La Pedra

Hi havia una vegada una nena que es va convertir en pedra… i és que aquesta nena havia viscut moltes emocions, gairebé totes les emocions possibles per sentir.

Va arribar un dia, però, que es va dir a si mateixa que estava cansada de sentir i sentir tant, perquè no podia pensar. O pensava o sentia i normalment sentia més que pensava.

I és que la Paula era una nena extremadament sensitiva pel que fa a les emocions dels demés i també de les seves pròpies. La Paula anava pel carrer i notava com la ràbia del que anava darrera seu començava a envair-la per totes bandes... començava sempre com si fos una sensació de formigueig al seu voltant, donant cercles i li pujava de mitja cintura cap amunt, fins arribar-li al cap i de cop i volta, la sensació baixava fins als peus i es quedava presa dins al seu cos. I així cada dia, amb mil sensacions i emocions diferents repartides per diferents bandes del seu espai corporal, mental, espiritual i energètic, sense poder-hi fer res. I a tot això suma-hi les seves pròpies, que captadora com era, les seves eren les primeres que sentia.

De tant en tant, però, tot s'ha de dir, també rebia dels altres emocions molt positives, que l'alegraven, doncs en aquest món hi ha de tot. Si passava pel costat d'una església on s'estava fent un casament, l'envaïa una sensació immediata d'eufòria i enriquiment. El somriure s'esdevenia com una cosa natural en ella en aquests casos i veia, literalment, com sortia de l'edifici més o menys antic, elevant-se cap al cel.

Malauradament, com totes les virtuts i habilitats que posseeixen les persones, amb totes les coses infinitament bones que podia treure d'aquells moments, també en treia d'infinitament dolentes. Les dues cares de la moneda, el ying i el yang, la sal i el pebre si se'n vol dir així.

Moltes nits, la Paula sentia el remordiment de la seva mare, quan ja era dins del llit, molt a pesar seu, pel fet d'haver-se casat amb el seu pare. En aquell moment, la Paula tancava els ulls i es tapava les orelles però això no era prou, ja que el sentiment era tan fort que la posseïa.

Diuen que la connexió amb una mare és diferents de totes les que es poden tenir amb les altres persones del planeta terra. Estem connectats amb la mare. Ella ens va formar, ens va crear, un dia en vam dependre i després molts i molts anys. Tan se val si la persona que et va donar la vida t'estimava més o menys, et mirava més o et tocava menys. Tu la sents, la portes dins a l'igual que ella et va portar dins teu al seu dia. La Paula sentia aquesta connexió amb la seva mare. La seva mare no la sentia així per ella.

No va descobrir mai l'habilitat de la seva filla, perquè mai la va poder veure amb els ulls que mereixia. Però ella sí, la Paula sí la veia. En ocasions, quan tot el procés de convertir-se en pedra va començar, sabia que era el principi perquè el dolor que li produïa estar al seu costat i saber què sentia, era tan gran, que per moments es separava d'ella. Començava a volar per sobre del seu cap i del seu cos i no la veia com la seva mare, sinó que veia una dona, plena de ràbia i dolor, que no havia sabut dirigir la seva vida, que se sentia atrapada i enganyada pel seu entorn. Des del dia que va conèixer el pare de la Paula fins avui. "Casat amb ell, seràs molt feliç", li deien, i ella s'ho va creure. Es va creure fins i tot que algun dia les havia estimat. Fins i tot quan ja feia anys que el respecte havia passat en un segon pla en la seva relació, la mare de la Paula creia que les seguia estimant. Després ho va començar a dubtar... però és molt difícil obrir els ulls per adonar-te que has de canviar la teva vida per complet, de nou, i que s'han de rectificar tantes coses que és massa feina quan ja fa tant de temps que t'has acostumat a la teva rutina. La mare de la Paula, cansada de buscar respostes, va creure finalment que tot això no hagués passat si la Paula no hagués nascut. "Quan la Paula no hi era, tot això no passava". Així doncs, la Paula es va convertir en la víctima i en la culpable. Era molt més fàcil així. Si ja tenia culpable també tenia a qui castigar, perquè ben cert era que al pare no el podia castigar, ja que la superava en habilitats físiques.

