La perfecció...

Es preciós el teu poeme i plé de sentiment i emocio.
Si a mi en fesint un poeme com aquests t'aseguro que no pdria mai oblidarlo.
Segueix aixi, que amb tu gairebé tenim la perfecció.
Una abraçada.

Pensa que he sigut un dejavú
en la teva vida.
Genial, noi... oblidam perquè no puc ser perfecte, estima'm per fer-me perfecte. Una bona dicotomia, seguin la línea dels teus poemes, bona estructura, lligat el inici i el final de forma progressiva. Molt rebé... felicitats noi. per cert, crec que et faig el comentari 300... jeje Gràcies per estar a les teves notes mentals i si... la curiositat pot ser molt dolenta... mira que sóc tan curiosa que vull llegir encara més poemes teus...

aquest poema que demanes a algú que t'oblidi, perquè tu no ho podràs fer!! Tu seràs un dejavú. Et pregunto: et podràs encavallar en el temps?

si no vols oblidar-me, estima'm és sensacional, perquè quan tu repeteixes que no ets perfecte , sem'acut dir-te que la poesia que has fet s'hi acosta molt a la perfecció.

Petons, Equinozio.

Ps

Desitjo que t'estimin com ets.

M'ha calat fons aquest poema. La perfecció existeix en la mesura que anem millorant de nosaltres mateixos el que és imperfecte, que són tants aspectes! És per això, una meta gairebé impossible d'aconseguir.
Per això crec que, si nosaltres no som perfectes, un poema com aquest pot aspirar a ser-ho i sobretot per a la persona a la qual va destinada.
M'ha agradat moltíssim i t'animo que continuis deixant-nos gaudir de la teva poesia.
Una abraçada.
Sibil·la

La perfecció és allò que ens creiem nosaltres, allò en què nosaltres creiem, allò en què confiem. La perfecció sols existeix quan nosaltres hi creiem.
L'amor que vam passar, les nits, les tardes, els matins, els dies sencers, els dies complerts, les mitges tardes, els petits moments, cada instant que vam compartir. Els nostres dos cossos, les dues ànimes, mirades confidents, espurnes de tendres, sols un de sol. Tu i jo, la perfecció. Aquella perfecció en què tots dos creiem. La perfecció del nostre amor per alguns no comprés... el nostre amor que amb suspirs s'esvaeix sota els llençols enmig de dolces mirades que desvelen els nostres sentiments.

Una perfecció perfectament traduïda!
Mult bé!

(Coment per adelantat...! Com que això del COMENT ja s'acaba, i jo el dia 30 marxo cap a Menorca i no sé si podré freqüentar la pàgina, m'avanço, i aprofito per anar comentant als que faltem! jejeje.)

Bon estiu!
Ciao!
Gemm@

que mai no arriba o mai no la sabem trobar... I per a què la devem voler?!
Què bonic! M'ha agradat molt...
"Estima'm
i fes-me Tu perfecte "
Molt bonic.

Ets un poeta de la teva realitat. Ets bo sense embolicar-te en paraules difícils ni sentiments recargolats. Ets sincer. Ets un poeta de les paraules i de les imatges! Quines fotos! Felicitats pel premi i per totes les fotos que has sabut captar amb la teva sensibilitat. Ai la perfecció...! Quin tema! M'agrada com l'has tractat. Un petó.

...
I si no vols oblidar-me…
estima'm,
i fes-me Tu perfecte,
...

Aquestes paraules meravelloses, només són un petit extracte del que destacaria de tot el teu poema. Perquè ho destacaria tot!

En llegir-lo, he anat notant com m'envaïa aquesta sensació d'impotència, de desesperació, que et fa dir, gairebé cridant, a la persona que estimes.... enamorat d'una altra persona, deixa'm... però si decideixes estimar-me, no em vulguis perfecte..... fes-me Tu perfecte...

"aquelles mirades dignes d'una
pel·lícula d'amor,
aquells petons que ni un poeta
podria descriure"
...

T'equivoques Equinozio, tot el teu poema és com una mirada d'amor, descrita pel poeta que ets tu (recorda que en Brumari t'ho va dir ;-)

I mira, entusiasmada com estic comentant-te aquesta "perfecció", i perquè no creguis que no sé trobar crítiques, doncs mira, te'n faré una: els dos últims versos:

"perquè jo no et podré
oblidar mai de la vida"

m'ha semblat el més fluixet del poema. Potser he tingut la sensació que li treien força a tot el que havies anat dient fins aleshores. M'han sonat com dos versos massa recorrents, massa tòpics, i potser sobretot, perquè segueixen els tres versos més fascinants del poema, que són els que he esmentat a l'inici del comentari.

Ara bé, només és la meva opinió. Tot i amb això, és un poema brillant, preciós, explicatiu d'un sentiment de desamor, tristesa, i alhora esperança a tornar ser estimat, que m'ha enamorat.

PS. I per cert, felicitats per la teva biografia..... chapeau! De moment, m'he passejat per les teves fotos..... quina meravella! I t'agraeixo que ahir ens diguessis al fòrum que havies guanyat el premi de fotografia. Veus? la màgia que arriba a tenir aquest web... vas al fòrum, hi trobes notícies, sorpreses, avisos... llavors vas a tafanejar entre els relataires... i trobes un tal Equinozio, amb un poema fantàstic (bé, ho dic en singular perquè no he llegit els altres, encara), i a sobre, et trobes amb una biografia que és com un altre web... o sigui, un sub-web...

Bé, bromes a part, m'encanta haver-te llegit. Tranquil, que no t'alliberaràs de mi tan fàcilment!

Un petonet ben gran, i a seguir escrivint !

...dues frases d'aquest poema: "...que com un llampec vaig arribar..." i "...allò aquè renunciaria per tu...". Em sembla que són les que, en el conjunt del text empenyen el moviment cap endavant.
És un poema molt ben portat, molt ben explicat, molt explícit sobre l'amor.

Saps què? Que ..."aquells petons que ni un poeta podria descriure..." és el que m'agradaria que em descriguessis. Amb tota la teva ànima de poeta. Crec que ets l'únic poeta idoni per fer-ho, perquè els has viscut tu, com ningú més al món. Ja ets poeta. No deleguis en ningú la teva interpretació del món, ni de les teves vivències. Descriu-nos-lo tu.

ha estat capaç de llegir-la tota i ademunt li ha agradat, aixó només ho pots aconseguir tu i és molt ...

una aferrada nin
Conxa

Uoo! Que bo!! Un cant desesperat, un crit al vent perque la persona que estimes recordi els bons moments, aquells moments màgics que no s'obliden... però que a vegades amb el temps i la distància sentim por per que els hagi oblidat, i ens agradaria tant poder recordali tots i cadascún d'ells!! Quin contrast també entre el començament i el final... li demanes que pensi que has sigut un dejà vu en la seva vida... però li dius al final... no et podré oblidar mai... i li fas saber que sempre hi seràs, que sempre la duràs al cor per si algun cop ella recorda tot el que li dius... i et necessita, perque t'estima... buff no se ja el que dic, m'estic fent un embolic mental monumental xD
Be, felicitats pel poema!!
Una abraçada
GuSPIRA