La pau del bosc

Un relat de: Josep Ventura

La llum que encega va apagant-se, les ombres del bosc van escampant-se per camins i camps. Tinc una gana que em fibla el cos i sols penso en aquell camp de pomeres que vaig trobar ahir, i en aquells fruits madurs que assolen el terra i que a cada queixalada m’omplen de sensacions i un suc dolç se m’escapa de la boca.
Rosego unes castanyes que he trobat a la soca d’aquest vell castanyer que hi ha enmig de la boscúria on m’he quedat a dormir. Ja fa una estona que és fosc i per sobre la carena, al cel, ha sortit un llum rodó. M’estimaria més que la nit fos més nit ja que els camins són més segurs, però que hi farem, ja no puc esperar més.
Sense pressa, encara que cada vegada tinc més gana, vaig seguint un corriol un xic embardissat que segueix la muntanya entremig del riu del canal i dels turons de la carena. Després de caminar i caminar travessant aulets i suredes, ja deu ser bastant més de mitjanit. M’aturo un moment i una lleugera olor de poma m’arriba amb l’aire de la foscor i amb fa estremir el cos. Amb precaució avanço i després de travessar la sorra d’un torrent sec ja sóc a prop del camp, torno a aturar-me i escolto una estona, quiet, immòbil...
Res, sols sorolls de la nit i olor de pomes. Faig unes passes més i ja tinc el camp al meu davant. Torno a aturar-me darrere d’una mata de gatell que hi ha al marge i observo l’ombra de les pomeres i el munt de pomes escampades pel terra. No sento ni veig ningú que vigili, no puc més i amb un salt sóc a sota dels arbres menjant aquesta fruita que em torna boig.
Quan porto una estona de golafreria de sobte quedo glaçat, un tret eixordador ha esclatat no gaire lluny d’on estic jo. El primer que penso és que no sento cap dolor al cos, no moc ni un peu, escolto, no sento res més que els batecs del meu cor.
Després d’uns moments torno a agafar una poma grossa i madura que penja d’una branca baixa, i que bona que arriba a ser! N’agafo una altra i una altra i de cop torna a esclatar el soroll del tret que esberla la nit.
Res, silenci. L’amo del camp deu haver posat un canyó de gas per espantar els atrevits com jo. Continuo menjant aquests fruits deliciosos. Al cap d’un moment un soroll em fa quedar immòbil i atent, es repeteix, i ara ja no tinc cap dubte, hi ha algú més al camp menjant fruita. Agafo l’última poma i sigil·losament me’n vaig per on he vingut, no tinc ganes de topar-me amb algú conegut a aquestes hores.
Quan arribo al vell castanyer on havia passat la nit, el dia ja comença a clarejar. Avui dormiré amb la panxa plena esperant que es torni a fer fosc per anar a gaudir d’aquell camp que em torna boig. Quan ja se’m tancaven els ulls enmig de la pau del bosc, els sorolls dels motors d’uns cotxes dalt la carena em produeixen un cert neguit, ni al mig del bosc es pot estar tranquil. Al cap d’una estona que mig dormia amb un ull obert, els lladrucs de gossos i uns crits humans han fet que el neguit es convertís en por. M’he aixecat d’una revolada i procurant no fer soroll me’n vaig direcció al riu de la vall. M’aturo un moment per escoltar, i la cridòria que sento em gela la sang, ja no tinc cap dubte, vénen cap a mi. Arrenco a córrer tant com puc per enmig del bosc feréstec i al cap de poca estona ja sento soroll d’aigua. No miro res, sols penso en arribar-hi quan abans millor.
Els gossos ja són on jo dormia i sembla que es tornin bojos per la manera que encalcen. Quan salto el marge d’un camí emboscat, un tret m’eixorda i m’esglaia i a l’instant sento una fiblada com un ferro roent a la cuixa. M’empasso pel bosc de l’altre costat del camí a tomballons trencant tots els matolls que trobo al meu pas. No sento cap mal enlloc del meu cos. M’aixeco i corrent amb totes les meves forces em llanço al riu i nedo desesperadament cap a l’altra bora. Després d’uns minuts eterns de lluita amb la força de l’aigua i el pànic de sentir un altre tret, m’enfilo a la riba i per entremig d’arbres i arítjols que esgarrinxen la meva pell, segueixo muntanya amunt.
Arribo a un biot d’aigua que neix al marge d’una carbonera vella i m’aturo a escoltar. Els gossos se senten llunyans, a l’altra banda del riu, ja sé jo que si es pot travessar l’aigua estàs salvat perquè ells no s’atreveixen a fer-ho. Respiro més tranquil i ara me’n recordo d’aquella cremor que he sentit a la cuixa, me la guaito i veig que una gota de sang s’escola cama avall, no és res, una ratllada de bala, i ja en són cinc; a l’espatlla, a l’esquena, al coll, a la cama i ara aquesta a la cuixa. M’estiro dins l’aigua i quedo enfangat de dalt a baix, després d’aquest bany estic relaxat, em sento com nou, m’acosto al pi que ja conec a gratar-me, l’olor de resina em fa perdre l’oremus, després faig unes marques a l’arbre tan altes com puc i ben fondes perquè sàpiguen que encara que sóc vell, estic viu.
Sento uns altres senglars que s’apropen i amb un bufet alegre em decanto, me’n vaig a buscar una truja que vulgui companyia i a convidar-la a menjar pomes.

Comentaris

  • I mentrestant...[Ofensiu]
    rnbonet | 31-10-2013

    ...tu culls les pomes i convides truges, els ous de reig se'n riuen a recer d'unes fulles mig seques.

    Salut!

  • Quin conte tan divertit[Ofensiu]
    Naiade | 22-10-2013 | Valoració: 10

    En un inici m’ha portat vells records d’adolescència, quan anant a la muntanya gaudia tastant pomes i cireres d’arbres que semblaven abandonats. Desprès ja m’has fet pensar que alló no era una persona, tanta gana, dormir al bosc, quan més fosc millor!! El que no m’esperava era la sorpresa final. Quin senglar més eixerit!! M’ho he passat molt bé.
    Per cert quins ous de reig més bonics.
    Una abraçada

  • El que riu senglar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-10-2013 | Valoració: 10

    Fantàstic Josep, m'has enganyat de dalt a baix! No m'esperava per a res aquest final tan singular.Ah, m'has fet pensar en l'Astèrix a Bretanya, on entra a beure una cervesa en un pub anomenat "El que riu senglar". Una història molt ben escrita, emocionant, plena d'acció i sorpresa final. Què més es pot demanar? Una abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

116 Relats

491 Comentaris

95379 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com