell dia jo anava carregat amb tota la roba d'hivern del meu fill que començava curs universitari a Londres. A la maleta atapeïda s'hi afegia la butxaca farcida de bitllets. Un company m'havia estat alliçonant sobre les dificultats que tenen els estrangers d'obrir un compte corrent a Anglaterra. Així, jo em vaig endur tots els diners previstos per a les despeses de pensió d'aquell curs incloent-hi matricula i consums extraordinaris. I a la por de la pèrdua per robatori d'aquells diners s'hi afegia la angunia de no arribar a fer la matricula a la universitat dins el plaç marcat, cas de perdre'ls.

La por es negra, com aquell forat de túnel que em quedà mirant mentre esperava el tren. La por és més forta quan l'has de passar sol, i la maleta i jo anàvem sols. Pocs eren també els passatgers que m'havien de fer companyia durant aquelles catorze estacions que em quedaven per a arribar a destinació. La por és de covards -em va venir al cap- de manera que vaig començar a imaginar la manera de posar la cara de valent. Posés la cara que posés, però, la presencia de la maleta em delatava -anava jo pensant-. Als ulls dels que tenia a la vora, de tota evidencia, jo era un estranger -continuava rumiant-, i com a estranger, víctima propícia. De fet el contingut de la maleta no m'inquietava gens. Més era el temor de perdre o de mal guardar el que portava mal ensarronat. Em vaig debatre aleshores en si el millor seria posar-me la mà a la butxaca per a assegurar el seu contingut o no posar-li, no fos cosa que manifestés encara més on portava jo el meu tresor. De totes maneres la compilada i fornida cartera em formava un embalum que es veia de lluny, que el sistema monetari anglès no gasta de bitllets dels grossos.

Començava a estar clar que cap de les maneres d'ocultació o dissimulació arribaria a ser prou convincent a ulls de qui es vol ensarronador professional -vaig considerar-. La estratègia a seguir, doncs, n'havia de ser una altra. Quina la fóra! Començava a fer-se evident que la única estratègia que em quedava era la preventiva, de manera que m'hauria d'anticipar al possible lladre de la mateixa manera que l'inevitable lladre m'identificaria a mi. Aquesta era la estratègia a seguir, la que li corresponia. Tan clar com que a una acció jo hi havia de contraposar-ne una altra segons un dels principis fonamentals de la física, la de l'acció-reacció. El lladre arribaria , m'identificaria, m'atracaria i fugiria segons un pla establert. Jo, per tant, hauria de fer el mateix: identificar a l'agressor, combatre'l i/o fugir. En cas de identificar a l'agressor amb suficient anticipació, la victòria en el combat podria caure del meu costat.

Als pocs minuts de tenir jo aquests pensaments es sentí el tremolor que sortia del túnel i jo m'aprestà a pujar al metro segons un pla ben establert, seguint una estratègia. Em dirigí cap a la boca d'on sortia l'estrèpit amb la intenció d'agafar el darrer vagó; en aquella zona no hi havia ni una ànima i per tan cap potencial enemic. El tren s'aturà en el moment i en el punt idoni, la porta s'obrí exactament davant meu i per a mi sol. Tots entrarem alhora. Per un casual el vagó que jo havia escollit anava buit. Tant millor, val més sol que mal acompanyat -vaig pensar-. Sempre seguint una estratègia de combat em vaig situar al fons del vagó, en el lloc on ningú em pogués atacar per la rereguarda, en el darrer seient.

El tren tardà una mica a posar-se en marxa, el temps suficient per a què, en el darrer instant, un obscur personatge s'introduís per a fer-me companyia. Els mals presagis començaven a acomplir-se: L'agressor ja m'havia identificat. Sens dubte que s'havia sostret de la vista de tothom en un amagatall com sol els delinqüents ho saben fer, perquè jo no l'havia vist a l'andana. Per sort, però, jo també l'havia identificat a ell i també tenia una estratègia preparada, com ell. Ell, però, era un professional i jo un innocent que, havent escollit d'anar sol, havia fet el primer moviment en falç. El tren es començà a moure amb el darrer vagó amb tant sols dues persones, els dos contendents de la partida que acabava de començar.

