La Pica d'Estats (1)

Un relat de: josepsalatermens
Aquesta matinada m’he calçat bé, m’he posat les botes i he lligat ben fort els cordons. Dins la motxilleta i entro dues cantimplores d’aigua, una mica de pa i fruita, al fons hi tinc sempre una jaqueta impermeable, tipus cangur, per si de cas, així ja no haig de pensar-hi més. Prenc els dos bastons de caminar i vaig pel passadís fent el mínim de soroll possible. De fet, tant se val, tot just farà un quart d’hora que ha tornat aquests troneres, foten una pudor de “cubates” i maria que no hi ha qui ho aguanti.
Ajusto la porta del carrer fluixet, per fi ja sóc fora de casa. Els fanals encara estan encesos.
Veig que en Tonet també s’ha llevat dora, per treure a pixar el seu gos.
Escolta, tu, perquè no te’n dus el Morenet a escampar la boira’ A mi em fan mal les cames i aquest gos està neguitós, a veure si es desfoga d’una vegada, és bona bèstia i et seguirà, ja ho veuràs.
Bé, ara ja som dos a caminar, faré una prova, em separo d’ell i el crido, aleshores el gos ve corrent, prova superada. En Tonet té raó, em va seguint, no caldrà que pateixi per ell.
Faig dos carrers i ja he sortit del poble. El camí comença darrere el cementiri. Aquestos si que estan ben tranquils, tant si els fum els nostres maldecaps, també és veritat que ja n’hauran tingut els seus a la seva època.
Després de creuar el pont vell, em toca de seguir el riu, més aviat és una riera d’aigües mandroses, aquest any ha plogut poquet. Ara haig de creuar fins a l’altra ribera, ho faig per sobre d’una palanca de fusta vella, a cada passa tot tremola i em sento insegur.
A partir d’aquí ja ens allunyem del riu i el camí es converteix en un corriol, tot sovint aquest és manté per uns marges fets amb el sistema mil•lenari de pedra seca, uns quants segles si que els tenen.
Conforme ens enfiles, els pins queden enrere i sembla que entrem al territori dels avets, renoi! Aquest camí deu fer molt de temps que no hi passa ningú, ja se m’han enganxat unes quantes teranyines llefiscoses a la cara. Quan el brancatge d’ambdós costats del corriol sembla que es vulguin a abraçar, llavors poso la mà al davant en previsió de més possibles teranyines.
El Morenet em segueix i no diu res, ell va a un pas tranquil, sembla que no estigui fent cap esforç, en canvi jo ja tinc la samarreta tota suada.
Ara ens fa companyia un rierol que baixa de dalt, tot sovint creua el caminet i l’haig de saltar, fins i tot en algun indret s’eixampla una mica i ha col•locat unes pedres planes per posar-hi el peu.
Ja he fet dues hores, però el sol encara no és ben amunt, com estic entremig de valls i cims, fins que no sigui cap el migdia no m’arribarà la llum directe.
Pot ser ja farà uns dos anys que em vares deixar, no m’enyores? De ben segur que ja has trobat parella. Em faig càrrec, t’ho volies, necessitaves, algú que estigués més per a tu, no només a estones perdudes i clandestines, algú amb qui mai et sentissis sola, de qui gairebé sempre en poguessis refiar, però calia trancar-ho d’aquella manera? Tan sola m’ho haguessis explicat ja en tindria prou. Pot ser no sabies fer-ho de cap més manera, pot ser vas pensar que si no ho feies així, amb indignació, amb un posat molt calculat d’enfadada, probablement la separació s’aniria allargant i així t’estalviaries que jo insistís per tal de salvar la nostra relació.
Vaig sofrir molt, encara sento dolor, no entenia què era el que t’havia fet, em pensava que aquestes coses s’acabaven d’una manera gradual, i tu vas fer-ho d’un dia per altre, no em tornis a trucar més, després de sentir aquestes paraules vaig marxar amb l’ànima per terra i arrossegant els peus.
He conegut altres dones, però sempre torno a pensar en tu.
Què et passa, Morenet, què has vist ara? Què és, un conill, una marmota?
Ara el camí segueix fet ziga-zaga, enfilant-se per una tartera, que n’és d’avorrit caminar així, en canvi, tu, gos, sembla que tant te fa, no et canses mai, oi?
Puc escoltar el so de l’aigua per sota les pedres. Abans del canvi climàtic, aquí hi devia haver una glacera i durant tot l’any només existia el color blanc àrtic, aleshores qui era prou capaç de sobreviure-hi? Potser una guineu de pelatge blanc i algun conill del mateix color, procurant passat desapercebuts l’un de l’altre i el més espavilat en sortiria viu. Els conceptes de solidaritat, ajuda mútua, socors, no tenen cabuda a la naturalesa, una mica de feblesa significa està condemnat, ser eliminat, no existeix la misericòrdia, si tu no ho fas, ningú et vindrà a salvar. El dolor, el dramatisme, deuen ser unes constants en tots els animals salvatges

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

110 Relats

29 Comentaris

51148 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.