Cercador
La ponsètia de la Lena
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Lena va firar-se amb aquella planta amb fulles vermelles (que feia uns quants Nadals que estava de moda) per decorar la llar.
Seguiria la tradició que es mig-autoimposava, que tocava.
Hauria d'anar al banc a buscar com a mínim 1000 euros per les despeses. Serien vint de colla: sis fills amb les respectives parelles i els néts. Cada any s'encuidava de l'àpat de la nit de Nadal. La Lena havia estat arraconant part de la pensió tot l'any, estant-se de necessitats a vegades bàsiques. Ni havia pogut fer sacrificar el gat, que va haver de veure morir de dolor.
Les figures del pessebre, d'herència familiar, es mostraven escrostonades, deslluïdes i alguna mutilada. I faltava el rei ros.
L'arbre deixava flairar la pols d'exposat massa cops, les boles i les garlandes pelades i atrotinades.
Les felicitacions eren d'altres temps. La purpurina havia pràcticament caigut.
La ponsètia sí que era nova, fresca. La feia somriure. Il•luminava la solitud de la dona.
Va trigar uns dies en deixar-ho tot a punt: comprar el menjar i cuinar-lo (unes quantes cassoles), trobar un humil present per a cadascú, endreçar i netejar. La Lena amb l'obligació de l'esma, punt d'il•lusió.
La nit del 24 sonaria el timbre i arribarien tots.
El seu cervell només li repetia la imatge de la flor de Nadal.
La dona va ser trobada a terra, víctima d'una feridura, amb la boca torta (i incapaç de parlar), les cames plegades com una llagosta. Va ser traslladada a una cambra de 'llarga estada', etiqueta irrisòria.
S'estaria a la residència fins que el color de la ponsètia canviés al d'aquelles que són d'un groc esmorteït i d'aquí a cap color una passa.
I els fills s'afanyaven a posar a la venda el pis que ella ja no necessitava.
Seguiria la tradició que es mig-autoimposava, que tocava.
Hauria d'anar al banc a buscar com a mínim 1000 euros per les despeses. Serien vint de colla: sis fills amb les respectives parelles i els néts. Cada any s'encuidava de l'àpat de la nit de Nadal. La Lena havia estat arraconant part de la pensió tot l'any, estant-se de necessitats a vegades bàsiques. Ni havia pogut fer sacrificar el gat, que va haver de veure morir de dolor.
Les figures del pessebre, d'herència familiar, es mostraven escrostonades, deslluïdes i alguna mutilada. I faltava el rei ros.
L'arbre deixava flairar la pols d'exposat massa cops, les boles i les garlandes pelades i atrotinades.
Les felicitacions eren d'altres temps. La purpurina havia pràcticament caigut.
La ponsètia sí que era nova, fresca. La feia somriure. Il•luminava la solitud de la dona.
Va trigar uns dies en deixar-ho tot a punt: comprar el menjar i cuinar-lo (unes quantes cassoles), trobar un humil present per a cadascú, endreçar i netejar. La Lena amb l'obligació de l'esma, punt d'il•lusió.
La nit del 24 sonaria el timbre i arribarien tots.
El seu cervell només li repetia la imatge de la flor de Nadal.
La dona va ser trobada a terra, víctima d'una feridura, amb la boca torta (i incapaç de parlar), les cames plegades com una llagosta. Va ser traslladada a una cambra de 'llarga estada', etiqueta irrisòria.
S'estaria a la residència fins que el color de la ponsètia canviés al d'aquelles que són d'un groc esmorteït i d'aquí a cap color una passa.
I els fills s'afanyaven a posar a la venda el pis que ella ja no necessitava.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436151 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com