De nit i sota terra aquell home de pell i d'ulleres negres em mirà abans d'escollir seient. Jo també el seguia de reüll. Avançant lentament pel corredor central els seus passos es dirigiren cap a mi com qui busca l'enfrontament directe, el cara a cara. No em podia atacar per les espatlles, que les tenia cobertes, que jo també tenia un pla de batalla i m'havia situat estratègicament a l'extrem final del tot.

Aquell home jove progressava cap a mi menyspreant tots els seients que se li presentaven, emplaçats de quatre en quatre i encarats de dos en dos. El tren era nou o en tot cas amb els seients nets i recent entapissats, com si els acabéssim d'estrenar. No era doncs comprensible que l'intrús d'última hora busques aposentar-se en un sitial més distingit que un altre, que de polits ho eren tots. Tampoc era lògic que no intentés seure en un lloc distant del meu. Ell se'm anava acostant i jo confirmant que el que m'havia de fer la pell era ell. La primera part de la estratègia, la de la identificació, havia produït el seu efecte; de tota evidencia era ell, encara que només fos per exclusió, que allí no hi havia ningú més.

Arribat a la meva altura va dirigir la mirada a la maleta que jo tenia posada al mig dels quatre seients de la dreta barrant-hi el pas. Quedaven les darreres quatre butaques de l'esquerra, que li van sembla bones. Si be no se li veien els ulls, al acostar-se vaig apreciar millor les seves faccions jovenívoles. Es tractava d'un noi amb bona salut de cames llargues i àgils. Per uns segons se'm va passar pel cap que com podia jo tenir por d'aquella cara innocent, que com podia jo deixar-me emportar pels prejudicis racials. Que com podia haver caigut jo tan baix quan, tal vegada, l'únic que buscava aquell desconegut passatger era la simple companyia, algú amb qui xerrar durant aquelles catorze estacions que, potser, també li quedarien a ell. Vols dir que no n'estàs fent un gra massa? -em vaig dir-.

Així que vaig decidir de saludar-lo malgrat que en una gran ciutat ningú saluda als desconeguts, i menys a Londres on no saluden ni als coneguts si no els han estat formalment presentats. Al anar a obrir la boca per fer-ho, el jove es deixà anar en un dels quatre seients veïns de la manera que ho fan alguns jovenots, amb tota la desídia. Amb tanta incúria que vaig pensar: Vaja, si has travessat tot el vagó i no has vingut fins aquí per a atracar-me, l'únic motiu que se'm pot acudir és el que ho has fet per a complaure't mostrant-me les teves peculiars formes de seure. Aquesta podria haver estat una explicació plausible a tenor del que va fer a continuació. Un cop tingué el cul ben acomodat, allargà les seves llargues cames alçant les espardenyes blanques de Nike, moment en el que vaig variar la opinió. Aquest el que vol es presumir de que va ben calçat i a la moda. I en mig d'aquest pensament, ni ase ni bestia, va plantificar les humides soles de goma del seu calcer al bell mig del respatller del seu davant, embrutant el lloc destinat, tard o d'hora, a un altre i, sens dubte, més respectable usuari.

El tren s'aturà a la primera estació d'aquell llarg "via crucis". Amb la frenada, aquelles soles humides es refregaren altre cop per aquella nova i soferta tela. I al tornar a fer el tren el sotrac de l'arrencada li van tornar a ballar els peus cap al capçal de la butaca. El noi tenia el cap reposant, descansant o fent veure que dormia. Dic fent-ho veure perquè jo encara no he vist mai ningú dormir sense tenir els genolls reposats. Continuàvem anant sols un al costat de l'altre amb dos seients buits pel mig. Jo me'l mirava de reüll i qui sap si ell també! Ves a saber que li passaria pel cap. Malgrat tot jo m'havia relaxat. Les meves dèries sobre l'imminent perill que corria s'havien esvanit al veure aquell comportament, aquella descarada bretolada que s'havia comès davant meu, que dic davant, s'havia executat en el meu honor, me l'havia dedicat de ple dret a mi, explícitament, que de seients en sobraven; tal era l'honor com el dedicat per un 'dantzari' davant del seu Lehendakari. Sens dubte que aquell comportament tenia una explicació, i més que una explicació una significació. Era potser la manera que tenia aquell adolescent de protestar pel fet de que no li haguessin fet els seients a la mida de les seves cames. Era potser un desafiament d'un jove marginal dirigit a les classes benestants del les que jo, al portar corbata, en seria el representant típic?

