La por de Castellar

La Maria Puigcoté, i les seves filles, la Dolors i la Roser romanien agenollades mentre resaven el rosari de cada de vespre. La Maria, amb els rosaris als dits, resava molt de pressa en veu alta, i les altres li responien en un murmuri confús. Cinc parenostres, cinc avemaries, els actes després les llargues lletanies. Cobertes amb les mantellines negres, demanaven als sants i les santes que preguessin per elles, els seus homes, fills, pares i coneguts. Les flames de la llar de foc ajudaven els llums d’oli a trencar les tenebres. El foc crepitava de manera que donava moviment als forcs de cebes i alls penjats d’uns claus forjats. L’oreig que entrava per les finestres movia la petita flama dels llums de manera que una rastellera de tomàquets d’un color entre groc i vermell es convertia en una espècie de flames que resseguien la paret.
A l’escó la Josefina de vuit anys, en Jaume de cinc i en Mateu de tres seien al costat de l’àvia Àngela que els explicava coses del temps d’abans; de quan es feia la guerra amb mosquets i pedrenyals i les plagues de llagostes assolaven els camps. Del pal bernat de la porta van venir els lladrucs de benvinguda d’en Rusc i en Clavell que anunciaven l’arribada dels homes. Es va sentir el fregadís metàl·lic de la clau que girava al pany. La Maria va regirar el rosaris, va fer un gest de resignació amb la cara, va llençar una melopea ràpida de les lletanies que quedaven. Per respecte a les oracions, l’home de la Maria, en Miquel Puigcoté i el xicot de la Dolors, en Joan Llobera, van entrar en silenci, com si la tètrica imatge de les dones i el seu balbuceig no hi fossin.
En els rostres se’ls marcava l’angúnia i la preocupació. En Joan Llobera es posava la mà dreta damunt dels cabells negres negres i espessos i en Miquel girava el rostre rodó que tenia apagada el somrís permanent pel qual el coneixien. A l’assemblea parroquial de Castellar de la Muntanya les coses no havien anat massa bé, en Josep del Vaquer s’havia tornat a queixar del fet que trobava ovelles degollades, en Bernat Badosa havia insistit que en el camí del Vilar hi apareixia una por que havia espantat molt a la seva noia Manel·la Badisa de dotze anys. Quan anava camí de casa perquè es feia fosc, la Manel·la havia sentit unes passes que la seguien va mirar enrere i no va veure ningú però es va espantar molt en veure que la sorra i les pedres del terra es removien com si algú invisible caminés damunt d’elles. Va córrer espantada fins que va trobar el seu germà en Guillem Badosa de vint anys. En Guillem es va posar al costat de la noia i les passes van cessar. Van caminar de pressa amb la boca oberta a la cerca d’un aire que els calmés la por. En un revolt del camí, se’ls va aparèixer un gall de més de vint pams d’altura. L’au els va desafiar amb els ulls encesos i les ales esteses. L’animal va saltar davant seu per anunciar un atac imminent. En Guillem i la Manel·la es van posar a córrer terroritzats, van arribar a casa amb els braços estesos enmig dels lladrucs i quan el crepuscle ja donava senyals de la nit que venia. En els dies vinents, la Manel·la va agafar tanta por que no la podien treure de la casa per anar a treballar als camps. La noia s’amagava entre mantes i només deixava veure uns ulls negres, grossos i brillants que vigilaven una aparició sobtada.
En Guillem sí que sortia però amb el coll endavant i els ulls molt oberts perquè es sentia insegur. Com que tenia el nas llarg i punxegut semblava un ocell que tem l’atac d’un depredador però no el veu perquè el té al damunt i no és la guilla, és l’àliga. Per més desgràcia una epidèmia matava les gallines i els ànecs. S’havia provat de donar-los els líquids i ungüents remeiers que en Joliu, el marxant, que recorria les masies de la zona venia, però era inútil.
La mort dels xais i l’epidèmia es van relacionar amb la por de manera que a l’assemblea s’havia decidit per fer guàrdies al camí del Vilar i a les prades de la Badosa. Per això quan la Maria va posar els plats de sopa fumejants sobre la taula en Miquel i en Joan mostraven un rostre preocupat.
-Quan algú etzibi un tret ben donat a la por, tindrem una sorpresa-. Va comentar en Miquel Puigcoté, com si parlés per sí mateix però amb la voluntat que tots l’escoltessin.
-Mentre no passi com al Garau de Begudà –en Joan Llobera va alçar el cap del plat per parlar-, cada any a l’hora de dinar de la Festa Major, un ocell es posava sobre la testa del bou més gros i el bou queia mort. L’hereu va dir això s’ha d’acabar i el dia de la festa es va amagar a la cort amb l’escopeta preparada. L’ocell va entrar per la porta i va quedar suspès sobre la testa del bou. La silueta de l’au es retallava en el contrallum de la porta, quan l’hereu va disparar. Llavors, l’ocell va desaparèixer i es va sentir un xiscle. La mare de l’hereu i mestressa de la cassa pel fet d’haver-se casat amb el pare de l’hereu havia caigut morta sobre la taula amb el rostre crivellat de perdigons.

