La personificació personificada

Per a la dominació correcta del nom d’origen de la qüestió fa que el quid de l’esmentat en qüestió equival al nom específic del producte estarà correctament ben dit. El perquè de què!!! I com pot ser una cosa que realment crec que era i ara és així, no com abans indiscutiblement com era el que no sé el que era i ara és. No m’heu entès bé...Jo també no m’he sabut explicar prou bé. Ho sento.

Be el meu esbarjo fou destacat l’any passat quan un dimecres vaig anar a Can Fanga a esbargir-me del meu poble i de la monotonia quotidiana de cada dia, allò que vosaltres ja sabeu: la feina, la dona, els nens, el sogres i el pesat de torn. Aquest dia, dimecres, sol ser per costum el meu dia de festa, un dia hàbil com un altre. Almenys tot rutlla i tots els establiments estan oberts.

Vaig agafar el tren i, un cop vaig arribar a la capital, vaig sortir a la plaça Catalunya, on hi ha uns grans magatzems. No us en diré el nom per no fer propaganda. Només entrar-hi em van donar un paper de propaganda de l’establiment, on hi deia: “Aquí trobarà de tot i avui encara més per ser el dia del seu aniversari; 60 anys al seu servei. Ompli la butlleta i, en el cas que surti premiada, tindrà un regal més un dinar al restaurant Butiminiquis, ubicat en aquesta ciutat. Gràcies per la seva visita”. Vaig ficar la butlleta en una urna que hi havia allà i, després, em vaig guardar el resguard a la butxaca amb un número d’identificació.

La meva entrada en aquells grans magatzems aquell dia no fou per xafarderia, sinó per poder-me comprar un paraigua, ja que el temps anunciava pluja: queia un plugim molt molest i, si no m’hagués comprat un paraigua, m’hauria mullat i, consegüentment, tot hauria acabat en un refredat.

Bé, a la botiga tenien un gran assortiment de paraigües i vaig escollir un dels que a mi m’agraden: amb mànec de fusta, i dels grossos. És que el meu cap no dóna per menys. Mentre em disposava a pagar a caixa que, per cert, la dependenta que m’estava atenent era molt simpàtica, vaig sentir que cantaven els números del sorteig d’aquelles paperetes que m’havien donat a l’entrada. I... vés per on! Quina casualitat! Un dels números premiats coincidia amb el meu. És estrany que hagués guardat el número, ja que no acostumo a guardar quasi mai la propaganda.
Un cop vaig haver pagat el paraigua, em vaig dirigir cap a la recepció per veure com caram es desenvolupava tot allò. (quin final tindria tot allò)

«Bon dia, senyor! Veig que vostè ha estat un dels afortunats del sorteig», em va dir una noia que anava vestida d’hostessa. «Ja ho veus!», li vaig dir, «no serà pas una estafa, això!?». «No, senyor. Té un dinar pagat per gentilesa de l’establiment Corte-eixuga-carteres, i un regal que se li entregarà desprès del dinar. Enhorabona! Si és tan amable, li agrairíem que estigués vora les 13’30 h. davant la porta. Un autocar de l’empresa el vindrà a buscar, juntament amb la resta de persones premiades, per dur-los al restaurant a dinar.» «Ah sí, moltes gràcies per la seva amabilitat i per la generositat de l’establiment» li vaig dir a aquella hostessa tan amable.

Oi tant, que havia de ser puntual! Tal com m’havien dit, a l’hora prevista es va presentar un autocar petit de la mateixa empresa, al qual també l’estaven esperant diverses persones, totes elles molt ben vestides i amb un aire de fatxenderia. Una d’elles em va dir: «És molt previsor vostè, amb el paraigua». Aquest comentari venia pel sol radiant que feia en aquells moments, tot i els núvols que, a primera hora del matí, assenyalaven pluja, però que s’havien esvaït de seguida.

En entrar al restaurant a les 14’30, jo ja tenia l’estómac als peus i, pel que m’ensumava, Cal Butiquiminiquis em va posar la mosca al nas i encara no sé per què. Això sí, cada cosa al seu lloc: el restaurant estava molt ben decorat i el servei era impecable.

