La platja de Sant Pol a S'Agaró

res, que m'encanta... l'última estrofa sobretot....

i és que jo hi vaig a Sant Pol, algun dia cada estiu! La meva tieta hi té una casa!

=)

Has fet un poema amb gust de sal. Amb mots perfectament escollits, aquest poema s'alça de la pantalla talment com la costa brava s'alça per damunt de totes les platges.

És una mervella de poema, i la darrera estrofa em sembla un homenatge realment preciós.

Et felicito de tot cor, i et brindo un barret per vós, ple de postes de sol a la Costa Brava.

Una abraçadota.

Salz.

Hola, Angie

No sóc massa docte en poesia. Però trobo la descripció que fas de la platja en la darrera estrofa d'una enorme bellesa. És acurada, sensible, evocadora.

No saps la quantitat de records que m'han vingut al cap d'una platja que va gaudir/patir tots els meus estius adolescents.

P.S. Gràcies pel teu comentari i per valorar el joc de paraules. També n'hi havia un altre: descarregar / carregar.

Quina estrofa final!
Un petó,

Roger

... Però mai has escoltat els brams dels llampecs des de aquesta mateixa platja. Allà en la llunyania, sol, nu de mi mateix. Genial com la sensació d'aquest mateix poema.

Bon any nou!

Equinozio

Molt bé, ho fas molt bé i com que això és a la voreta de casa encara m'ha agradat més. Se que em lleigeixes alguna vegada, gràcies i una forta abraçada!

Hola Angie,
Em sembla que aquest any que tot just ha come´çat, serà l'any dels descobriments, i tu n'ets un clar exemple.
No sé perquè m'ho sembla però avui t'he llegit i m'ha donat la sensació de haver-te llegit molt més.
El teu poema transpua noblesa, sinceritat, dolçor i les teves paraules em transporten cap a la teva platja.
El secret no és en el poema, el secret és en el cor dels poeta i les paraules que usa i tu d'això en saps un munt.
Brindo per haver-te descobert i per les nostres vides,
Roda03

més maco que enllaça l'amor amb la platja i el mar, quina ambientació més grata i dolça. M'encata l'acabament, l'estrofa final en al que descrius la platja.

Un petó

que mai perd l'encís. Cada cop que es contempla s'hi pot trobar matisos nous; depèn de les llums del dia, de l'estació de l'any, de la nostra pròpia mirada.
Remors i olors que mantenen la seva essència i travessen la pell per arribar més enllà dels sentits...

Jo sóc de terra endins, però sento l'oneig del mar en infinitat de coses.

Per curiositat, et va arribar al final la meva veu o es va quedar pel camí; gairebé ja estava a punt de demanar-te el telèfon i recitar-te el poema!

Una abraçada molt gran Angie!

T'he vist per la finestra i he sortit a trobar-te. Vull saber més de les teves paraules així que passejaré una estona amb tu.

doncs es tendre i alhora és veritable. Veritable no com les "cursilades" que sovint es veuen per aquí (i no en donaré exemples).

Però sobretot sobretot m'agrada l'última estrofa:
Sempre faràs olor intensa de mestral,
sempre duràs vestit amb vores de petxines,
sempre et miraràs en el més gran mirall,
sempre et visitarem per veure néixer els dies.

Té un ritme preciós, amb la repetició de "sempre", i unes imatges molt sugeridores.

Ara la crítica: hi ha alguna estrofa que la trobo una mica més fluixeta. La primera estrofa no em convenç, la rima assonant de la resta del poema no hi és, i intentes rimar flaixos i braços, que no rimen (al meu entendre). A més em sobra la coma després de flaixos.

La segona estrofa està bé, tot i que una miqueta buida, però prou bé.

La tercera estrofa és prou bona, tot i que jo hauria escrit "pel fred aire matiner" enlloc de "per l'aire fred matiner". I això de trencant-se el cor.... no ho entenc :-).

Bé, espero no haver sigut gaire dur amb tu, pensa que només "matxaco" els poemes que m'agraden i em diuen alguna cosa. I el teu poema m'ha agradat de debò!

Que tinguis un molt bon any 2006!

Bruixot