Van acabar de menjar amb comentaris de les nits de vetlla que els arribarien. Les dones que resaven van anar a la pastera a posar la massa que havien de coure a la matinada; mentre que l’àvia Angelina va portar la mainada al llit.
La Manel·la va apartar la manta i es va acostar als porticons de la finestra, va acostar-hi l’orella, va sentir com el vent bufava entre les fustes uns sorolls entre veus de persones i brams d’animal. Espantada es va tornar a amagar sota les mantes. La iaia va descobrir la por de la noia i va obrir els porticons. L’oreig fresc va entrar dins l’habitació i una lluna molt gran va creuar poc a poc la finestra davant la mirada dels tres petits, als quals els va costar d’agafar el son.
El nou dia va començar amb un sol esplendorós que penetrava dins la copa dels arbres de manera que els convertia en maragdes gegantines que deixaven caure gotes de rosada que brillaven com diamants. Per anar als camps, en Miquel Puigcoté i en Joan Llobera van passar pel Soler, on al llindar de la porta hi havia en Pep Lapruja que se sostenia amb l’esquena a la paret i una cama al terra, a la qual refregava l’altra.
-Bon dia, Pep –van mirar-se’l ambdós.
-Hem passat una mala nit –mentre se’ls apropava-. Se’ns obrien les portes sense que ningú les empenyés, els plats queien de les lleixes de la cuina –va ficar-se la mà dreta al clatell-. S’haurà de fer alguna cosa.
-Aquesta nit farem la primera guàrdia per veure si veiem la por–va dir en
Joan.
-Que tingueu sort –va contestar en Pep.- Si necessiteu alguna cosa ja ho direu.
Els dos homes van seguir el seu camí, pensant en la llarga migdiada que farien per resistir una nit de vetlla.
Encara era clar quan van anar a fer la guàrdia als camps que sobre murs de calcaris retallaven farbalans blancs a la falda de la serra de Malforat. Regnava un silenci profund; només si es parava molta atenció es podia escoltar el xiu-xiu dels ocells. Just en pondre’s el sol, per la part del pas del Joncàs com una gran bola taronja, una merla va començar el cant, que va contestar un tord i poc a poc del bosc en va sortir un guirigall animal que es va acabar de sobte quan el sol es va apagar del tot. Llavors el crit d’un mussol va anunciar que havia arribat el moment dels animals de la nit.
A les tres, la lluna brillava i ho enllumenava tot. Als cim llunyans del Canigó encara brillava la neu; el Mont Petit, el Mont Major i el Toix semblaven a l’abast de la mà. Una mica més lluny el Bestracà i el Talló acompanyaven les grans muntanyes del Comanegra, el Bassegoda, el pic de les Bruixes i la Mare de Déu del Mont. Les muntanyes es retallaven blanques i grises, com altars pagans. Es distingien les prades, les grans masies, les ermites, els castells dels termes d’Oix i Montagut. Un oreig fresc acaronava els rostres d’en Miquel i en Joan. L’òliba va clavar les urpes sobre l’esquena una víctima que xisclava desesperada.
-Vols dir que sortirà res aquesta nit tant clara –va murmurar en Miquel.
-No et lamentis que no tenim cap més remei que esperar –va contestar en Joan.
Quan la lluna va davallar la posta, es van allargar les ombres de tot el paisatge, fins que va quedar immers en una terrible foscor. Una llum oscil·lant venia pel camí de Colldecarrera, de manera que donava una mitja llum als arbres mentre que l’ oreig es tornava gèlid. Els dos homes van carregar les armes, mentre cridaven un conjur:

-Jo et conjuro si ets el dimoni gros, que t’espantis d’aquí i dels voltants! Jo et conjuro a la una per la cara de la lluna! Jo et conjuro a les dues pel resplendor del sol! Jo et conjuro a les tres per les taules de Moisès!

