La paraula més dolça? El seu t'estimo.

La paraula més dolça que m'han dit mai, i encara que sigui un tòpic és t'estimo.
Però no un t'estimo qualsevol no... sinó el seu t'estimo.

És curiós, perquè tot i que sempre he sigut algú a qui li agrada molt imaginar les pel•lícules d'amor, les cançons romàntiques i tota la pesca, en el fons sempre havia pensat que tot plegat era una exageració, igual que el rococó.

La gent, somia en viure una pel•lícula d'amor, una novel•la romàntica, tothom vol que el seu enamorat o enamorada li escrigui una cançó, o la vagi a buscar amb una limusina i un ram de flors a lo pretty woman.
Però després veus que a la realitat ningú ho fa, i la gent desisteix, i es conforma, creu que una cosa així no passarà mai, que això només és cosa de pel•lícules.
Tothom està cansat de sentir que posi els peus a terra.
Quan ets petit, tot ho faries. Mouries cel i terra per aconseguir el que vols sense pensar en les conseqüències.
Però amb els anys, et canses de sentir: cauràs!, o posa els peus a terra... La gent gran t'ho diu a fi de be però...la única cosa que fa és treure't l’ il•lusió de mica en mica.
Fins que al final, la majoria de gent acaba tenint una vida diguem-ne previsible. Una parella normal, que fan coses normals, es regalen regals normals tindran un pis normal amb uns fills normals que aniran a una escola normal on aprendran coses normals de l'edat. Tot normal, com tothom, sense res massa especial. Viuen la seva rutina i la trenquen anant al cinema o al teatre, o fent una escapadeta de cap de setmana.
Només es fan regals pels aniversaris o per sant Jordi... quan toca vaja. I anar tirant podem, com tothom.

Jo no sé com seré en el futur.
No sé com seré, què seré ni qui seré.
No sé si tindré una vida previsible, com tanta i tanta gent té. O si tindré una vida plena d'emocions, una vida rarota, o senzillament diferent, no ho sé.
Ara bé, si sé alguna cosa, aquesta cosa és que ara mateix, no vull res més que això que tinc. Ara.
Sempre m'he preguntat si la felicitat és real; si es pot tenir tot; o si existeix la perfecció.
I arribes tu i sense saber-ho em dones les respostes a totes aquestes preguntes.
Si, la felicitat existeix, l'he conegut al teu costat, i es pot tenir tot quan no desitges res més i aquest estat de felicitat i de no desitjar res més, és senzillament perfecte.
Pensava haver-me enamorat molts cops. Però sempre sabia que el més segur era que allò tingues un final, que s'acabés algun dia. I ara, no sé si s’acabarà, tot just acaba de començar, però no he estat amb gaires noies, i em seria igual no estar mai més amb cap altre que no fossis tu.
I no em preocuparia, ni tindria enveja de la gent que agués experimentat més que jo perquè és que no ho necessito, de veritat que no necessito res més que això, res més que tu.
Jo aquesta felicitat no l'havia conegut mai encara.
I es possible que molta gent, gent gran, pensi que és un amor adolescent, passatger com tants d'altres. Que la diferència d'edat que tenim serà un obstacle, o que ens agradem no sigui natural.
A tota aquesta gent, els planyo.
Perquè si no em comprenen, deu ser que ells no han experimentat aquesta sensació. Aquesta sensació que sento tan meva i tan única. I que per res del món ningú em podrà rebatre.
Per més que diguin, per més que critiquin o pensin el que vulguin.
Que això que sento és meu i només meu! I ho compartiré amb ella sempre.

Ara que la conec, totes les cançons d'amor tenen sentit, les pel•lícules, els escrits... tot.
I no puc demanar més ni vull demanar més del que tinc.
Tot és estranyament perfecte.

De vegades penso en tot això que m'està passant, i crec que no pot ser veritat. Que no. Que no pot ser que jo em fixés amb tu i tu amb mi amb la de gent que hi ha en el món, i sense conèixer-nos. I que amb lo gran que és el món... t’hagi trobat tan a prop, i tan aviat.
Que no pot ser veritat.
Que l'amor a primera vista no existeix.
Però és que la vaig veure i em va encisar.
I mai hauria dit que acabaria tenint la sort de tenir-la al meu costat, i de que fos part de mi algun dia.
I ara hi penso i ploro, però ploro de felicitat.

I m'agradaria dir-te tantes coses...
Que cada somriure teu en roba un de meu.
Que floto cada cop que m’abraces.
Que cada t'estimo que surt dels teus llavis em dona força per fer el que vulgui, i que si tu estàs bé, jo estic millor encara.
Que m'encanta ser una de les raons per les que tu ets feliç.
Que vull formar part de la teva vida per sempre i vull que tu en siguis part de la meva també.
I que és tan el que sento que no em se ni expressar. Que em col•lapso, que fa massa que escric línies sense sentit, massa vulgars per tot el que em fas sentir, que per mes que ho intento no aconsegueixo escriure tot això que em fas sentir. Potser perquè mai ho havia sentit abans, potser perquè és únic, massa gran i massa fort. No ho sé.
I no vull caure en tòpics, però no en sé més, em resulta inevitable per dir el que sento, no sé mes paraula que aquesta: t'estimo.