La taula era per a sis persones. Les persones convidades que s’hi van asseure es veien molt ben educades. Hi havia dos senyors molt amables. Un d’ells era professor de l’Autònoma de la ciutat. L’altre no m’ho va dir, però vaig sospitar que era un treballador dels mateixos grans magatzems, ja que en el rellotge que duia, dintre de l’esfera es reflectia el nom comercial de l’empresa esmentada. Allò el va delatar. A mi em van posar al costat de dues senyores molt atractives. Encara gràcies! Si érem uns quinze o setze comensals, la majoria eren dones. Ja m’agradava, ja.

Segons diuen i, per bona educació, s’ha de tenir una conversa amb les persones del costat per trencar una mica el gel. D’aquesta manera, l’àpat es fa més amè i bé més de gust.

La senyora o senyoreta que tenia a la meva esquerra es veia tímida, de bons modals, elegant tota ella i les ulleres que duia li feien joc amb les seves arracades. Segons ella, era de Tàrrega i feia de mestra d’escola. Durant les vacances feia de relacions publiques en un hotel de Benidorm. Ella mostrava educació i es veia assenyada, feta ja en aquests esdeveniments protocol•laris. Jo li vaig dir que era del terrós, pagerol de la comarca del Bages. Crec que no li hauria d’haver dit, ja que solsament amb una mirada, la senyora o senyoreta de la província de Lleida em va retratar molt intel•ligentment.

A la meva dreta, una senyora de pes... Sí, com jo, que a la nostra manera guardem la línea. Bé, ja m’enteneu, eh! Però val a dir que ella em guanyava de pes per les joies que portava. Això sí, almenys era de Barcelona. Ja m’agradava més, però no per ser de Can Fanga sinó perquè portava un escot que... Déu n’hi do, el que deixava veure! El gran volum dels seus... no siguem grollers.

En aquella taula i, concretament en la situació en què em trobava, havia de donar conversa a totes dues, tant a la de l’esquerra com a la de la dreta. Semblava que estigués en un partit de tennis, però m’hi sentia a gust: elles em tiraven pilotes a fora, però jo els tornava el rebot en un revés.

Un seient molt còmode, una taula ben decorada i presentada però, quan vaig mirar els estris que hi havia per allà al damunt, vaig pensar que allò semblava un quiròfan. Mare meva! Per a què tants artefactes de ferralla per solsament dinar?

L’Eulàlia, la dona de l’esquerra, que així és com em va dir que es deia, tot somrient em va demanar: «Ja sap què dinarà? Veig que vostè és un home de vida i, venint de pagès, deu ser de plat fondo i de bons bistecs! La carta del menú la té al davant.» Tal com m’ho va dir, vaig pensar: «que se’n fot de mi aquesta o què!». Burro de mi que no m’havia adonat que ja passaven els cambrers a demanar el que volíem. Vaig agafar la carta i... quina incultura culinària, la meva! No entenia res de res del que deia, o almenys no sabia què demanar perquè aquells noms tan estranys del menú no els entenia gens. Vaig preguntar a les dues senyores què menjarien, però no les vaig entendre de res. Segurament estaven cooperant en la mateixa història per fotre-se’n de mi.

Mentrestant, va passar un cambrer i ens va omplir la copa d’un còctel rosat. Les estrelletes de pa d’àngel que hi havia dins la copa es movien conjuntament amb les bombolletes de l’esmentat còctel. Tot molt galanxó.