La llum s’anava fent més grossa fins que, enmig d’un fred paorós i un vent que petava les branques, van veure passar per davant seu un cavaller fosforescent cobert amb una capa negra i un barret de feltre, amb ploma d’estruç vermella, sobre la llarga i espessa cabellera que queia sobre un rostre descarnat. El cavall, negre i poderós, mirava amb uns ulls vermells de foc, treia fum pels narius, allargava el coll, llençava el cap endavant, feia espetegar les dents, mossegava l’aire i renillava desesperadament. Els cascs retronaven en el camí, del qual n’aixecaven una polseguera fosca, com la cendra de l’infern. L’espectre portava un sabre a la cintura i una pistola de pedrenyal a la sella. El seguien a peu mitja dotzena de fantasmes coberts amb barrets d’ala ampla i tapats amb capes grises. Tot darrera dues dones amb gipó de lli escotat que deixava veure la meitat d’uns pits d’una blancor pàl·lida. El cavaller va dirigir el seu esguard buit i negre com l’abisme de l’infern envers el cel. Una veu gutural va eixordar l’espai:

-“Tendre lluna de maig, / l’esguard del teu raig / guiava en el camí/ que anava a la fi. / Per què no ens feies / allunyar de Toralles? // A la prada assenyalada en or , / vaig cridar l’amor / Un tret em contestà,/ un altre arribà./ Entre crits de guerra/ vaig caure a terra //De la porta de l’amor /en sortia dolor / de la porta de la traïció /en sortia fruïció / de la porta me’n venia la mort. // Demano perdó a Déu /per a mi i per als meus! / Renego del diable / i del seu mal estable!/

El cant llunyà d’un gall que amb prou feines es distingia anunciava que la negror precedia l’albada. En Joan i en Miquel van quedar petrificats amb els cabells de punxa. La línia malva que va sortir sobre la muntanya de la mare de Déu del Mont va esvair el seguici, encara que semblava que les riallades de les dones continuaven dins l’oreig que anava descobrint la calitja. En el cel blau del matí la lluna de maig encara lluïa la seva plenitud. Semblava llençar al món el seu testimoni nocturn amb una ganyota desafiadora.

Quan els dos homes van tornar a casa tenien el rostre pàl·lid, els cabells blancs, havien perdut la dentadura, caminaven corbats i tremolaven. La Maria i les seves noies van deslligar els gossos i amb ells van córrer a donar la notícia i a buscar a Mossèn Sebastià per demanar-li que beneís el forat del pany, i el romaní que van penjar de les finestres.

*******

En una dia gris, de pluja de pastor, una filera de gent va pujar al poble per la serra de Vivers a cavall, a peu o en mula. Eren els jurats i regidors dels pobles de Castellfollit, Begudà i Sant Joan les Fonts. Del camí de la Vall del Bac van sorgir la gent dels comuns d’Oix, Montagut i Toralles. Sis cavallers van passar per davant de la gran masia de can Bundància per agafar el camí de la Vall del Bac. Tot i la foscor, les dones de la casa pels arreus dels animals van reconèixer el comte de Montagut, el senyor de Barutell i els notaris de Montagut i Castellfollit. Una mica més tard sis mules portaven els rectors i vicaris d’Oix, Santa Barbara, i Montagut.
Mossèn Sebastià, el rector de Castellar els va acollir a tots a la taula que donava al costat de la paret del cementiri. Entre tremolors, en Joan i en Miquel van explicar el que havien vist. Mossèn Gelí de Castellfollit va identificar els espectres com el bandit Mateu Voralombra amb tota la conillada. Gelí va recordar una llegenda que avia escoltat de l’àvia. Segons la història de l’àvia, Mateu Voralombra estava enamorat d’una noia de can Plantalech de Castellar. La noia era una morena d’ulls grossos i cintura estreta que es deixava estimar de lluny. Quan l’enamorat va establir una cita amb la noia als prats Torallès a canvi d’una gran quantitat d’or. Ella ho va explicar als seus pares. El pare va travessar les muntanyes a la carrera i el mateix dia en va donar part al castell dels Barutell, al costat del poble d’Oix. El senyor Francesc de Barutell va enviar un missatger a cavall a Besalú. El sotsveguer de Besalú va llegir el missatge amb un somrís ampli i amb ulls de guillot. Mentre llegia pensava en el parany. L’endemà el sotsveguer va sortir de Besalú amb vint soldats a cavall mentre les campanes repicaven a sometent. A Argelaguer, se’ls van afegir deu homes a cavall armats amb mosquetons i a Tortella uns vint més.

