¿La Pintura i l'Escultura són arts, i la Literatura i la Música no? (SHS 49 al 54)

Un relat de: Joan Colom
Hi ha una coneguda sinècdoque, de les de prendre el tot per la part, que és indigna i indignant: no sols aquell sonat del fregall groc sobre el cap no para de proclamar "America first!", sinó que tots els ciutadans d'aquell país diuen "Amèrica" i "americans" quan es volen referir als Estats Units d'Amèrica (EUA) i a ells mateixos, que només són estatunidencs i potser no ho saben. Aquesta usurpació ha fet fortuna a tot el món, i el més patètic és que "els altres americans" són els qui ho tenen més assumit: a un canadenc, un mexicà o un brasiler mai no se'ls acudiria presentar-se com a americans, com fan els seus prepotents veïns, sinó que han de recórrer als gentilicis esmentats, si volen fer-se entendre, perquè els EUA tenen l'exclusiva de les categories continentals.

Però hi ha un altre cas que als relataires ens afecta més directament: l'apropiació de la categoria "Art" (el tot) per les arts plàstiques (la part): tradicionalment i en ordre alfabètic, Arquitectura, Escultura i Pintura; fins i tot les derivades, es diguin arts aplicades, decoratives o menors.

Fa uns tres o quatre anys, quan freqüentava alguns fòrums de "Racó Català", un raconaire sostenia que un escriptor no era un artista, i jo li replicava que un escriptor (prosista, poeta o dramaturg) i un músic (compositor, director o intèrpret) eren tan artistes com un pintor o un escultor, amb independència de la valoració que mereixés la seva obra.

Però el concepte d'Art s'estira i s'arronsa en funció del lloc, època i sistema filosòfic. Així, si cerquem a la Viquipèdia l'article "Art", en presentar les Disciplines artístiques, n'enumera quatre grups: Arts escèniques (Musica, Dansa, Teatre), literàries (Literatura, Poesia), plàstiques (Arquitectura, Escultura, Pintura) i visuals (Dibuix, Gravat, Fotografia i Cinema). Com veieu, és una classificació convencional, tan bona o tan discutible com qualsevol altra. Però, si anem al diccionari de l'IEC i ens centrem en aquestes definicions d'art,
2 9 [lèxic comú] [art] arts plàstiques Conjunt de les arts basades en la forma i el color: dibuix, pintura, escultura, etc.
2 10 [lèxic comú] [art] belles arts Arts que tenen per objecte l’expressió de la bellesa mitjançant el color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment: pintura, escultura, arquitectura, música, poesia, dansa.
3 2 m. o f. [lèxic comú] Conjunt de les belles arts, generalment amb exclusió de la literatura. L’art grec.
ens adonarem que l'accepció 3 2 s'aproxima a la sinècdoque de què tractem: per coincidir-hi del tot hauria de dir "Conjunt de les arts plàstiques" o "Conjunt de les belles arts, generalment amb exclusió de la música i la literatura".

Aquests usos s'hi han incorporat per adaptar-se a un innegable consens social que considera que les Arts Plàstiques són les Arts per antonomàsia. El més estrany és que els artistes exclosos no hagin fet res per invertir aquesta tendència, i que mantinguin un posicionament conformista i gens bel·ligerant. Afegiria que, si l'acceptació fatalista ja resulta estranya en el col·lectiu dels músics, és del tot incomprensible entre els escriptors, que com a professionals de la paraula haurien de tenir més capacitat de reacció per argumentar a favor d'una homologació inclusiva. Però no es així, i a tall d'exemple referiré dos casos recents que em resulten pròxims en algun sentit.