Quan el cambrer em va demanar què volia, jo encara estava a la lluna de València, intentant desxifrar aquell embolic de noms de plats culinaris. Finalment, per no quedar més en ridícul, li vaig dir: «Miri, sorprengui’m vostè, ja que veig que tots els plats són exquisits. Vostè mateix, que la gana ja m’estreny l’estómac». El cambrer, molt amablement, em va dir: «Jo li aconsellaria de primer i com a entrant un bulanyong de paleta farcida amb camarons i crema àcida, o sinó un Palmito relleno en cama de lechuga colorada al pim pim. És una especialitat del cuiner». «Ah, molt bé!», li vaig respondre. «De segon, al senyor li recomanaria la compota de brócoli y tirabeques en estofado de mejillones marinadas en licor de arándanos», va afegir el cambrer. «Carai, quantes coses! Pot ser prou bo», vaig dir tot fregant-me l’estómac amb anhel. «El senyor ja veurà que es quedarà satisfet. I, de postres, que voldrà? Un sorbete de mirabeles y orujo, acompanyat d’unes fulles de menta fresca afrodisíaques? Li sembla bé?». «Ah, molt bé. Crec que amb tot això quedaré més que tip, però afanyis a servir-la, aquesta teca, que tinc gana».
Després d’haver demanat els plats per dinar, em vaig dirigir a la senyora que tenia a la dreta: «com està? Menjarem bé? Veig que són molt amables aquests cambrers. I, per cert, com es diu, vostè?». «Mª Àngels. Veig que ja ha conegut l’Eulàlia, la senyora que vostè té a l’esquerra. Som companyes de fa molts anys. Vam estudiar juntes en els salesians d’Igualada i sempre hem tingut una bona amistat. I tu, d’on ets?», «jo vinc de Navarcles, per això no estic acostumat a aquests ambients tan refinats, però sé d’uns llocs, a les contrades del Bages, on es menja bé el plat fondo i, a més, és econòmic», li vaig dir quedant, realment, com un senyor. Tot seguit, em vaig adreçar a la senyora de la meva esquerra: «Veig que tu també ets una dona de menjar bé. Es nota que deus ser de vida, ja que tant tu com jo estem una mica plenets!», li vaig dir mentre em fixava en la seva pitrera, «no et falta de res; ho tens tot en abundància».
«Doncs Josep, tal com et veig, crec que tindràs una bona experiència. Aquí menjaràs uns plats realment exquisits, d’aquells que et deixen una incògnita de sabors perquè esbrinis què has demanat i que, de ben segur, et cruspiràs. Ja veuràs com no et farà mal d’estómac, al contrari». Entre l’una i l’altra, m’havien fet pujar la mosca al nas.
Mentre parlava amb la Mª Àngels, em va sorprendre un altre cambrer que duia una altra carta de menú. Li vaig dir que ja l’havia triat, però ell em respongué: «perdoni, senyor, jo sóc el sommelier, i aquesta és la carta de vins perquè vostè esculli el que més li agradi». «Ensenyi’m la carta, si us plau; d’això si que hi entenc una mica», li vaig dir. Recollons! Si el menú havia estat difícil i incomprensible, els vins...agafa’t! «Vostè mateix, recomani’m».
El sommelier anava vestit de negre i duia un corbatí. Em va fer una dissertació sobre el vi que més en convenia tenint en compte el menú que havia demanat: «Miri, jo li recomanaria un Baró de llei, de la casa René. És fresc d’entrada i ardent en el paladar. Té gust de nous moscades i una mica de roure anyell de Florida. Aquest seria per al primer plat. Per al segon plat que ha demanat vostè, un Cuviller Remondie Chardonai, elegant monovarietal d’aroma de plàtan i pinya madura, amb aromes de notes florals i un fondo de Chardoner. Exquisit per al seu paladar». «No segueixi, no segueixi», li vaig dir, «que no tenen vi de la casa? Crec que també m’aniria prou bé». «Sí senyor, crec que ha escollit prou intel•ligentment».
La Mª Àngels i l’Eulàlia em miraven una mica encuriosides. En veure-les, els vaig demanar: «vosaltres, què heu demanat per beure?», i elles em van respondre: «Aigua». «Carai! Si que sou aigualides! Per curiositat, esteu solteres o casades? Perdoneu la pregunta, però és que no sé com dirigir-me a vosaltres». «Solteres. I tu, Josep?», «jo ben casat i avi. No puc demanar res més. Tinc una família fantàstica. Sóc feliç quan sóc fora de casa i no emprenyo ningú ni tampoc m’emprenyen. A tu Àngels sí que et faria falta una mica de vi perquè et veig una mica aigualida. A la teva cara tan blanquinosa s’hi posarien colorets. Sort en tens, del maquillatge que portes, ja que te la difumina. Mira la teva amiga, quina cara de salut que fa! I el qui beu aigua també. Segurament a casa seva es fot cada lingotazo de whisky i conyac que es deu quedar sola».
