"La pelos"

Un relat de: Anna Pi Blanc

Ens la van donar amb poc més de sis setmanes. Era lletja. Tenia les orelles molt grosses i els ulls massa junts, i una cua llarga i prima com un cordill. Tenia el pèl negre, però ran de pell li creixia un borrissol grisós que la feia semblar clapada. Li vam posar "Campanilla", en honor de la petita fada de Peter Pan. Però el noi de la sastreria que venia a dur la feina a la mare, quan la va veure va dir:
―Ozú, que gato maj feo! ¡Zi no tié peloj!
I així se li va quedar el nom.

A més de lletja, la Pelos era una mica pendó. li agradava sobretot pujar al terrat on les veïnes estenien la roba. N'hi havia dos, de terrats: el d'estendre i el de les gallines, sempre tancat amb clau, on hi havia els antics quartos dels dipòsits de quan no teníem aigua corrent, i on la proprietària de la finca hi criava gallines i conills. S'hi passava hores, allà dalt. Contemplava amb delit falciots i coloms, i de tant en tant caçava algun ratolí. Quan volia tornar a entrar, feia un miol tot melangiós davant la porta, l'obríem i anava directa cap a la cuina, o bé cap al meu llit. De vegades es quedava fora tota la nit, i al matí, quan el pare sortia a treballar, apareixia, mandrosa, al replà de l'escala, estirant-se i fent-se la manyaga, roncant suaument.

Quan aquella nit no va tornar, no en vam fer gaire cas. Ni tampoc quan al matí no va aparèixer. A la tarda, però, la cosa ja començava a ser inquietant. En tornar de l'escola, vaig pujar al terrat a buscar-la, però no hi era. Vaig fer els deures poc concentrada. A cada moment m'aixecava a obrir la porta perquè em semblava haver-la sentit. I a cada fracàs m'angoixava més i més.

Després de sopar, mentre prenia la llet a la cuina, vaig sentir un miol apagat. El cor se'm va accelerar, i vaig dir a la mare:
―¿Has sentit?. És la Pelos. Em sembla que és a la xemeneia. No deu saber baixar. Ella no havia sentit res i em va enviar a dormir.

L'endemà al matí, el miol es va sentir més fort. Ara sí. Tothom l'havia escoltat perfectament. La vam cridar:
―Pelos! SBSBSBSBSSS.
I el miol es va tornar de sobte un lament desesperat, insistent, canviant de to i de llargada. Jo no volia anar a escola si no trèiem la Pelos de la xemeneia. La mare m'hi va obligar, insistint en que ja trobaria la manera de baixar quan la gana l'empenyés. ―A més ―va dir―, que no ho veus que no hi pot ser a la xemeneia?. Deu ser a l'altre terrat i jo no tinc clau!.

Al migdia tampoc no hi era. Mentre parava taula, cada cop que entrava a la cuina escoltava sota la xemeneia. La cridava. Però res. Cap senyal. Cada anada a l'escola era un turment. Cada tornada un neguit i una esperança que es fonia. Només de tant en tant, tornàvem a sentir aquell miol, cada cop més feble i llunyà.

Al tercer dia, els miols es van tornar a sentir, més forts i seguits, enrabiats, desesperats, dolguts, com si fossin l'ultima ranera. Vaig treure primer la llet i més tard tot l'esmorzar. Plorava i plorava i no volia sortir de casa deixant-la allà, fos on fos allà, morint-se de gana i de set. Va callar. La cridàvem i no contestava. Jo em sentia un nus a la gola que no em deixava ni empassar la saliva.

Era dissabte. No vaig anar a escola. La mare va anar a demanar a la Llucieta, la propietària, que li obrís seu terrat. Entre les dues, van inspeccionar tots el racons. La mare va cridar la Pelos, i el miol es va tornar a sentir, però venia del terrat de la casa del costat!, del "meublé"!. La mare no estava disposada a entrar en aquell lloc per la porta del carrer, a la vista dels veïns. Va agafar una escala de mà i s'hi va enfilar fins dalt de tot. La Llucieta, esglaiada, s'aguantava les galtes amb les dues mans. "Àngela!", cridava. "En el seu estat!". Perquè la mare estava embarassada.

Va desaparèixer per l'altra banda del muret. Vam sentir grinyolar el passador rovellat d'una porta, i un "Vine aquí, pendó!". Jo no gosava ni respirar. Va tornar a aparèixer la seva cara morena, el pit generós, la panxa rodona... Es va asseure a dalt del mur. Duia la gata agafada amb una mà, prement-la contra el pit, mentre amb l'altra s'ajudava per acabar de passar.

De sobte, com si una molla l'hagués empès en l'aire, la Pelos va fer un bot i va arrencar a córrer pel terrat darrere les gallines, afamada com estava, mentre la Llucieta xisclava perseguint-la amb una escombra, i jo reia i plorava i picava de mans.

Comentaris

  • hahaha [Ofensiu]
    quetzcoatl | 22-05-2005

    Casum la Pelos! Lletja i feta a la seva, i tan curiosa com per pedre's al mueble! I tot i aixo... inevitable estimar-la! Jo tambe picaria de mans!

    Be Anna, gracies pel teu comentari entusiasta a "vindran les pluges" i per haver-me fet passar una bona estona amb la Pelos. De seguida que pugui llegire mes relats teus, que la cosa promet!
    La narracio es clara i senzilla, sense rebuscaments que treguin importancia a la historia en si, i el final esta ben resolt. M'encanta!

    Felicitats i endavant!! Una abraçada,

    m

  • Va tornar a casa ... i cop d'escombra!.[Ofensiu]
    La Banyeta del badiu | 17-05-2005 | Valoració: 8

    Una història molt bonica, i un final feliç sobre tot per " la Pelos" i per tu.
    Felicitats.

l´Autor

Anna Pi Blanc

6 Relats

21 Comentaris

10299 Lectures

Valoració de l'autor: 8.62