La paraula i el polític

“L’èxit de la demagògia és efímer si darrere hi ha una societat culta”

La paraula, una vegada pronunciada, vola irreparablement i ja no és possible de recuperar. Per aquesta raó, les persones tenim el deure en tot moment de controlar allò que expressem, doncs, hi ha vegades que per molt que un pense que parla bé, si parla massa, és probable que acabe diguent bajocades.

Sovint, una paraula eixida “alegrement” de la nostra boca, causa una dolenta impressió i una negativa interpretació respecte de la nostra personalitat front els demes, per això és necessari exercitar l’agilitat mental en la meditació prèvia a la paraula, no és fàcil, doncs el saber parlar és una gran virtut... i el saber callar a temps també ho és!
En aquells que tenen el verb esvarós, eixos xerraires empedreïts que davant el poble s’esplaien en les seues xafogoses exhortacions fogoses, passa que, de manera freqüent, els sermonejats perden el sentit del discurs i topen amb l’ambigüitat, aleshores, el ciutadà intel•ligent, atendrà principalment al caràcter de “l’artista tocacampanes” abans que en les seues paraules i pegarà a fugir. Contràriament, un bon comunicador, es conscient que una mala paraula pot ferir més que una esmolada espasa, fent-li perdre la seua reputació, per aquesta raó, moltes vegades, li és necessari retenir la llengua per poder agafar-li la mida a les paraules, i això s’anomena disciplina verbal.

Deia Ciceró que el front, els ulls, el rostre de les persones, enganyen moltes vegades, però la paraula encara enganya molt més. El polític íntegre, sabedor que el seu discurs és reflex de la seua ment, es veu obligat, a priori, de dominar la matèria d’allò que va a ser tractat, sent així, les paraules li vindran donades per afegiment i les seues raons seran interpretades conforme a l’ús comú, o siga, tots els receptors se n’adonaran fàcilment del sentit de les seues paraules.

El polític digne i enèrgic és aquell que aconsegueix que la seua paraula “menege” i el seu exemple “arrossegue”. Concloem, doncs, en la convicció que, per governar convenientment un país, una ciutat, abans és necessari saber governar les paraules.