Al cap d’una estona, començaren a portar el menú: uns plats de disseny extraordinaris, adornats amb uns dibuixos que semblaven estar fets per Van Gogh. Magnífics. Jo, encuriosit per aquell plat tan ben decorat, esperava que m’hi posessin la teca. A taula es va fer silenci, solsament se sentien els estris de ferralla quirúrgics. No sé què hi buscaven. «Clic, clic,clic,clic,cloc». «Àngels, que no menges? Està exquisit», li vaig dir mentre li mirava el plat que, a part dels dibuixets, tenia tanta teca que m’hagués omplert solsament el palmell de la mà. «I tu, Josep, que no menges?», va replicar-me. Jo em vaig haver de posar les ulleres per poder desxifrar aquell plat que m’havien portat. Així, podria descobrir entre el dibuixos quelcom comestible per poder menjar.
Mare de Déu gloriós! On era la teca en aquell plat tan serigràfic? Fins i tot quelcom comestible, que era el que m’havia de menjar, feia joc amb la seva decoració! Dues fulletes per aquí, un branquilló de no sé què per allà. Al centre, jugant amb la serigrafia del plat, semblava que hi hagués un ou de guatlla, envoltat per una pasta carbassa que, fins i tot, semblava un gira-sol pitiminí. I no ens oblidem d’una oliva farcida que hi havia partida per la meitat.
L’Eulàlia em mirava amb cara de sorpresa i de llàstima alhora: «vols dir que saps el que has triat per menjar?». Me la vaig quedar mirant amb una cara llarga i de pomes agres, fins que vaig sospirar i li vaig dir: «quin d’aquests estris he d’agafar per poder-me menjar això? Entre aquesta ferralla no hi ha cap pinça ni cap lupa. Potser el segon plat serà més generós». «Prova de sucar-hi pa, en aquest ouet».
La Mª Àngels ja s’havia cruspit el primer plat. Me la vaig quedar mirant tota ella, en la seva plenitud corporal, i li vaig dir: «com pot ser que mengis tan poc i que estiguis així de pleneta? Serà que t’alimenta l’aire contaminat de Barcelona, ja que diuen que porta molt de plom...». «No, és que sota de casa hi ha un “Mc-Cevador” i quan tinc gana faig un pica-pica de degustació dels seus productes». «Aaaah, ja m’estranyava!».
El segon plat: la compota de brócoli y tirabeques en estofado de mejillones marinados en licor de arándanos. Era un bol mitjanet mix, ple d’un suc vermellós claret, dins del qual hi suraven unes llunetes que devia ser l’oli en suspensió. També hi havia unes herbetes que devien ser el bròquil i els tirabecs (tirabeques). Els musclos encara els busco...Al costat del bol, hi havia dues barretes cilíndriques de pa per poder-les sucar en el cas que em quedés amb gana. El vi... Bufa, si me l’hagués begut tot! I no hauria estat estranya, ja que tan fresquet baixava de gust. A més a més, era ben bo, oi tant! Gràcies a la companyia del vi, les olives no es van trobar tan soles. El sorbet no estava malament, menys encara quan, de tant en tant, passaven amb un carret i, molt amablement, t’oferien un pastisset petit per acompanyar un glop. La MªÀngels i jo vam buidar-ne un prestatge; eren boníssims!
Un cambrer no, no, no; era el maître que duia un corbatí i un faixí molt lluent a la cintura qui ens va desitjar un bon profit i que tornéssim ben aviat. Al final, ens van donar un obsequi molt ben esbroquellat...«Gràcies» li vam dir alhora que jo rebia dues puntades de peu: una a l’estómac i l’altra fetge. I, per rematar la feina, una hòstia al ronyó.
Ja a la sortida mentre em disposava a marxar, el mateix maître em va donar una nota i que m’adrecés per caixa, la nota feia referència a la botella de vi que no entrava en la invitació, ja que el vi era de una reserva especial el que havia demanat.
