La por al full en blanc

Un relat de: Jam Malson
Vet aquí el repte de tothom que vol escriure: Posar-se davant d’un full en blanc i emplenar-lo de frases. Tot un veritable repte creatiu. Un repte que no ho és tant pel fet d’omplir el continent amb un munt de paraules, sinó per haver d’omplir-lo de contingut.
Un full en blanc és relativament fàcil d’emplenar-lo; no tant, però, si allò que es vol és despullar-se davant de tothom, i, per poc que es pugui, fer un strip-tease amb correcció lingüística i de manera entenedora, tot cercant la possible connexió emocional o visceral de la persona receptora.

I és per aquest seriós repte, d’omplir el continent de contingut, que cada vegada que em poso davant d’un full en blanc tinc la sensació d’estar davant la nua tela d’un pintor: Una finestra oberta on tot és inexistent. Tot està per fer. No hi ha res. L’única realitat és el color blanc, d’un blanc tan pur i brillant que fins i tot pot deixar-me mentalment cec.
Però és aleshores, prenent aire, deixant anar la ment i utilitzant les paraules com si fossin colors, quan, a poc a poc, aquest espai en blanc es va acolorint pinzellada a pinzellada, unes de vasta amplada i d’altres de prou fines, amb les quals defineixo la mena de paisatge que imagino. Perquè abans de qualsevol altra cosa, abans de posar-me davant d’un full en blanc, és bàsic tenir una idea prèvia, més o menys clara encara que general, de quin paisatge vull mostrar per aquesta finestra i, no menys important, quins en seran els matisos a destacar. La tècnica i la riquesa en la manera de pintar-lo ja és una altra història, és el gran quid de la qüestió.

Posar-se davant d’un full en blanc sense raó de ser, és un acte arriscat per definició. La raó per ser davant d’un full en blanc ha de ser emocional o, si més no, raonada; en cas contrari, penso que tard o d’hora, la por és inevitable.

En el meu cas, en tant que formiga obrera encastada a la base de la piràmide i usant l’escriptura sense cap altra pretensió que la de ser la meva particular vàlvula d’escapament, estic ben segur que és aquest petit espai de llibertat personal, d’escriure quan tinc alguna cosa removent-me per dins i dir-la en el moment que en tinc les ganes, la que m’allunya de la por al full en blanc. De fet, ni arriba a ser una preocupació. Sí que em preocupa, en canvi, trobar els elements lingüístics més adequats que, com pinzellades de color, construiran les frases més fidels amb les quals descriure el paisatge que em cou dins el cervell i fer-ho amb els matisos que representin amb més claredat tot el que hi veig.
Crec que és aquest camí, d’anar des del punt de sortida del “voler” i caminar fins aconseguir arribar a la meta del “poder” representar i transmetre amb nitidesa i autenticitat allò que hom veu i sent, on es troba el veritable repte de tothom que escriu, en qualsevol nivell i dins les possibilitats de cadascú.

I és just a l’inici d’aquest camí on em trobo ara. I per mi, omplir un full en blanc no és cap repte. En tot cas, un full en blanc és el suport material davant del qual se m’obre la possibilitat, entre moltes altres, de poder impregnar de realitat allò que imagino.

Ara bé, pas a pas i al meu ritme, sense obligacions innecessàries. I en això últim sóc tan radical, que els dies que no em trobo el cap, aquests dies ni tan sols tinc el mal pensament d’obligar-me a posar-me davant d’un full en blanc. No em cal fer-ho, un full en blanc no m’inspira gens ni mica.

De totes maneres, però, si per un supòsit un dia em quedés penjat davant d’un full en blanc, així i tot, crec que la perspectiva d’aquest blanquinós moment bé podria ser la d’una finestra oberta a un paisatge mariner: La salada dolçor d’una caleta amb un colrat pescador encadenat a la llibertat, plegant en companyia de la solitud la vela blanca de la seva petita barca, mentre els blaus s’empeltarien a l’horitzó fent de mar i cel el màgic decorat d’un instant en el temps; tot matisat pel xiuxiueig del silenci i la plenitud de la buidor.

Comentaris

  • blanc immaculat.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 23-09-2017 | Valoració: 10

    Si!, sigui amb ,el llapis o el teclat, hom necessita tenir davant els ulls un camp en blanc, immaculat tot ell. On poder visualitzar la idea, el fet, el món intern d'un mateix... per mitja de lletres agrupades en paraules que al seu torn expressin allò o açò que ha de brollar de la imaginació. En prosa no ho sé, però en poesia, tenint en compte que aquesta és per naturalesa concisa, a vegades més que pintor em sento orfebre...

  • Dubtar [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-09-2017 | Valoració: 10

    El dubte em sembla una reacció tan humana com la creativitat. I aquest escrit teu és fantàstic, pel desenvolupament que em fas. Una forta abraçada. A l'eix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

198 Relats

173 Comentaris

103702 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.