LA PEDRERA

Quan et vas presentar de matinada a casa meva sense haver-me escrit cap whatsapp, em vas fer donar un salt al cor com el que vaig fer per sortir del llit quan et vaig veure palplantada al llindar amb cara de pocs amics i ja endevinava que la nostra relació no podia tenir un bon final.
M’havia agradat la teva forma moderna de vestir, diria que et volies distingir com els modernistes del tombant del passat segle per no ser confosos amb els burgesos, però a tu et faltaven aquells fonaments arrelats en la cultura i l’humanisme.
La teva sinuositat, que tant amb va atraure quan et vaig conèixer, ara em feia pensar que les línies agosarades del teu cos ja no em provocaven. Per això, et vaig mirar amb indiferència, tot i l’hora que marcava el rellotge.
Clar que també em vaig deixar embadalir per la teva forma poc convencional d’actuar. I em fascinava veure com et movies entre la gent més cool del moment amb la teva recargolada cabellera negra que s’assemblava als ferros forjats de la Pedrera.
Però ben mirat de la Pedrera en tindries el material de l’òrgan de l’amor, el cor: sí senyor, un cor de pedra que, a aquella hora del matí et va fer dir:
- Fa dos anys que m’entenc amb el meu cap, que és casat però això tant m’és perquè n’aconsegueixo tot el que vull. He pujat com l’escuma a l’empresa. I ara ja no vull jugar més amb tu. Ara t’he de deixar perquè li vull donar l’ultimàtum: O ella o jo? Però això sí, jo sempre amb els ronyons ben coberts, que l’estil que tinc és car.
Quan anava a tancar la porta, anava calculant els diners que m’havia costat la paia i en tancar-la, la quantitat que acabava d’estalviar em va fer ric.