LA POLS DEL PASSAT

Rius de quietud
i vents purificadors
s’escolen,
fantasmagòricament,
per finestres de fum
i portes d’aigua.
Oblido somnis
exhaurits en la memòria,
escampo cendres
fuetejades pel vent,
i sortejo esculls
soterrats en el temps,
fins arribar
al bell esguard
de la casa on vaig néixer,
allà on tot és silenci,
en mig de fosques cambres
de les que pengen vells retrats
amb rostres desdibuixats.
Obro l’antiga calaixera,
custodia eterna
de corcs,
llençols
i vells poemes,
mentre oloro el flascó
d’un obsolet perfum,
eixut i esbravat,
talment
com tots aquells moments
engolits per la ment.
Amb mirada inquieta,
m’aferro a les parets
tot escoltant els mots
d’un nou silenci,
el de la sang que corre,
peregrina,
per les meves venes,
vilment atrapada
entre el cor i la raó,
sentint en el meu rostre
la trèmula moixaina
d’un fil d’aire que,
fresc i renovat,
neteja la meva ànima
de la pols del passat.

DANA