La petja sacrosanta

- a propòsit del RPV 231 Cultures arrasades

Vingueren del nord i del sud,
amb el sol i a contrallum,
de fora vingueren, insaciables.
Què volen aquesta gent...?
cantava l’aede desconcertat
a la sala dels miralls i l’eco
on s’apleguen els tresors,
l’empremta sagrada que el temps,
pas a pas, ens va llegant.

Portaven dogmes i una llengua
que volien inculcar-nos
de grat o per força, a sang i foc.
Caigueren, llavors, els astres
de la malastrugança i sorgiren
de l’avern els dimonis pitjors,
aquells que havíem amansit
a còpia de gestos i precs amables.
I els déus protectors, benignes i savis,
abandonaren els tòtems familiars
temorosos del fred i de l’oblit.

Què volen aquesta gent...?
repetia l’aede des del santuari.
Just quan l’estrèpit dels canons,
el soroll esmolat de les espases,
la cridadissa dels il•luminats
i el brogit sanguinari de la lluita,
o el silenci innocent dels nostres
estroncaren, de moment, la petja.