La Pona i el seu do amagat

Un relat de: Mena Guiga
La Pona era la nena més callada de la classe de quart de primària. Exageradament callada. Com que era tímida!

Quan li preguntaven la lliçó la deia poc i amb por (tot i que se la sabia fil per randa).
Quan li tocava netejar la peixera patia si havia de demanar la galleda i els estris de neteja a la monja.
Quan calia presentar un mural, el feia sola i no en grup.
Quan se li acabava el cartutxo de tinta no en demanava a ningú i escrivia amb llapis.

Al pati s'asseia en un racó i observava el pas de les estacions al gran i únic arbre del final de tot. Comptava les engrunes que li queien de l'entrepà, les aplegava i feia un dibuix efímer, teca d'ocells.

La Pona tan bufona i tan poca cosa perquè volia! Amb l'uniforme escolar ben pulcre: camisa blanca i 'pitxi' blau marí, bata impol·luta a sobre amb mocador ben planxat a la butxaca. Pentinada amb cua de cavall, els cabells ben tibats. Sense serrell. Aleshores els ulls grans de color fusta d'olivera destacaven més i s'hi podia llegir tot.


Quan feia vuitè continuava igual.

Quan tocava anar d'excursió, no tenia l'amiga amb qui seure al costat i havia d'esperar a veure qui li assignava la mestra.
Quan tocava Tutoria no deia mai res.
Quan demanaven d'aixecar la mà enlaire quan algú no havia entès alguna cosa mai ho feia.

A l'hora del pati feia temps que escrivia en una llibreta gruixuda de comptabilitat no feta que el seu pare li havia portat de l'oficina.
Si li preguntaven què hi posava, la tancava i deia: 'res'.


Un dia la Pona no va anar a classe. I un altre. I un altre, I una setmana. I una altra.

Se li havia mort el pare. Marxaria aviat amb la mare cap a una altra comarca, on tenien família. Deixava l'escola.

La professora, l'Enriqueta, va anar a visitar-la. I va tornar a l'escola amb la llibreta de la Pona.


El dia que es va fer la representació al centre parroquial que cada any duien a terme els alumnes de vuitè de les escoles per recaptar fons pel viatge de fi de curs, la Pona estava asseguda entre el públic amb la seva mare.

Es va obrir el teló.
L'obra era divertida, enginyosa, amb molts personatges i ben diferents.
Els diàlegs feien riure o feien plorar. No hi havia terme mig.
Els aplaudiments i les ovacions no s'acabaven.

La Pona, molt ruboritzada, va haver de pujar a l'escenari quan li ho van demanar.

Perquè ella l'havia escrita.

La il·lusió d'aquell fet va ser l'embrió: avui en dia és autora teatral.


Comentaris

  • No seria la primera vegada !!![Ofensiu]
    Annalls | 13-02-2013

    Hi ha un xic de pona a la mena? Quina facilitat descriptiva,no se si serà degut al fet de menjar tantes verdures i cereals integrals, la verdura sembla que inspira, segons em va dir un dia un tarotista, en aquella època....




    Mena, que passa amb la llet i el cancer de pit? Te a veure amb la grassa suposo? I si es desnatada? I el iogurt? tan de temps explicant-nos els seus beneficis? i el kefir?
    Segur que n'estas ben informada!!

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434444 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com