En aquell moment sí que em va fer efecte el vi: em van pujar uns fogots en veure el preu de l’ampolla...132’40€ més IVA! Segurament, aquella situació va ser el resultat d’una mala digestió: el vi, que feia estona que era a l’estómac jugant amb les olives, em va pujar i, fatídicament, em va bloquejar l’enteniment. Vaig treure la cartera per abonar l’import de l’extra de la invitació. «I això que vaig demanar el vi de la casa, si demano el vi de la carta em veig vexant a peu fins a casa» vaig murmurar.
En sortir del restaurant, me’l vaig mirar de reüll i, posant-li la nota de punt, creu i ratlla, em vaig jurar que no posaria mai més els peus en aquell Butiquiminiquis.
«Josep, Josep» vaig sentir que em cridaven les dues amfitriones amb qui vaig compartir taula. Van cridar-me perquè m’esperaven a la sortida. «Com estàs? Com t’ha anat el dinar?» van preguntar-me, «que t’has quedat amb gana!?». «Què nenes? Que us en foteu de mi o què? Ja m’ho diràs com tu fas tu, Eulàlia, ja que aquests menjars no seran pas el motiu pel qual estiguis tan pleneta. I tu, Àngels, et falta el que li sobra a la teva companya». «Acompanya’ns, que ens refarem a un Mc-Cevador que hi ha sota de casa meva. Allà acabarem d’omplir aquest estómac tan defraudat» van dir-me.
En una travessia de les Rambles vam acabar d’omplir-lo quedant més o menys saciat d’hamburgueses i patates fregides. «Ara anirem a casa meva on farem el cafè i, així, podrem descansar mentre fem les nostres tertúlies». «Ui, ui, ui! Aquestes dues no sé què tramen...Em faré el babau, ja que no tinc res a perdre» vaig pensar. L’Eulàlia vivia sobre el mateix edifici del xiringuito, en l’últim pis. En aquell moment vaig entendre per què estava de bon veure: tot just a sota tenia el Mc-Cevador.
En el pis emergien unes olors agradables. Sobre uns tocadors del rebedor s’hi podien observar unes cistelletes molt ben engalanades, plenes de pastilletes de sabó de tots colors. Que boniques que eren! «I...aquests sabons tan perfumats, els fas tu, Eulàlia?». «Sí, totes dues els fem i els comercialitzem», em va respondre. «Aaaaaaaaaaah!» vaig dir bocabadat. «T’agraden eh, Josep? he, he, he (rialleta)». Aquella rialleta que van fer totes dues amagava un complot. Em van entrar unes esgarrifances i un mal presagi: a on m’havia ficat per haver fet el xafarder?
«Carai! Quin pis més gran, fins i tot tens un àtic. Ja me l’ensenyaràs; es deu veure tot Barcelona». La Mª Àngels em va contestar que:« no...no es pot obrir perquè hi guardem les fórmules dels sabons, i han d’estar uns quants dies sense que els toqui la llum ni el corrent d’aire». «Aaaaaaah!», vaig contestar, «és un secret professional. Si que el teniu ben guardat». Després que em contestés vaig pensar que per què no m’ho havia dit l’Eulàlia si el pis era seu i no pas de la MªÀngels.
Amb una por al cos, era evident que havia de buscar una excusa per fotre el camp d’aquella casa, ja que, realment, aquelles dues estaven concorxades per fer, crec jo, una cosa que no volia pensar.
«Seu aquí, Josep, en aquesta butaca, que hi estaràs mol còmode» em va dir l’Eulàlia. L’Àngels, agafant-me de bracet, va obligar-me a seure al seu costat, “la puritana tiquiminiquis”, quasi a sobre meu. El cor m’anava a cent, suava molt. Si ho hagués fet deu vegades més, hauria fos tot el greix del meu cos i, segurament, ja no tindria interès per elles.
Portaren una safata amb tres copes i una ampolla de ratafia, però les copes ja estaven plenes. Segurament, les devia haver omplert a la cuina. «No, no puc beure més. El meu cos ja em diu prou. Igualment, t’ho agraeixo, Eulàlia. I, ara, he de marxar: em surt el tren d’aquí deu minuts. Me’n vaig corrent». «No tinguis pressa», em va dir l’Àngels, «surt un tren cada mitja hora. Que no estàs bé aquí amb totes dues? Podem jugar a molts jocs».
Clic...En aquells moments, l’Eulàlia em va donar la pista per desempallegar-me d’elles. Els vaig seguir el joc...«Jo voldria jugar a un joc que sempre hi he volgut jugar» els vaig mentre preparava l’estratègia. «Sí, sí, juguem al que tu vulguis, Josep, però primer bevem i brindem per nosaltres».
Quina mala zorra que estava feta juntament amb l’altra. Totes dues fotien un duo enverinat i em volien tenir, segurament, ben adormit per completar la vitrina de sabons. I, de segur, que l’haurien anomenat sabó de Montserrat, les males pècores!
