La plaça

Algú em segueix. Algú porta estona darrera meu, repassant els meus passos, resseguint el meu camí. Sento les seves passes que, entre els sons del carrer, es dissimulen. Tot i que no passen desapercebuts per a la meva persona. No vull girar-me, tinc la sensació que no és res dolent i decideixo seguir-li el joc. No tinc pressa, tan sols he sortit a passejar, a respirar aire fresc en aquesta tarda de primavera. Ui, sento com esternuda. Segurament deu tenir alguna al·lèrgia tan típicament primaveral. Puc deduir que és un home. Serà..? Continuo com si res, intentant no fer veure que sé qui és. M'agrada, m'ho passo bé.


Merda, diria que m'ha descobert. El pol·len, que em provoca una picor nasal insuportable, present en cada segon quart d'any. Porto mitja hora, des que me l'he trobada a la plaça, caminant darrera seu. Ni una paraula, ni un gest, tan sols una mirada, una mirada profunda entre uns ulls verds, cristal·lins, transparents, de mil i un tons i el marró cafè dels meus. De cop, he sentit unes ganes boges de saber qui és, d'on ve, on va. Sembla que no tingui destí marcat, doncs porta una bona estona caminant com si res.


M'asseuré en un banc, a veure què fa. De reüll ja he vist qui és, efectivament, el noi de la plaça. Quins ulls…tan sols amb la mirada podria dir-ho tot. Només m'he fixat en els seus ulls. Em dirigeixo al primer parc que trobo, ja no sé gairebé ni on sóc, caminant, vaguejant per la ciutat. Tinc curiositat per ell, m'ha fet treure el meu instint aventurer, el meu instint impulsiu que ben poca gent coneix.


Oh, no, sembla que vulgui asseure's al banc. Què faig? Sap perfectament qui sóc, s'ha girat un moment, fent veure que se li havia caigut alguna cosa i sé que m'ha vist, però m'és igual. No vull que el joc s'acabi aquí, per tant, seguiré endavant com si res, intentant evitar tot contacte, preferentment visual, amb la dona que em tapa la tarda.


Aai, passa de llarg! Ha entrat a una botiga propera al parc, llàstima que no s'hagi acostat a dir-me alguna cosa. Paciència. No serà capaç de trencar el fil. Me l'he pogut mirar bé, i no està gens malament. Un noi alt, de cabells castany clar, deixats una mica de qualsevol manera, com qui no es preocupa per portar un Pelopantene. Li queden bé. Porta una samarreta vermella, sense cap marca, sense cap destorb. Els pantalons, uns texans llargs, li apreten el cul, petitó i rodonet, que s'extenen fins els peus, coberts amb bambes negres, o blau marí, potser. El cas és que no en sé distingir el color. No he pogut apreciar la cara amb detall, però semblava tenir uns llavis fins, com una pinzellada, per sobre del nas, no massa gran, ni tampoc un nassarró. Esperaré a que surti de la botiga, que, ara que m'hi fixo, és més aviat un bar.


Dins del bar. He demanat una cervesa, tan sols per poder observar-la des de la finestra. Ella no em pot veure, n'estic segur. És molt bonica, o al menys així m'ho sembla. No és gaire alta, m'agrada. Vesteix amb una brusa de color carbassa que s'extén des del coll, decorat amb un penjoll, de plata, possiblement, fins els malucs, passant per uns pits rodons, ni grans ni petits, simples, sense cridar l'atenció als adolescents permanentment trempats. Una mica més per sota del melic, just on la brusa no arriba a més, els pantalons, texans com els meus, baixen formant una lleugera campana a l'alçada dels genolls, que acaba al terra, tapant unes sabates que no distingeixo del tot. Si no ve ella, aniré jo al banc abans de que se'n cansi i torni cap a casa.


Em quedaré aquí fins que marxi, o, amb una mica de sort, vingui a dir-me alguna cosa. Oi que ell ha començat el joc?