La petita pàtina

Hi havia una vegada una pàtina en una paret blanca de vori. Era petiteta. Ens hi podríem referir, si voleu, com a 'la petita pàtina'. Era negra i verdosenca. S'assemblava a una piga. No es movia, només s'engrandia; al mateix ritme que s'empetiteix el baf d'una respiració en un vidre. L'avanç de la pàtina per la paret era inexorable. S'anava estenent i estenent. No tenia aturador. Fagocitava la blancor de la paret sense miraments. Una paret d'una habitació sense portes ni finestres. La petita pàtina s'havia fet gran, havia passat l'adolescència patinesca. Ara, l'habitació era més negra que blanca. En poc temps, irremeiablement, ho seria del tot.

Ja ho era, tot fosc, tot pàtina. No, la pàtina ja no hi era.