Els soldats i els sometents van deixar les cavalleries dins d’una gran cova que servia per amagar els ramats de vaques en temps de guerra. Es van dirigir a l’ermita de Sant Martí de Toralles que s’alça entre un prat i el gran casal conegut com el Roser de Toralles. Quan Mateu Voralombra va entrar al prat va veure la porta de l’ermita mig oberta. La il·lusió li va accelerar el cor, va colpejar els esperons i es va dirigir a la porta. Mentrestant, els seus companys van restar quiets a l’entrada del prat. Van sentir un fresseig i es van posar en guàrdia però era tard. Els dispars van sortir dels matolls, de darrere les roques, de les bardisses i de les copes dels arbres. En Mateu Voralombra va aturar el cavall en sec. L’animal sorprès pels dispars va alçar-se damunt les potes del darrere. Els dispars van fer caure el cavall de manera que el bandit va quedar amb les cames sota el cos de l’animal. Pres i amb les cames atrapades, Mateu Voralombra patia un dolor insuportable. Cridava, renegava i també demanava auxili. Un jove sometent va apuntar al cap i va acabar amb el patiment del bandit que va passar d’un món a l’altre sense adonar-se’n. El sotsveguer es va acostar al cos del bandit, va buscar la bossa d’or i la va trobar.

El rector de les parròquies de Santa Maria de Castellàr i Sant Martí de Toralles, mossèn Sebastià va buscar en el llibre dels morts de Toralles, on constava la mort al prat de nou persones a mans dels soldats del veguer.

Mossèn Sebastià va indicar que segons un escrit de l’arxiu de la família Barutell, el recorregut que havien seguit els bandits en una mateixa nit de començaments de maig passava pel mateix camí i que el més probable era que els seus cossos romanguessin sebollits sense els sagraments. Sebastià va explicar que seguint els costums de l’època els soldats i el sometents van esquarterar els cossos dels bandits. Aquesta barbaritat es va fer enmig de riallades, burles i vexacions als caiguts. Després, van penjar trossos dels bandits en gàbies penjades a les cruïlles dels camins.

Un cop les restes van quedar desfetes, les gàbies rovellades i els cartells podrits. Algú els va despenjar i els va enterrar amb les gàbies i tot. Per això segons un vell llibre d’oblidada ciència, la seva maledicció encara campava per les zones properes a la sepultura i del camí cap a l’emboscada i s’accentuava quan s’acostava la diada dels fets, sobretot en dies de lluna plena, fins arribar a la materialització dels espectres.

Els presents a la reunió van signar trobar les restes dels bandits per donar-los sepultura cristiana i dir misses per conjurar els esperits. Un grup de voluntaris va buscar inútilment pels voltants del cementiri de Toralles, indicis d’on havien estat sepultats. Per fi un dia en Clarió de can Guic, el més vell del poble, que amb prou feines es sostenia, els va indicar un promontori, on van remoure la terra antiga i van trobar les gàbies i els quatre ossos i calaveres que quedaven dels bandits. El vell Clarió va explicar que, en la seva joventut, havia sentit dir que els homes d’en Mateu Voralombra assaltaven carruatges i correus del rei, feien moneda falsa i en ocasions guerrejaven a sou a favor dels nobles de la zona. Entraven a les masies, robaven el baix clergat i potser van arribar a vendre l’ànima al diable a canvi del secret de la fabricació d’or.

Un manyoc de gent sorgia en aquell camí antic envoltada pels vapors violes de la posta de sol. Totes les campanes de la rodalia tocaven els repics lents dels senyals de mort i s’escoltaven gemecs. Era una llarga processó de nens que anaven davant, dones que portaven llums d’oli i homes amb el cap descobert. Davant del carro dels morts un grup de capellans sostenia una creu de plata, darrere la creu venien el marques d’Aguilar i el senyor de Barutell, acompanyats dels seus majordoms, dels batlles, dels regidors i dels jurats. Van entrar al cementiri, on un home de rostre de terra va descarregar els ossos dels bandits i els va posar dins un nínxol. Els capellans van dir una Missa que els presents van escoltar amb el cap cot i els genolls en el terra. A mesura que la Missa avançava, la boira s’esvaïa, el cel apareixia blau i el sol del crepuscle tenyia de vermells i taronges els núvols esfilagarsats de sobre el pic de les Bruixes i la muntanya del Bassegoda.
En els dies pròxims, la gent va deixar de parlar de coses estranyes i ningú més va veure el seguici. En Miquel Puigcoté i en Joan Llobera van recuperar l’aspecte poc a poc, però el rostre els va quedar amb el blanc de la mort. Ambdós van tenir la curta vida dels que han tingut contacte amb l’altre món. En Guillem i la Manel·la Badosa van poder explicar la història de la por de Castellar als seus néts.