La parada dels monstres (La Jungla IV)

Ser lleig, pobre i desgraciat ha sigut sempre una autèntica desgràcia.
I en el meu cas ho sabia perfectament que des de ben petit havia hagut d'assumir que era gairebé cosí-germà del geperut de Notre-Dame, miop, i a sobre calb. Suposo que per això sempre em vaig sentir exclós de qualsevol grup i activitat social. Suposo que per això no vaig anar mai a cap colla sardanista, ni cap colla gegantera, ni cap colla de cap grossos, ni de diables, ni agrupaments escoltes, ni amb cap grup ecologista ni amb cap grup amateur de teatre. Bé, sí, si que hi vaig participar unes quantes vegades, però a la llarga me'n vaig cansar perquè sempre havia de fer o del dimoni dolent, o de tonto o de qualsevol personatge diabòlic i pervers de qualsevol obra. La gent quan em veien sortir a l'escenari comentaven meravellats: "carai, quin treball de maquillatge tan bo!"
Suposo que per això el meu germà orellut i nas gros no va participar en cap obra i el meu cosí tartamut, tot i que enviava totes les postals possibles, mai va passar la prova de càsting per participar en un concurs de televisió.
El món és cruel i mesquí i la literatura, el cinema i l'art n'estan plens de bons exemples.
Suposo que els lletjos ens acabem relacionant amb els lletjos i mai ens mengem un rosco. Suposo que per això em vaig fer amic d'una colla de gent ben peculiar:
El Doctor Jeroni Vilamatas, àlies Jeckill era un paio molt intel·ligent i fins i tot va anar a la Universitat. Però tenia un greu problema, era al·lèrgic i quan estornudava es convertia en el senyor Hyde. Per aquest motiu, tot i que va treballar en oficines diferents, sempre acabava al carrer perquè ningú suportava el seu mal humor i els seus canvis sobtats de caràcter.
L'Alfred Dragonera, era un tipus ben peculiar, un tronera, un marxós, un gran seductor, un impresentable, un gran aliat de la nit, un gran noctàmbul. Però això no és estrany que les seves feines professionals sempre acabessin sent feinetes de relacions públiques en tuguris nocturns poc recomenables. La seva temptadora debilitat per les noietes noctàmbules, va arribar un dia a l'amo del local que el fa acabar fent fora. Les seves xuclades petoneres al coll de les noies havien fet furor i era conegut entre els ambients nocturns com en Dracúl o Draki. L'Alfred deia que era de llinatge noble i que l'havíem d'anomenar compte. Un compte que cada dos per tres estava al carrer, que s'apassionava llegint Baudelaire i LoveCraft i que estranyament no el veies mai enlloc a les dotze del migdia.
En Santi Rodríguez era un fantasma. Sí, un gran fantasma, un gran vividor, aprofitat, un penques que l'únic que trobava era feines de comercial porta a porta. Els dots de paraula eren insuportables i les dones quan obrien les portes de les seves llars, s'espantaven al veure en Fanta, vull dir, en Santi. Anava vestit amb trajos americana blanc i veix. I tenia la sana costum que quan es trobava a casa d'un conegut o d'un amic, es perdia per les habitacions i els armaris i, quan l'amfitrió de la casa obria aquell armari concret s'enportava un ensurt de Cal Déu. Les seves fantasmades i les seves brometes estúpides no les aguantava ningú. I suposo que per això el van acabar fent fora de l'última feina de comercial porta a porta que va trobar.
La Mònica era la més tímida i solitària del grup. Gairebé sempre passava desapercebuda en reunions de grups d'amics i familiars. Era alta i prima amb la pell molt blanca. El seu era un posat d'ultratomba, i és per això, que a ningú l'estranya que els seus amics més cruels, l'anomenessin la Mòmia. Tampoc no havia tingut gaire sort amb les feines. No la volien enlloc per despatxar perquè deien que amb aquella cara d'ultratomba espantava els clients. La pobra va acabar en un fosc magatzem ordenant productes de drogueria i també de farmàcia, sobretot de farmàcia, ja que ella era una gran aficionada a jugar de petita a metges i infermeres i sobretot li agradava fer d'infermera i enbenar ben enbenats els seus pacients. Al magatzem de drogueria, a la secció d'escombres, es va fer amiga de la Margarita Múñoz, àlies Morgana, una noieta baixeta i grossa, amb unes grenyes fosques, que somiava amb un príncep blau que es digués Artur i l'alliberés d'aquest món cruel i miserable. Però, al seu Artur, un jove estudiant d'econòmiques, un futur empresari molt prometedor amb grans castells i grans empreses, només li agradava una rossa pija tenyida de ros platí, anomenada Ginebra, per la seva afició al mam i les pastilles durant el cap de setmana. La Morgana, àlies també Morgui, era molt amiga de la Mordizia, una noieta prima, amb una veu dolça i sensual, uns cabells llargs i fins de color negre, que somiava en ser actriu i poder entrar a l'Institut del Teatre a fer Interpretació al costat de les grans megaestrelles del futur planter d'actors i actrius catalanes. La pobra, la van rebutjar a la primera. El seu brillant currículum de curts alternatius gore, realitzats per futurs talents de la cinematografia catalana, sortits de les millors acadèmies del sector, no havia servit de res. Ella sempre confessa que caldria fer una segona versió dels gran clàssics de l'escena catalana…Per exemple, en el Terra baixa, a qui s'haurien de carregar és el pesat del Manelic i no a la pobre criatureta del llop. I a Mar i Cel, en comptes de carregar-se a tants moriscos junts, els qui haurien de caure fulminats, haurien de ser els cristians civilitzats.
Lorena Moreno Díaz, nom real de la Mordizia, de petita ja havia sentit una aversió declarada contra determinats dibuixets animats com els Barrufets que sempre acabaven fent la punyeta al pobre home del bruixot. Per què, per cert, que feien tants Barrufets junts en un sol poble? On carai eren les Barrufetes? Per no parlar del set nans de la Blancaneus…conte on el més interesant segons la Mordizia era la madrastra buixa que vol fer fora del castell la insuportable filla de papà del Rei. Davant aquesta fascinació natural per les criaturetes malèfiques no es gens estrany que en el seu dia, les lectures preferides de la Lorena haguessin estat els relats d'en Poe, l'Stevenson, en Bram Stoker i la Mary Shelley i sobretot sentia una tendresa infinita per criatures com l'Eduard Manstisores. A la sala Vampiria va conèixer en Franki, el seu enamorat, el seu estimat Frankestein, vull dir, en Francisco Enríquez, un llicenciat en Telecomunicacions, que volia ser inventor, i que era alt i molt cap quadrat de pensament i de forma. En Franki no li varen donar feina enlloc, més que res per la seva afició malaltissa a desmuntar ordinardors i màquines amb l'ojectiu dona'l-s'hi una estructura humana.
També hi havia en Jack, un estudiant estranger que es malgastava els diners amb apostes i jocs i que no tenia ni un escrúpol en fer trampes descaradament. No se li coneix cap feina digne i esmentable i per això, era conegut com el Jocker.
I l'últim de la colla era en Joan Llobet, un repartidor de missatgeria diürn i repartidor de pizzes nocturn. Conegut pel sobrenom d'Home llop, no només per ser un home extraordinàriament pelut, sinó pel seu comportament salvatge a partir de mitjanit, quan espantava les clientes amb els seus udols lascius. Suposo que per això el van acabar fent fora de totes les feines.
I tota aquesta colla d'amics monstruosos i impresentables varen acabar fent d'actors al passatge del Terror del Tibidabo, gràcies a la Mordizia que després d'haver superat un càsting, i gràcies de portar força temps treballant a tal passatge, els va poder fer entrar. Però, al passatge del Terror no duraren ni dos dies. Els responsables del parc afirmaven que eren perillosos ja que s'havien posat massa en el paper i això espantava massa el personal.
Sense un duro i sense feina, decidíren muntar un negoci pel seu compte i muntaren un negociet de fira. Quina? És lògic! El tren de la bruixa per a petits i grans, per tota la família. La cosa no els hi ha anat malament.