La Paula escoltava els pensaments de la seva mare. De tal manera havia arribat a desenvolupar els seus sentits. No hi podia fer res. Ella no volia saber el que pensava. Però era així. De vegades es creuaven pel passadís, la mare no la mirava, però ella atrapava al vol el seu pensament... "ets tu...", sentia, "és per tu...", no acabava mai de sentir les frases, però sabia que el final de totes elles era: és per culpa teva. Si no fos per tu no hagués passat.
Suposava que no les sentia del tot perquè en algun lloc del seu propi cap o ves si no podia ser per un àngel que la protegia, s'amagava ella mateixa d'haver de sentir tot allò de boca de la persona que la va crear per voluntat pròpia. Quan el dolor era molt insuportable, cosa que passava sovint, la Paula no tenia més remei que fer anar la seva imaginació. Atenció: el passadís era un camí paradisíac, com que era seu ningú podia dir-li com havia de ser o si estava bé o malament, així que en aquest camí hi havia dues rengleres d'arbres fruiters, una a cada banda, les quals feien molta olor... li va posar la olor del te aquell que es diu rooibos, aquell tan aromàtic i espès, que et transporta directament a una calorosa tarda d'estiu amb xafogor però a la ombra. Entre els arbres, a terra, hi ha tot de flors de mil i un colors que de tant en tant boten amb un salt i es desprenen de la tija per adornar el cel. La Paula va vestida amb un vestit que va veure un dia en aquella revista de propaganda de roba infantil... el vestit és negre però al centre hi té tots els colors de l'arc de sant martí repartits en diferents formes... i les sabates... les sabates són com de pell de préssec, de color taronja. La Paula passa per entremig dels arbres amb un caçapapallones a les mans, mentre salta i brinca i canta. Quan es creua amb la seva mare ella li somriu, va vestida com una fada i quan els pensaments de la mare surten del seu cap, en aquell precís instant, es transformen en papallones i ella les va caçant al vol... són papallones fantàstiques, màgiques... en caça una i una altra sense parar mentre la seva mare s'allunya més i més... Llavors les agafa, i les asseca, i les guarda com a record ben ordenades i detallades sobre quina és cadascuna, el seu nom i totes les característiques que tinguin. Un cop fet tot això, se les mira de lluny i les observa amb un ull mig tancat i de reüll mentre pensa que un dia van ser molt boniques i ara ella les guarda en el record, un record que no fa mal.

Però hi ha dies que aquest pensament no hi és. I s'ha de conformar amb la realitat que hi ha.

Del seu pare en podria dir moltes coses però la veritat és que de sentiment, sentiment... la Paula no n'hi veia cap. El veia buit. I ho trobava estrany perquè qui més qui menys que s'havia creuat amb ella tenia alguna cosa a dintre, però no, aquell home realment no li quedava res a dintre. La Paula suposava que era perquè li havien tret tot un dia fa molt temps. Ella havia vist nens petits, recent nascuts, a la seva família ja n'hi havia hagut uns quants, i sabia que fins i tot ells naixien plens d'emocions i sentiments, naturalment eren tots bons. Pensava que si els nens petits naixien plens, i que si el seu pare havia estat, encara que fos fa molt de temps, un nen petit, en algun moment havia estat ple a arrebossar, i a més a més ple de tot de cosetes bones, llavors va suposar que realment algú o alguna cosa li havia robat tot allò al seu pare que ara estava ben buit.

Havia arribat també a la conclusió que evidentment, si ella estava tan plena d'emocions, pensaments i sentiments era perquè sentia tant i a la inversa, com que sentia tant tenia tantes emocions, pensaments i sentiments. Per tant creia que si algú està buit de tot això és impossible que pogués sentir, pensar o ser emotiu. Ni per ell mateix ni molt menys per els altres, perquè si no pots sentir per tu mateix com ho has de sentir per algú?

Tot i així sabia que tot aquest raonament tan lògic i ben explicat en el seu cap, no justificava les excursions a soles que feia amb el seu pare, o les nits en que la mare havia d'anar a dormir a casa de no sé quina amiga, o el dolor que li havia fet sentir, més enllà del mal físic, on les vegades que podia s'evadia de ser allà amb ell, sinó del dolor que feia que ella es sentís enterrada dins seu. Era una pressió que sentia al punt mig del seu tors i l'empenyia cap a dins una i altra vegada i li pesava... cada dia li pesava més.

