La pera

Una pera, ara m'imagino una pera, una pera que podria viure tranquila penjada d'un perer.

Però no, no fou així. Era una pera, una pera verda. Va ser un encontre casual, al mig del carrer. Anava depresa, quasi bé sense mirar res ni ningú, no era ni de bon troç el millor moment per fer el badoc.

De sobte, la pera! al mig de la vorera, la pera! Una pera verda, més verda que mai («quina pera més verda»-vaig pensar).

I què nassos podia fer jo amb aquella pera que em mirava amb ulls tafaners, de dalt a baix, i amb molta indiscreció.

Per quins setze ous havia anat a raure en aquell indret? o no, és clar,
cadascú pot fer el que vulgui i és molt lliure d'anar on li sembli).

Era una pera amiga o enemiga? Rica o pobra? De poble o de ciutat? No en tenia ni idea, però el cert és que estava aturat al seu davant
i no li treia els ulls de sobre, tot i que era tard. Estaria casada? Tindria pares? Què deuria estudiar aquella pera? (les peres estudien?)

Tot d'un plegat me'n vaig adonar de que s'havia format un cercle de gent encuriosida al meu voltant. Tothom mirava la pera i em mirava a mi, com esperant que passés alguna cosa. («Què se suposa que s'ha de fer en una situació com aquesta?» -anava pensant, sense trobar-hi l'entrellat).

Per fi..., la llum! («Ja ho tinc! i és clar, home! Què és el més normal
quan no coneixes algú o alguna cosa?»). Així doncs li digué, «Hola, pera! Ens han presentat?». Respongué que no, que feia poc que havia arribat i que, per tant, era del tot impossible que ens haguéssim pogut conèixer.

Vaig respirar fons. Al cap i a la fi no tenia cap interès en entablar amistat amb una pera. Ens varem acomiadar i vaig seguir el meu camí.

(Ho heu llegit tot? De debò que ho heu llegit tot? Òstres! Ara sí que us he tocat ben bé la pera.