Continuàvem anant sols un al costat de l'altre amb dos seients buits pel mig. Jo me'l mirava de reüll i qui sap si ell també! Ves a saber que li passaria pel cap. Malgrat tot jo m'havia relaxat. Les meves dèries sobre l'imminent perill que corria s'havien esvanit al veure aquell comportament, aquella descarada bretolada que s'havia comès davant meu, que dic davant, s'havia executat en el meu honor, me l'havia dedicat de ple dret a mi, explícitament, que de seients en sobraven; tal com dedicada per un 'dantzari' davant del seu Lehendakari.

Ell seguia fent-se l'adormit i jo sense xistar em feia el distret, que de debò ho estava. El tren es tornà a aturar, ja només en quedaven dotze i seguíem anant sols. Les portes s'obriren i un tercer passatger vingué a fer-nos companyia. Es tractava d'un altre jove de la mateixa tribu, quina casualitat. Aquest, però, no va fer tantes plamplines per a posicionar-se i es quedà dret aprop de la porta, a la cantonada contraria a la meva. Em semblà evident que seguia una estratègia, la estratègia de l'embolcall. Llavors, al haver variat la situació, vaig pensar que havia arribar el moment de repassar la meva d'estratègia: identificar, defensar, fugir. La identificació, feta, la defensa tenia poques probabilitats de reeixir al ser ara dos contra un, i ja no diguem la fugida... Potser hauria de replantejar-me'n una altra d'estratègia -vaig pensar-. Potser serà millor començar pel final i fugir directament. Però aquí vaig veure que havia comés la segona de les errades: m'havia situat lluny de la porta, i a sobre ara l'enemic la tenia vigilada. Em sentia encorralat, indefens. De la estratègia establerta, de moment, semblava que només m'havia servit la primera part, la de la identificació.

Com en una partida d'escacs, em donà per perdut abans de jugar els darrers moviments tot confiant que el dos subjectes es conformarien amb la maleta per tot botí, i aprofitant la tercera parada del tren, en la que no va pujar ningú, em llevà i em col·locà lluny de la maleta evidenciant que la deixava a l'abast de la seva cobdícia, deixant llast, com aquell que fa la declaració de la renda tant positiva que, incaut, espera que per a això s'estalviarà la inspecció.

A mesura que el tren avançava i ens acostàvem al centre de la ciutat, les estacions es veien més concorregudes. Això em reconfortava i em donava l'esperança de que una ànima salvadora, tard o d'hora, vindria al mes rescat. Això no obstant, a la següent parada em va venir la temptació de fugir a la desesperada, però la porta ni tan sols es va obrir. Qui sap si a la propera, si no cau massa lluny, anhelava. Si al menys entressin un parell de "bobbys", o un parell de "hoollygans", o encara que només en fos un... Tant vaig pregar que al final es produí el miracle. Una joveneta alta i prima, més jova que l'insurrecte, delicada i elegant, entrà ella tota airosa. Caminà eixerida tot el corredor fins anar a topar al que encara tenia els ulls clucs sota les ulleres de plàstic negre. Portava l'adolescent un civaderet penjat a les espatlles que es tragué en un tres i no res com qui es desfà dels elàstics. L'alcà amunt amb les dues mans com qui vol agafar força i amb tota la seva fúria el va rebatre directament a les cames del mal educat, el qual, repentinament les va col·locar com es correspon quedant encongit i com un babau.

I així fou com totes les parts de la meva estratègia se'n havien anat en orris, fins i tot -i sobretot- la de la identificació, que m'havia sortit de dins, mentre que la salvació m'havia arribat de fora.


***

----------------------------

Onofre d'Entença