LA PARAULA QUE NO VAS DIR

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Avui l’endemà del teu enterrament al nínxol familiar on descanses he tornat a venir a visitar-te. No soc gens creient i no se si em pots veure o sentir . Es igual he vingut igualment per parlar amb tu tinguis o no oïda per escolar o ulls per veurem .

Fins al darrer moment m’entres un alè de vida alenava al teu cos vaig esperar em diguessis la paraula que tu sàvies millor que ningú tenies de pronunciar i no ho vas fer, vaig esperar envà

Quan vas entrar a la nostre vida la meva mare era vídua i jo una nena orfe de 8 anys. Vas ser com un raig de llum que va entrar per l´ ampit de la finestra mig closa, que eren les nostres vides. La mare estava feliç i jo també de tenir altre volta una família a qui estimar. Tot era perfecta et portaves be amb nosaltres i tot estava be.

Tot va continuar així fins quan jo tenia 12 anys, fins aquell maleït dia que estàvem sols, tu havies begut una cervesa de mes i em vas violar. Em vas amenaçar que si deia alguna cosa a la mare deixaria d’estimar-me , la meva por la meva innocència dels meus pocs anys i el meu esglai em van fer callar. Tenia com una coïssor dins les cuixes i em sentia bruta per mes vegades que em dutxes, quasi no gosava mirar a la mare a la cara. Tu em fitaves fixament i els teus ulls deien calla.

La segona vegada va ser al cap de tres setmanes i em vaig resistir molt, però tu erets fort i jo una nena esprimatxada i feble. També com l’altre cop em vas dir de paraula i de mirada. CALLA¡

Al mateix dia vaig agafar un ganivet de la cuina i el vaig amagar sota el matalàs i tancava molt fort les portes i procurava no estar a soles amb tu.

La tercera vegada jo t esperava amb un ganivet a la ma , als meus ulls i devies veure ràbia i bogeria perquè vas marxar donant un cop de porta. Mai hi va haver tercera vegada.

I vaig créixer, vaig estudiar vaig casar-me i vaig tenir fills i mai vaig dir res a ningú. Desprès et vas posar malalt i la meva mare et cuidava, i jo perquè pogués descansar també ho feia. Em miraves fixament i jo sempre esperava que diguessis la paraula. No tot va ser negatiu en tu, també vas fer coses bones per mi i pels meus fills, que t anomenaven avi. Però mai deies res, sols gracies Maria pel que fas¡ i res mes. Fins l últim dia vaig esperar la teva paraula, però els teus llavis estaven segellats i així vas morir.

Ahir la família plorava i jo sols veia la dedicatòria del gros ram de roses vermelles. Els teus fills i nets. Ho vaig fer posar jo, jo també soc roina ho vaig fer per quedar bé amb la meva mare i familia.

Avui que som sols he vingut a treure’t el ram de roses, no el mereixes, a una filla no es fa el que li vas fer, jo t' estimava com un pare fins aquell maleit dia.
Veus cap a les escombraries, amb les deixalles, sols deixo el que posa La teva esposa, a ella la vas fer feliç i ho agraeixo.

Ara et dic que si tu haguessis dit PERDO, jo t’hagués perdonat, la naturalesa humana es insondable, però no, tu mai has demanat perdo. Per això no et perdono ni et perdonaré mai. TU NO HO HAS VOLGUT. Ara Adéu per sempre,no penso tornar en ma vida a la teva tomba.

.




Comentaris

  • Amb regust amargant[Ofensiu]
    Karin | 18-04-2016 | Valoració: 10

    Entenc la noia i el teu relat. Es colpidor perquè per desgràcia passa massa sovint

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

322190 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.