«El joc consisteix en la gallineta cega: totes dues, com a dones, heu de tapar-vos els ulls i jo us aniré despullant. Desprès, quan estigueu ben despullades, em despullareu a mi, al ritme d’una música sexy. Un cop estiguem tots tres despullats, brindarem amb ratafia i vindrà la segona part...Què us sembla?», els vaig proposar. Jo, si més no, tenia una navalla dins la butxaca, ja que sempre la duia per costum.
«Bé, comencem el joc», van dir totes dues. L’Eulàlia va posar una música que ens va anar com l’anell al dit, Nueve semanas y media. Amb dos mocadors i, enmig de rialles sospitoses, els vaig tapar els ulls. Començàrem el joc. Mentre les estava despullant entre pessigolles i fulguri, vaig tenir temps de buidar la meva copa a una torreta propera i tornar-la a omplir-la, ja que vaig tenir la sort que havien deixat l’ampolla sobre la safata.
El joc va anar bé. Tots tres ben nusos vam fer el brindis i, d’un sol glop, em vaig beure la copa de ratafia, mentre pensava: «ja us fotaré, ja! Em faré l’adormit, com si la copa ja m’hagués fet efecte». Estirat en el sofà, fingia que dormia com un tronc. «Ja el tenim!», van exclamar. «Amb Farà delícies a moltes senyores amb la seva sabonera a la banyera».
Feina els vaig donar quan em van arrossegar pel rebedor fins a portar-me a les escales per pujar-me al dúplex. Però ja estaven preparades: al sostre ja tenien penjada una corriola amb una corda, amb la qual van lligar-me per la cintura. La porta del dúplex estava oberta. Darrere la porta, hi havia la caldera: ja la tenien a punt, amb la sosa càustica. Tot estava preparat. Aleshores, una va dir a l’altra: «Ja el podrem pujar». «Sí, dona, sí. I, si no poguéssim, el tallaríem a trossets a baix, al rebedor mateix. L’efecte del narcòtic que s’ha pres dura unes cinc hores». Collons! Quan vaig sentir això em vaig acollonir més del que estava.
«Va, anem per feina Àngels, intentem pujar aquet sac de zebú», li va dir l’Eulàlia. Anaven tibant de la corda, però per fer més força necessitaven més espai. «Ufff, ufff, si que costa!», es va queixar l’Àngels. «Bé, és igual. Així en farem més diners. Tu vés tibant, Àngels. Amunt, amunt!».
Quan ja havien aconseguit alçar-me d’un metre de terra, vaig treure la navalla i, d’un sol cop, vaig tallar la corda. Elles, després de tant d’esforç que havien fet, van caure d’esquena i, van tenir la mala sort que, a darrera, hi tenien l’olla i... Xop, xop! Hi van caure totes dues dins. No van dir ni piu. La sosa les va deixar depilades i callades.
Empunyant la navalla i, amb molta precaució, vaig veure el que havia passat: totes dues van tenir el mateix final que m’haurien donat a mi. Després, em vaig fixar en un cistell gran que estava ple de carteres, rellotges i algun que altre objecte personal.
Esfereït, vaig marxar d’aquell lloc, i vaig fer una trucada anònima a la policia en una de les cabines de la rambla. En arribar a casa, una mica moix i amb ganes de voler oblidar la mala experiència, volia un sopar lleuger. No tenia ganes d’explicar res del que m’havia passat. Després de sopar, de seguida volia anar-me’n a dormir. Tenia un humor de gossos.
La dona, empipadora com sempre, em va dir: «Si que arribes cansat de Barcelona! Com has passat el dia? Ja has fet totes les comandes que havies de fer? Abans de seure a taula pren-te una dutxa, que fots una pudor de gossos!Ah! I per cert, t’he comprat una pastilla de sabó que diuen que és molt bo. Està fet a Barcelona. Ja em diràs de què fa olor». Però encara va tenir saliva per a més discurs: I un altre dia que tornis a Barcelona, compra’t un paraigua, ja que allà els trobes del teu gust».
Estic ben arreglat! Sant Pere m’enreda, en el restaurant m’escorxen la cartera, unes em volen fer sabó i ara la dona es posa dictatorial. Veig que no serveixo per a res. Transformat en pastilletes de sabó, almenys em podria refregar per algunes pells fines i delicades d’alguna o altra mossa joveneta (noia).
Conclusió.
!!!Ben mirat, pot ser que això de fer sabó seria rentable!!!