La partera

Un relat de: Ininde
“Hi ha una dona que crida” – Què passa? Què hi ha? – No res. – Vostè ha cridat? – Sí que ho he fet! – I ara somriu? – Seria un monstre si no ho fes. – I això per què? – Miri què hi tinc als braços. – I que és això? – Que no ho veu? – Veig un nyap. – Però que diu? – Que veig un nyap. – Que poc sensible. – I això per què? – Però què s’ha cregut! – Ostres, si te ulls! – I què esperaves! – I una boca? – Que vols que pareixi jo! – Parir? – Un nen. – És un nen? – Clar que és un nen. – Vaja. – Jo no pareixo nyaps! – Ja veig que no. – És maco, oi? – L’he confós amb un nyap. – Que insinua? – Que no és maco. – Que mal educat! – Qui, jo? – Clar! – Per què? – Perquè és un nen. – Ara ja ho sé. – Vostè també ha sigut així. – Jo no. – Clar que sí. – Jo no. – Que sí. – Que no. – Que sí. – Que no. – Ja n’hi ha prou! – De què? – Vostè, quan va néixer va ser un nyap també! – Aleshores reconeix que s’assembla a un nyap. – Que no és un nyap! – Però si ho ha dit! – No m’has entès. – I què haig d’entendre? – Que tots els nens han estat així. – Essent un nyap. – Que no és un nyap! – Jo no he estat cap nyap. – No va néixer tal com és vostè. – Clar que sí. – Com? – Que jo vaig néixer tal i com sóc ara. – No em prengui el pèl. – Jo no li prenc res. – És un mentider. – Dic la veritat. – És evident que no. – Però és cert. – Com vols que sigui cert? – Doncs perquè ha passat. – El què ha passat? – Que jo he estat sempre així. – Vostè no ha crescut, no? – Diria que no. – Diries? – No ho sé del cert. – Ja t’ho dic jo. – El què? – Que sí ha canviat. – Però si només m’ha vist ara. – I què? – Com vols que hagi canviat en tant poc temps? – Estic segura. – I com n’està de tant segura? – Doncs perquè tothom canvia. – Tothom? – Tothom. – Doncs no me n’he adonat. – Com que no? – Jo mai he estat un nyap. – Que no és un nyap! – Ni un nen. – Tothom ha estat un nen. – Ja li hi he dit que jo no. – És impossible. – Ja he tingut aquesta conversació. – Ah si? – Amb el Porter. – Amb el Porter? – Sí, amb el Porter. – I qui és aquest? – El que vigila la porta. – Quina porta? – Doncs una porta. – I què dèieu? – Doncs que sempre he existit. – Sempre? – Sí, sempre. – Ho dieu en broma. – Jo? – Sí, tu. – Doncs no. – No pot ser això. – Clar que sí. – Tu no pots ser el primer home. – No, sóc el 31081994. – Com? – M’han comptat. – Qui t’ha comptat? – En Comptador. – I qui és aquest? – Un senyor que compta. – Només compta? – Es veu que sí. – Que avorrit! – Ja li he dit jo. – I vostè que fa? – Doncs caminar. – Caminar? – Sí, seguir un camí. – Quin camí? – Algun. – Qualsevol? – No, només el que segueixo. – Però no saps quin és. – Exacte. - I com el segueixes si no saps quin és? – Intuïció? – M’ho pregunta? – Li ho afirmo. – I és bona la seva intuïció? – Com? – Se’n fia? – De la meva intuïció? – De la seva intuïció. – Més em val. – Pot estar equivocada. – I per què hauria d’estar equivocada? – No sempre s’encerta. – Però, i si encerto? – I si no encerta? – Doncs torno a començar. – Tot el camí? – Des d’ on he fallat. – I és llarg el seu camí? – Ni idea. – Tampoc ho sap. – No. – Vaja. – No en sé res d’aquest camí. – I per què el segueix? – Per què sé que és necessari. – Necessari per a què? – Doncs per seguir endavant. – Però endavant cap a on? – Ningú vol anar endarrere. – I per què no? – Per què vull tornar a passar per un lloc que ja hi he passat? – Per recordar. – No ho oblidaré. – A no? – No. – I per què no? – Perquè és necessari. – Aleshores el teu camí tindria que ser curt. – Per què? – Per tindre que recordar poques coses. – Però jo vull saber moltes coses. – Doncs no te’n recordaràs de totes. – Ja veuràs com sí. – Si vostè ho diu... – Que sí, que sí. – I què en sap d’aquest camí? – Que sóc en Jo, i el 31081994. – En Jo? – Així em dic. – Et dius Jo? – Sí, Jo. – Quin nom més rar. – Ho deu ser. – Com? – Tothom diu que és rar. – Doncs aleshores ho deu ser. – I per què és rar? – No ho sé. – Com que no ho sap? – Per què és diu Jo? – M’han dit que el nom t’ha d’identificar. – Ah sí? – Sí – Pot ser. – És el que m’han dit. – Qui t’ho ha dit? – El Porter. – El Porter? – I el Comptador. – Qui són aquests? – Un que vigila una porta i un altre que compta? – I per què ho fan? – Per què els hi ho han dit els seus pares. – Veus com tenen pares? – Sí. – Doncs tu també. – Jo no! – Però com pot dir això? – Doncs per què és el que ha passat. – I què? – Doncs que si ha passat, no es pot posar en dubte. – Es posa en dubte perquè mai ha passat això. – Però ha passat. – Impossible. – Ha passat. – No m’ho crec! – Que sí. – Que no. – Que sí. – Que no! – Que sí. – Ja n’hi ha prou! – De que? – És un boig! – Qui, jo? – Qui si no? – No ho sé, algú hi haurà. – Doncs tu ets el boig dels boigs. – Doncs no entenc per què. – Per què ets estrany. – Sóc jo, per això em dic Jo. – Què més dóna com et diguis? – Doncs per què si estigués boig em diria Boig. – Doncs no seria mala opció. – Però si et diuen boig és dolent, no? – Clar, ningú vol ser boig. – Però jo no sóc boig. – Ho és. – Per què? – Per què si. – No puc acceptar-ho. – Tothom dirà que està boig. – No pot generalitzar. – Si tothom ho diu serà veritat no? – No té per què. – És realment estrany vostè. – Estrany, potser. Boig no. – Molt estrany.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer