La Por i l'Escènica

La Maripor, una dona en la trentena, Por pels amics, era de por: es reia del mort i de qui el vetllava i àdhuc de qui vetllava al vetllador. Semblava que no es feia gran i per això encara es pentinava, sovint, fent-se cuetes, com si volgués eternitzar la infantesa. Vivia dels lloguers d’una cinquantena d’habitacles que li havien tocat per herència. Anava abillada amb sabates salonet de xarol, mitges de fantasia i roba mig estrafolària de marca caríssima. Amagat als sostenidors de copa màxima hi guardava un feix de bitllets dels grossos per quan li venia de gust gastar-se’ls. Com que era adinerada, per més bromes que fes, ningú s’enfadava i així ella convidava a dinar al restaurant, en temps en què arribar a fi de més era una gesta èpica. Evidentment , venia de gust que la Por s’enfotés de qui fos, resultava. I ella vinga i vinga. Aconseguia que algú es vestís de porquet i es rebolqués en els bassiols de fang de la pluja; comparava/dibuixava –tenia una malparida traça- rostres d’amics i coneguts amb bèsties i ho hiperbolitzava tant que feia mal i ella cargolant-se de riure, rient amb la 'a' obertament, fent unes abdominals de cal Déu; enredava i fotia sal al cafè i esperava la reacció; espraiava amb pòlvores per esternudar cartes d’amor. Etcètera (una bona tirallonga d’etcèteres).
La Maripor es creia molt bonica i àdhuc tenia un mirallet que li ho corroborava, comprat via e-buy-objectes-de conte-al-preu–que-sigui. El mirallet no cobrava ni cinc per repetir que era maca, rica i intel•ligent. Perfecta. Única, uniquíssima.
N’estava fart. Per això va contactar via telepática amb una dona en la quarantena que era mig bruixa i que s’anomenava Escènica i no s’escurçava el nom (Cènica? Ai, uix!). Aquella dona era una actriu solitària que actuava per a ella mateixa creant mil personatges davant un altre mirall. Duia la interpretació a cada cèl•lula i no li calia aprendre cap paper, que els duia tots al cervell més les emocions a l’ànima. L’Escènica, precisament, era una llogatera de la Por. L’Escènica malvivia d’una pensioneta que li havia costat d’ aconseguir per la malaltia crònica que patia: estava desperta dues hores al dia i les altres el seu cos demanava dormir-les. Cosa inexplicable de les energies. Per això, quan la Por va apujar els pagaments va córrer a suplicar-li que no li fes allò. Ho deia badallant sense poder-se aguantar, s’acostava el temps-Morfeu. La Por…va sentir quelcom que mai havia sentit. Unes papallones la cremaven i va somriure des de l’amor. Va acostar l’Escènica al sofà i va fer que s’hi estirés i descansés, mentre la mirava, totalment entendrida-embadalida. Se n’havia enamorat incondicionalment. L’Escènica, per tal que li demostrés que era cert, li va demanar que havia de pujar a un escenari i actuar. La Por, això rai! Seria l’endemà mateix en una hora que l’Escènica tingués els ulls ben oberts.
L’obra duia per títol ‘La Por i l’Escènica’ i elles dues la protagonitzarien. La sala era plena de goma a goma –ningú esborraria el record- i de maquineta a maquineta (i si era d’afaitar no sonava, esperant distreure’s).
L’Escènica narrava amb gràcia i musicalitat. La Por va haver de vestir-se de porc que es rebolcaria al fang. Algú que sabia de què anava era al públic. La Por, just quan anava a dir les primeres paraules, va notar un sentiment i es va sentir ridícula. Va quequejar una disculpa i fent passes maldestres feu servir el teló per a amagar-se mentre mostrava algun bitllet que només era fals. L’Escènica no podía perdre el temps. La va estirar i li va fer un gest que seguís, que calia imitar els dibuixos que apareixerien darrere seu en power-point. La Por es va tombar: eren imatges d’ella, grotesques, amb una frase a sota que calia llegir. Calia intentar-ho. Palplantada en un angle ho intentava i ni sabia estirar el nas ni obrir molt la boca ni arronsar celles o front ni ajustar el cos a les postures per imitar. Notava una suor freda i se l’eixugava amb bitllets…falsos…ho haurien estat sempre? Estossegava…i l’Escènica ho va aprofitar per fer volar una carta d’amor vers ella. Àvida d’ajuda, la Por la va agafar mentre planejava. De cop, només tenia ganes d’esternudar. Seria fácil i quedaria bé! Doncs no: li era imposible sinó era teatralment. La Por així ho va entendre, per això era allà. Calia dur-los a terme. Es va conscienciar, va rebregar més bitllets amb els punys –ira continguda- i va fer l’esforç: allò ni se sentia…i on era l’expressió? Els congregats començaven a fer comentaris en veu alta, exigint professionalitat i qualitat. L’Escènica li va dur un café amb sal a veure si es tornava més ‘salerosa’. I es va quedar amb ella, bevent de la tassa ara una ara l’altra. Escopien el contingut. Les exclamacions s’encadenaven i es tornaven enginyoses en un ‘impro’ inesperat i bo. L’audiència es va relaxar i es partia el pit. La Por, sorpresa, va quedar amb el cos com anquilosat i només li anava la boca…amb paraules, sortosament, tot i que una cantarella tonta que l’Escènica arrodonia fent-li més.
Va sonar el ring d’un rellotge gegantí avisaire. L’Escènica sabia que calia saludar i retirar-se. L’hora s’acabava.
Van ser aplaudides. La Por, des d’aleshores, que és moooolt amiga de l’Escènica. Juntes composen obres per a elles i per a d’altres. La Por no recorda res del seu abans de la trobada amb l’Escènica, perquè no vol res més.