La Paret

- Xuta, xuta! - I va xutar. I la pilota va fer caure quatre pedres mal muntades de la paret de la casa del veí i va quedar clavada entre dues roques.

L'Edwin i l'Ernst eren dos germans de sis i dotze anys que vivien a Göttingen, una ciutat de la Baixa Saxònia. Eren perquè ja no ho són.

Només feia tres dies de la caiguda del mur i l'aire ja havia perdut aquella calor produïda per l'alegria del que és nou.

- Que ets burro Ernst? Mira on apuntes! Encara sort que ja no hi viu ningú. Va, agafa-la.

De fet feia molt que no hi vivia ningú. L'últim habitant de la casa havia estat Johann Friedrich, mort l'any 1841.Des de llavors, ningú havia trepitjat la casa. O això era el que tothom es pensava.

- Edwin! Edwin! Mira què he trobat. Hi ha roba aquí dins! I ossos! Un home fet només d'ossos!

- Sí home. Això ho dius perquè vingui. No penso venir.

- De debò Edwin! Mira ! - I l'Ernst va treure un fèmur foradat per la part superior sense fer escarafalls.- Ho veus com és veritat! I n'hi ha molts més! I un ou de ferro! Crida al papa!

I l'Edwin, més poruc que el seu germà, va anar corrents fins a casa seva, dos carrers més enllà de la plaça on jugaven a futbol, amb tanta mala sort que va relliscar i es va pelar el genoll. Sense fer cas de les riallades dels seus amiguets alemanys, no va parar de córrer fins poder abraçar al seu pare, i explicar-li el que acabava de veure. Ells encara no sabien que aquell seria l'últim record que tindrien de l'Ernst. Havia mort acte seguit d'haver obert l'ou de ferro que estava dins dels pantalons de l'últim jueu afusellat i sepultat en aquella mateixa paret. L'antiga granada, havia fet miques del pobre Ernst.

***

Sé que no en tindràs la culpa i ho sento.

Encara que la guerra sigui guerra.

Sé que ell no volia, que ho desitjava.

Saps que era alemany, jo jueu.Sé que sóc home mort.

Però també sé que tota mort porta venjança.

Ja que no hi ha vida sense aquesta,

Ja que tota mort injusta acaba amb una injusta mort.

Ja que l'atzar, ho acaba ordenant TOT.



Deixo escrit això per si algú ho llegeix un cop ja no hi sigui, perquè sé que m'han trobat i no tardaran a fer-me marxar d'aquest món.

He aconseguit escapar de la maleïda gàbia on ens té tancats el porc del bigoti. No tinc roba, fa fred…No entenc com els humans poden arribar a ser així. Bé, no entenc res. No sé ni qui sóc ni què faig. Només sé que les llàgrimes que em regalimen no serveixen de res. On ets ara que et necessito Déu? Per què permets el que està passant?

O bé no existeixes, o bé ets porc i tens bigoti.



Albert Poulonski - Göttingen - 12/11/39

***

La mort sobtada de l'Ernst havia deixat de banda la carta que encara era als pantalons ratllats de l'Albert, mort tirotejat sense cap mena de mirament pel General Shlonderaitcht, després d'escapolir-se d'una mort més salvatge de la que va acabar tenint.

De fet, va caure un altre cop en oblit, sepultat amb ciment pel paleta de la ciutat.



Göttingen va quedar afectada per aquells fets, ja que l'Ernst era conegut gairebé per tots els nois i noies de la ciutat. Malgrat això, al cap d'uns mesos només el recordava la seva família. No passava dia sense que l'Edwin, el petit, preguntés per l'Ernst, per quan es despertaria i vindria a jugar amb ell. La mare, amb paciència, li explicava que mai més, que se n'havia anat per no tornar.

És difícil fer entendre a un noiet de sis anys que una persona que estimes mai més tornarà. Però encara és més difícil fer-li entendre que vivim per morir i, que morir, és "no res".

Per tant, vivim per no res.



Tot i ser difícil, al cap dels anys l'Edwin ho va acabar acceptant i, lògicament, entenent. Mai més però, no va tornar a acostar-se a la plaça del poble.

On mai fallava era al cementiri, a veure el seu germà i a fregar la seva làpida, que se la sabia de memòria.



+ Ernst Shlonderaitcht +



13/8/76 - 12/11/89



L'atzar ho ordena tot.







Així doncs, el jueu va tenir la venjança que cinquanta anys abans havia promès.



Shlonderaitcht avi va matar injustament.

Shlonderaitcht nét va morir injustament.