Cercador
La papallona de l'ala trencada
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una papallona d'aquelles que en diuen 'bruixes', lepidòpter d'hores fosques, de mida no tan gran com les bruixes-bruixes (i segueixo parlant de papallones)...la trobo. La trobo en obrir el barri. És sota la bústia (sense ser una carta abatuda) i on acaba el graonet que separa la casa del carrer.
La trobo a les acaballes -que no sap, espero- movent imparablement les potetes que són primes com línees de bolígraf de punta fina.
La veig, avui, dia dos de novembre, quan encara no plou.
Em sorprèn que tingui les ales amb coloració alegre. Les bruixes, les que jo he vist, aquelles que els gats persegueixen mentre paral·lelament alguna ratapinyada xiscla fent vols ebris i eficaços amb finalitat entre lliure-nocturna-boja i nodridora, aquelles papallonarrotes són de tons taca de cafè o te en paper antic. Amenacen enredant -un intent de clonar la cara d'un mussol espaordidor en tota l l'envergadura alar-. No són presumides, no són de fades. Amb tot, una gata tigrada que tinc en un raconet del cor, fa anys, gaudia enxampant-les i...cruspint-se-les. No explicaré l'expressió del meu rostre davant la imatge de la bruixa mig menjada. Que què li has de dir a la depredadora?
Aquella papallona, si no és bruixa, hi tira. Potser el dia l'ha sorpresa i l'ha estabornida. El dia comporta molt, massa. L'insecte espeternega, insistent, arxineuronalment. Les ales mostren esquitxos de taronja viu, negre i blanc. La fan una bellesa, com una exòtica mostra de tintes. Una d'elles irreparable, de tan malmesa, destrossada. No es pot enganxar ni sargir. No té dret a cicatrius ni a substitucions.
Aquests dies que estic tocada -només aquests?- afecten. L'he vista i no he pogut ni volgut ignorar-la.
M'ha creat un nus que és un punt de dolor que cal suavitzar.
Arreplego un paper i miro de passar-lo per sota seu per agafar-la innòcuament i traslladar-la.
Al final del carrer hi ha uns camps semimoribunds, de conreu i de silvestres. El pagès, jubilat, amb la barretina i la gepa i la cara de no hi ha res a fer. L'home va amb furgoneta i a unes hores conegudes va cap a la terra on els desaprensius li han fet de tot: robar eines o productes -la subsistència inclou accions que posen un teló a la consciència- i destrossar perquè sí -cap teló, ara-. L'home té mitja cura d'una colònia de gats que, per més que se n'estirilitzin per obra de la Protectora amb despesa plausible de l'ajuntament, passa misèria i encara ho tenen prou bé.
La papallona no para amb el bellugueig. No li parlo amb mots. Arribo al marge entre la vorera inacabada i l'espai natural. Abaixo la vista amb el desnivell, espolso el cartó i ella que 'voli' cap a una mort més digna, entre tofes vegetals. Li desitjo sort. Tot són vides.
Més tard, sí, plou.
La trobo a les acaballes -que no sap, espero- movent imparablement les potetes que són primes com línees de bolígraf de punta fina.
La veig, avui, dia dos de novembre, quan encara no plou.
Em sorprèn que tingui les ales amb coloració alegre. Les bruixes, les que jo he vist, aquelles que els gats persegueixen mentre paral·lelament alguna ratapinyada xiscla fent vols ebris i eficaços amb finalitat entre lliure-nocturna-boja i nodridora, aquelles papallonarrotes són de tons taca de cafè o te en paper antic. Amenacen enredant -un intent de clonar la cara d'un mussol espaordidor en tota l l'envergadura alar-. No són presumides, no són de fades. Amb tot, una gata tigrada que tinc en un raconet del cor, fa anys, gaudia enxampant-les i...cruspint-se-les. No explicaré l'expressió del meu rostre davant la imatge de la bruixa mig menjada. Que què li has de dir a la depredadora?
Aquella papallona, si no és bruixa, hi tira. Potser el dia l'ha sorpresa i l'ha estabornida. El dia comporta molt, massa. L'insecte espeternega, insistent, arxineuronalment. Les ales mostren esquitxos de taronja viu, negre i blanc. La fan una bellesa, com una exòtica mostra de tintes. Una d'elles irreparable, de tan malmesa, destrossada. No es pot enganxar ni sargir. No té dret a cicatrius ni a substitucions.
Aquests dies que estic tocada -només aquests?- afecten. L'he vista i no he pogut ni volgut ignorar-la.
M'ha creat un nus que és un punt de dolor que cal suavitzar.
Arreplego un paper i miro de passar-lo per sota seu per agafar-la innòcuament i traslladar-la.
Al final del carrer hi ha uns camps semimoribunds, de conreu i de silvestres. El pagès, jubilat, amb la barretina i la gepa i la cara de no hi ha res a fer. L'home va amb furgoneta i a unes hores conegudes va cap a la terra on els desaprensius li han fet de tot: robar eines o productes -la subsistència inclou accions que posen un teló a la consciència- i destrossar perquè sí -cap teló, ara-. L'home té mitja cura d'una colònia de gats que, per més que se n'estirilitzin per obra de la Protectora amb despesa plausible de l'ajuntament, passa misèria i encara ho tenen prou bé.
La papallona no para amb el bellugueig. No li parlo amb mots. Arribo al marge entre la vorera inacabada i l'espai natural. Abaixo la vista amb el desnivell, espolso el cartó i ella que 'voli' cap a una mort més digna, entre tofes vegetals. Li desitjo sort. Tot són vides.
Més tard, sí, plou.
Comentaris
-
Bellíssim relat[Ofensiu]brins | 09-11-2015 | Valoració: 10
Un relat tendre i bell que deixa ben palès dues coses: el teu amor per la natura i la facilitat d'expressió que tens.
No comprenc per què no escrius més poesies; la teva sensibilitat ho demana...
Pilar -
molt bonic[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 04-11-2015 | Valoració: 10
Mena tu ets poeta de "mena", que tendres els teus escrits.
M´agrada tant ¡ llegir-te
Montse
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436040 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com