Tot va canviar el dia en que va descobrir la diferència entre els éssers vius i els que no estan vius. Li van explicar a l'escola, però després ella ho va voler comprovar per ella mateixa. No només les persones tenien vida, també les plantes i els animals... però, què passa amb les pedres? Estan tan a prop de la vida i no senten res?

La Paula es va acostar a una planta i a una pedra. Primer li va donar una puntada a la planta, de tal manera que la va esbotzar una mica, la va destrossar vaja. Ella no es va fer mal. Després va fer el mateix amb la pedra i vaja si va canviar la cosa. La pedra no es va ni moure però ella va tenir el dia gros del peu esquerra en quinze dies de permanent ebullició.

Va pensar... si les pedres no senten i jo ja estic cansada de sentir coses, perquè no em converteixo en pedra? I així va començar el procés de convertir-se en pedra. "Només se n'ha de tenir ganes" es deia a ella mateixa.

Li va semblar, però, que ser una pedra normal i corrent d'aquelles que es troben a tot arreu tampoc tenia molta gràcia, posats a ser pedra en volia ser una de ben bonica.

Va anar a la biblioteca a buscar llibres sobre pedres i es va quedar meravellada al comprovar que hi havia un tipus de pedres que s'anomenaven minerals. Eren molt bonics i de molts colors i a més, tenien propietats. Posats a escollir
va pensar que triaria aquell mineral que li agradés més les propietats que tingués.

Primer va començar pel quars, i li va semblar molt interessant ja que deia que equilibrava... va pensar que no estaria malament ser un quars, un quars de color blanc, el color que porta tots els colors a dins.

L'amatista, que tota ella li semblava a la Paula molt bonica, perquè sempre havia associat el color lila amb el seu nom, es veu que donava protecció, la qual cosa era per la Paula una evidència de que li seria útil convertir-se en amatista.

La calcita es veu que feia passar la por, i realment era algo que ella tenia sovint. Ser calcita també li aniria bé.

La turmalina verda eliminava les toxines emocionals... no sabia ben bé que eren toxines, així que ho va buscar al diccionari i va trobar ben encertat el que significava amb el que a ella li passava. Considerava que a part de les seves pròpies toxines lo que feia més falta de debò era eliminar les toxines dels altres que ella portava a sobre.

El jade sanava les ferides emocionals. Va pensar que en jade s'hi hauria de convertir la seva mare més aviat, però que això ja era una altra història.

Així doncs es va trobar amb molta informació i va veure que hi havia molt a descobrir, però ella tenia pressa per convertir-se en pedra i deixar de sentir així que havia de triar-ne alguna.

Però la Paula va caure en la compte de que si es convertia en un ésser incapaç d'experimentar res, llavors també es perdria les coses bones que havia viscut... potser havia viscut l'alegria traspassada d'algú altre, l'eufòria continguda dels casaments, la il·lusió i l'amor d'uns pares acabats d'estrenar o la tranquil·litat que solien sentir els nens i nenes de la seva edat... d'acord, cap d'aquestes emocions havia estat realment seva, però, si es privava de sentir-les també s'estava negant la oportunitat d'experimentar-les algun dia per ella mateixa i ella no volia perdre l'esperança de que alguna vegada pogués sentir en la seva pròpia pell aquells mateixos sentiments però sortien directament des de dins i no limitant-se a captar-los des de fora. Va veure que tot i les coses que no sortien bé en el seu dia a dia, el seu do li havia permès notar sensacions que no hauria pogut tenir d'una altra manera, d'altra banda no sabria ni que podien existir.

Ella va entendre que hi havia una altra vida possible, que tot podia ser d'una altra manera i que la solució no era separar-se de tot i eliminar les emocions i els sentiments per molt mal que hagin fet sinó que podia aspirar a reconvertir-los i a crear-ne de nous, amb el temps, l'esforç i els canvis que s'havien d'esdevenir, i això sí... amb l'ajuda de les pedres.