La poesia del cec

M'ha trasbalsat i emocionat aquest que és poesia pura.
No sé si t'arribarà aquest comentari, només vull que sàpigues que m'ha agradat molt i que encara que estiguis en terres llunyanes, sempre podem compartir els sentiments.
Bon i esplèndid Any 2010
Núria

Realment, el sentit del tacte i de l'oida són móns a descobrir, que forces cops el sentit de la vista ens l'eclipsa.

És molt romàntic el teu conte, i molt simpàtic, dóna que pensar. Et felicito sincerament per la teva imaginació.

Em fa pensar: es podria fer una poesia del sord? Un sord també deu tenir sensacions ben curioses, oi? Sempre pensem que els sords són persones desagradables, i que el cec és romàntic, però potser el sord també té una faceta romàntica, vaja...

Una abraçada pel relat. Que vagi bé!!

He entrat al teu relat atreta pel títol i en llegir-ho he quedat atrapada pel ritme tranquil, per la melangia, per la serenor que desprèn.
Has posat al meu abast tot un món de records i d'imatges belles, senzilles però nítides, personals però compartides a partir de referents d'infància i de joventut, emotives perquè parteixen de sentiments bàsics i de sensacions vitals.
Una bona mirada interior!

Veig, però, que fa temps que no escrius... llàstima, ho fas molt bé!

Encantada d'haver-te descobert, t'envio una abraçada per celebrar-ho,
Unaquimera

preciós, que ens acosta als sentiments i records de la infantesa, un retrat de vida ple de sensibilitat.
Enhorabona i moltes gràcies per regalar-nos-el.
Continuaré llegint-te!

i els cecs... tenen desenvolupats els sentits que bateguen en els seus versos i tu, com HOMER, portes al front un ull de somnis de llegenda i saps escriure els records, donar-los cos i vida.
Relat humà i que entra ben endins... allà on no cal llum ni ulls per sentir l'ànima minúscula de les coses.
una abraçada!

M'ha fet trontollar aquest relat tan delicat i ple de sensibilitat. Un conjunt d'imatges plenes de llum, tot i que sembli una contradicció...
Descrius perfectament que és sentir i ho eleves més enllà del que la vista de vegades, és incapaç d'abastar...
Moltes felicitats, no et coneixia (crec) i me n'alegra haver-te llegit de bon matí.

angie

(tinc un poema que parla de la ceguesa, si vols, sense esperar comentari, et convido a llegir-lo : Sol en la meva foscor)

Hola Manuel.
He de dirte que aquest relat m'agradat molt.
Le sentit plé de vida com si el temps no hagues passat, i a la vegade es molt nostalgic perque et fa recordar coses de aquells temps, que amb tante humilitat tu es escrit.
Una abraçada.

La poesia neix de tot allò que som en essència, de tot el que hem après, de moments capturats a la memòria amb els cinc sentits.
Un collage de tot plegat, imatges que espurnegen, somriures i tactes que s'han vestit amb noves percepcions amb el pas del temps.
M'arriba el teu relat poètic amb tendresa, vitalitat i una mica de nostàlgia. Instants que deixes escrits amb la passió de qui contempla la vida i la sent intensament.
La poesia sembla viure en els llocs més ínfims, senzills i inesperats; és com una flor salvatgina que esclata.

Una abraçada!

Dolç poema, fet de recorts i retalls de la teva vida. De moments que no s'esborrarant mai. Sensacions , gustus , sons ,intuicions , alegries i penes. Un poema que el vas recitant i escribint dia a dia, hora a hora, és el poema de la teva vida.
Un petonet. :-) Pilar.