Enmig d'aquell festival de parades de dolços, atraccions, i el típic pesat de la tòmbola que crida: "Señora, señora, compre un número, siempre toca…jueguen al juego del Euromillón, de la Eurotómbola. Señores, vengan vengan y compren un número. ¡Hay miles de premios! No se pierdan la fantástica muñeca chochona, para el nene o la nena…¡vengan, vengan, vengan señores!"
Davant tal desplegament típic i tòpic de paradetes i firetes, la parada dels meus amics, és la millor parada de monstres que he vist mai.
I tot això us ho explico perquè un cap de setmana vaig anar a les festes de primavera del poble dels meus oncles i me'ls vaig trobar allà! A mitja tarda es va posar a ploure a bots i barrals i varen decidir tancar la paradeta per unes hores. Marxàrem al centre del poble on es celebrava una trobada de colles sardanistes. I també celebraven un concurs d'espontanis que volguessin ballar sardanes. Aquell havia sigut un dels molts traumes infantils que havia tingut: no poder-ne ballar. En Dracúl i l'Home llop es varen excitar molt davant les faldilletes curtes i lleugeres de les virginals noies sardanistes. Després de l'exhibició de colles, va tocar el torn als espontanis i nosaltres, juntament amb dues iaietes, un magrebí i un negre que passaven per allà, dues monges, un operari de l'Ajuntament , i unes cinquantones menopàusiques vàrem ballar la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. De fet, anavem tots una mica descompensats: "que ara toquen els curts, i ara els llargs i ara toca saltar…no Franki, no, no saltis així que tremola tota la plaça! I en Draki, oh, no, amb aquelles noietes! I Jeckill, no t'emprenyis si no seguim el ritme, Jeckill, no, no t'emprenyis! Jeckill que fas amb aquesta pobra dona cinquantona, Jeckill, vull dir, Hyde, deixa-la! I la Mordizia va exclamar "deixo aquest coi de dansa i me'n vaig a passar-m'ho bé, una estona amb en Franki!"
I el pesat del Joker ja us imagineu que deuria estar fent, oi? És clar! Subornant el jurat, com sempre!
I no sé si ho vàrem fer bé o malament, el
que sí que puc comentar és que ens varen donar el premi a la rotllana més integradora de Catalunya i el Molt Honorable, uns mesos després ens va visitar i va poder contemplar les formoses i horroroses criaturetes d'en Franki i la Mordizia i va començar el seu discurs: "Us felicito, parella! Vosaltres fomenteu amb exemple la natalitat catalana! I fomenteu el nostre nou lema que som molt més que sis milions! Compatriotes, hem de seguir l'exemple d'aquesta família…per cert, com han dit que es deien? Ah, Adams! "

I en Franki i la Mordizia participaren a la campanya "nosaltres som més que sis milions!"
I també vàrem participar a la campanya del dia de la sardana integradora i la parada dels monstres dels meus amics es va fer famosa i sortíren a la tele i tingueren el seu espai propi. I tots a la llarga, hem sigut una mica feliços, feliços a la nostra manera. I sempre sóc feliç quan recordo la sardana dels monstres, la nostra rotllana integradora. La nostra amistat.