Fa menys d'un mes, a la Biblioteca Municipal Agustí Centelles de Barcelona, vaig agafar d'un expositor una targeta que anunciava una entrevista al novel·lista Jaume Cabré en la també Biblioteca Municipal Jaume Fuster, malgrat que l'acte s'havia celebrat dies abans. Em va fer gràcia perquè jo havia conegut Jaume Cabré a Ceuta, on ambdós fèiem la mili i havíem coincidit alguns diumenges en la llar de Ricard Oriol i Fàbregues (el trec amb nom i cognoms perquè, a més d'una persona afable, era tota una institució: una mena d'embaixada oficiosa de Catalunya en aquella plaça africana, oberta a tots els soldats catalans que volien millorar el seu domini de la llengua o, simplement, fer-la petar mentre prenien un aperitiu o un berenar). Me'l vaig tornar a trobar a Barcelona vint anys després, en el funeral del Sr. Oriol. A la sortida ens explicava que, gràcies als guions de la sèrie de TV3 "La granja", havia pogut demanar l'excedència com a professor de secundària i dedicar-se de ple a l'ofici d'escriptor. Doncs bé, aquesta targeta començava així: "JAUME CABRÉ. Les reflexions de l'autor sobre la lectura, l'escriptura, la música i l'art [la negreta és meva]. Conversa amb Anna Guitart". Ja m'imagino que, per a un dels narradors en català més reputats, en el país i arreu, l'acceptació del sobreentès que art remet a arts plàstiques no equival a sostenir que la literatura i la música no són activitats artístiques, sinó a tenir present que caldrà explicitar-les de més a més. Però, francament, dels professionals n'esperava una actitud més compromesa. Potser és que el títol de la convocatòria sols pretenia ser entenedor, i que manifestar la seva disconformitat amb una exclusió tan arbitrària s'ho reservava per a l'entrevista. O potser és que sóc un ingenu que creu en contes de fades...

Fa encara menys, el 20 de març, vaig arribar a València al migdia, i a les set de la tarda (de la vesprada, com en diuen aquí) ja era a la Biblioteca Municipal Eduard Escalante, amb els companys del Club de Lectura Arrancapins I, per comentar "El retorn de l'hongarès", d'Anna Moner, amb l'assistència de l'autora. Doncs bé, la solapa de portada d'aquesta novel·la gòtica comença així: "Anna Moner (Vila-real, 1967) és artista i escriptora". He d'aclarir que el cas de l'Anna Moner és singular, perquè realment ella és pintora a més d'escriptora; fins i tot podria ser que la seva producció inclogués instal·lacions a cavall entre la pintura i l'escultura. Així que, aprofitant que preparaven el projector per il·lustrar la presentació amb vistes del París de finals del XIX, on transcorre la major part de l'acció, la vaig abordar per expressar-li el meu desacord amb el text de la solapa de portada del llibre: si es tractava d'informar sobre la seva activitat polifacètica, s'hauria pogut optar entre "pintora i escriptora" o "artista plàstica i escriptora", però deixar-ho en "artista i escriptora" només feia que alimentar el malentès sobre una suposada no consideració de la literatura com a art. Com que també li havia mostrat la targeta que anunciava l'entrevista a Jaume Cabré, i l'Anna no devia tenir cap intenció de desqualificar-lo, en un intent de nedar i guardar la roba va limitar-se a afirmar que ella sí que considerava el seu treball de novel·lista tan creatiu com el de pintora i, per tant, tan artístic.

Comptat i debatut, si als escriptors sembla no preocupar-los la confusió a propòsit del reconeixement artístic de la seva activitat, ¿qui podria liderar aquesta causa amb més convicció? ¿O tot plegat és una collonada meva, sense cap transcendència pràctica?



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 49 al 54 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 09-04-2019

    Sí que n'és, de curiós, l'ús del llenguatge. Recordo que, a l'època daurada de Hollywood, els nostres pares parlaven dels artistes de cine, referint-se als actors de renom. En canvi, no s'acostumava a dir artista de teatre sinó actor de teatre; tret que es tractés de vedets, que, llavors sí, eren artistes de revista...

  • Estira i arronsa[Ofensiu]
    SrGarcia | 09-04-2019

    Sembla estrany com el sentit de les paraules s'estira i arronsa.
    El diccionari CVB defineix art com tot allò fet seguint unes regles; així podríem parlar de l'art del paleta, del cuiner o del fuster. Fins i tot en Nicolás Fernández de Moratin té una poesia anomenada "El arte de las putas".
    Suposo que ningú pot dubtar que música i literatura siguin arts, tot i que és veritat que sovint el sentit de la paraula s'arronsa fins a limitar-lo a les arts plàstiques.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: