La papada que volia SER

Un relat de: Mena Guiga
Servia cafès a tort i a dret, anés tort, anés dret, aquell cambrer d'entre la col·lecció de cambrers que el local oferia, com si fossin un mostrari. No, no havien estat trets i disparats d'una capsa com els soldadets de plom del famós conte, però hi feien pensar.

Aquell cambrer en concret treballava al local i a la terrassa, tocant al carrer, on s'hi respirava l'aire més cosmopolita i la vista es perdia enllà seguint els edificis descomunals, gloriosos i centenaris.

Es deia Rafel, com el pare, com l'avi i com el besavi. I era clavat a ells (els gens gens variables): baixet, plenet, camacurt i galtarosadet, nas arremangat, ulls de mico (no sé si mico xabrico o mico filós), cabells escassos (un tres quarts de calb, per entendre'ns) i dents de guineu semi-llesta. Dotat d'un parlar amable i eficaç per aconseguir estrenes, que llavors, en temps de crisi, eren esporàdiques.
Ah!...I la papada. Aquella santa, catòlica i apostòlica papada! Matalasset toixonet de primera amb dos plecs.


Aquell pap que tapava el llacet de l'uniforme. No hi havia res a fer. Gairebé el colgava, tot i que en Rafel complia amb el protocol i el duia posat. Si més no era útil per absorvir la suor de la zona (excessiva). Per tant, li calia una munió de llacets diàriament. No volia fer tuf de greixons de porc ibèric o de cansalada mig fregideta.

Omplia rentadores i rentadores amb llacets i els estenia al terrat amb pinces de plàstic de colors. Una nena, des d'una finestra, sempre s'ho mirava enrigolada.


-Llacets negres amb pinces alegres!

Era la Jasmina, de deu anys.
I, tot seguit, escrivia un poema al seu diari.

-Podríeu,si voleu, volar!

Parlava amb els llacets que aguantaven estoicament el sol i l'aire i que, no obstant, es descolorien poc, a causa del material del que estaven fets (alguna cosa acabada en -ex).

En Rafel es sentia ridícul estenent els llacets. Hagués preferit dur corbata i havia gosat proposar-ho al principal del local i només n'havia tret un gran moc.
Seguia, doncs, en Rafel fent bugades llacètiques...

Fins que una nit de lluna plena els llacets van acordar unànimement fer el cor fort i gosar abandonar el cambrer per sempre més. Viure una vida on fossin vistes i on poguessin veure-hi. I que la Jasmina en pogués escriure molt! I, qui sap, si arrel d'això en Rafel encara canviaria d'ofici. Amb el sotabarba pronunciat podia planxar segells , per exemple. Pensades així tenia el grup de llacets mentre la brisa nocturna els gronxava amb suaus copets inspiradors.

L'endemà, quan el despertador es va fer sentir (i el cervell hi sumava un so esmorteït de gall a pagès, record aferrat de la infantesa, quan en Rafel s'atipava d'embotits elaborats per la família i vet aquí el papadam patatim patatam...) el pap va ser el primer en desemmandrir-se. I la dutxa posterior el va acabar de refer. Tenia ganes boges de criar un nou plec. I un altre, i un altre. La voluntat de la papada estava esdevenint més i més mestressa d'en Rafel, desgraciat autòmata que hauria de complir amb els seus dèspotes designis.

I sí, sí, que així va ser.

Aviat, a còpia d'àpats megaindustrials oliosos i de pastisseria de baixa estofa, en Rafel va aconseguir que el seu rostre s'extensionés per baix com un acordió.
I va aprendre a fer-lo sonar. Les notes anhelaven ser sentides i això ja era garantia d'èxit. Quan un client pagava la consumició, ell ho agraïa amb un somriure i una melodia (posa-li una tarantel·la napolitana) la qual tenia la virtut de fer entregar tot el que es duia al portamonedes o fins i tot fer un txec al portador gens irrisori.

En Rafel, amb aquest procediment, es va fer ric. No pas al cafè: el van despatxar per no dur el llacet estipulat. I per enveja, és clar.

Va actuar a tots els palaus de la música de la galàxia i va ser ovacionat.

En un dels seus viatges, va trobar els llacets. Eren en un camp de roselles, jugant amb papallones i libèl·lules, en absolut víctimes d'un benestar extrem. Se sentia com reien. Des de la limusina els va saludar.
I la papada ho va fer, al seu torn: música celestial, harmonia.

I narinan narinan.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434494 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com