La obscuritat dels dies sense mi

Des de que te'n vas anar, he estat aquí tancada. No m'ha importat ni que passessin de llarg els anys, ni que restessin amb mi la bogeria i la soledat. No he volgut pas envellir i tancar els ulls per sempre. No he tingut més que quatre parets i un coixí on abraçar-me. No he pogut oblidar-te. No sé si moriré, per que potser ja ho vaig fer fa molt de temps i ja no me'n recordo.

De vegades escolto veus, passes, sorolls, riures... imagino passadissos interminables, el gran laberint de la vida rera aquests murs que semblen haver estat aixecats només per a mi.

Cada dia he somniat i viscut, sense importar-me ni l'ordre ni quan o quant. Fins arribar a cert punt en que la il·lusió i el dia a dia es fonen en una mateixa cosa: pura rutina. Tinc por de traspassar aquesta porta, ara tancada, pel fet de poder-me trobar a l'altre banda un despertar. Si de mi depengués, passaria la meva eternitat en silenci, i sense moure'm d'aquí.

Crec ser una bona persona. Mai he volgut fer mal a ningú, donat que tampoc he volgut que me'n fessin. Ara, però, ha passat molt de temps i la vida m'ha ensenyat moltes coses. Potser masses i tot. No sabria pas dir si per sort o per desgràcia, vaig aprendre a saber, a conèixer, i també a saber conèixer-me quan era una nena. Me'n vaig adonar que per comprendre abans s'havia de sofrir a la pròpia pell, i això gairebé sempre deixava cicatrius. Les experiències es forjaven a base de desil·lusions. I quan es posa empenta a alguna cosa que resulta ser un fracàs, fa més mal que una bufetada.

Poc a poc vaig adonar-me'n que jo era com un huracà que llençava enlaire tot quant estava al seu abast. En el meu camí cap a cap lloc trobava molta gent que, si es decidia per caminar al meu costat, sovint en sortia malparada. Vaig intentar canviar aquest destí, ajudar-los, agafar-los aquest cop de la mà, donar el millor de mi mateixa,... però res d'això va funcionar. Així doncs, quan més sola, desesperada i buida em vaig sentir, quan encara em quedaven llàgrimes per plorar, em vaig tancar en mi mateixa, vaig donar-me empenta per sortir corrents, com sempre que tenia por del meu passat. I encara que em vaig sentir covarda, per un temps vaig creure que controlava el meu món.

Vaig negar-ho i m'ho vaig negar tot, fins i tot a mi mateixa. Vaig amagar-me dins la meva closca, amb la disposició de no sortir-ne mai més i viure en la obscuritat dels dies sense mi.

Al principi tenint fe en mi. Vaig respirar profundament i em vaig enfonsar en la ciutat només com algú més. Vaig dormir, treballar, recollir la casa, plorar, somniar, córrer d'un lloc cap a un altre, tombar-me al sofà... El temps es va anar omplint d'estrès, fum, calor i sol de l'estiu, pols, roba bruta, televisió, cafè, tristos somriures, música per a no escoltar... i amb tot això es va anar omplint també la meva ànima.

I arribà un dia en el que vaig esclatar per que ja no podia més. Entre alguna cançó dels 90 i unes llàgrimes destenyint el blau del coixí del sofà, vaig veure que la meva vida es consumia en alguna cosa que no era vida. Sempre havia tingut la impressió d'estar sola, tan sola que tenia per amant a la pròpia soledat cada nit al meu llit i no em feria, tampoc m'importava, per que m'hi havia acostumat. Però aquesta vegada no podia suportar aquella sensació de gelor que s'apoderava del més profund dels meus sentiments.

Així que vaig caure. Vaig caure tan avall que ja no veia el cel. Tampoc el terra que trepitjava, ni la senda per on caminava que m'havia de portar cap a cap lloc. Em vaig allunyar de tot, em vaig tancar la porta i no vaig deixar a ningú passar. Algun cop vaig sentir un lleuger respir que onejava el meu cabell arrissat i em produïa una esgarrifança que recorria cada centímetre de la meva pell. D'altres cops, vaig témer sentir morir allò que hi ha dins el pit, vaig témer haver assecat el mar de llàgrimes que hi ha dins de cadascú de nosaltres. Però en la major part del temps jo somreia sense descans, creient il·lusament posseir la felicitat e intentant acaparar-la per mi i per sempre. Ara comprenc que l'estrella de la felicitat només brilla per moments, i que és impossible ser egoista amb ella a la mà, doncs quan més força fas per retenir-la, més s'escapa la seva llum entre els teus dits.

Poc a poc vaig perdre la força i em vaig anar desinflant per sorpresa. Vaig començar a dubtar, de mi i de tot el que em rodejava, i vaig començar a sentir-me fràgil com les ales d'una papallona en el seu primer vol. No sé ben bé quan, però el meu entorn va començar a entrar dins meu fins que, després d'un llarg passeig pel vals de les hores, saltà pels aires com tantes altres vegades.

I, llavors, no vaig sentir res. Vaig alçar-me, vaig emmudir, vaig tancar els ulls,... vaig deixar-me emportar. Vaig deixar que fos el camí el que llisqués sota els meus peus i forgés el millor destí possible.

Va obrir-se'n un abisme insondable sota els meus somnis, que m'impedia arribar a trobar un perquè a aquella profunda tristesa que em commovia de sobte. Van apagar-se finalment les brases de la foguera que em mantenia unida a la realitat de la meva llar, del meu dia a dia. Enmig d'una espessa boira, una fulgor blanca em va enlluernar i vaig quedar ajupida en un terra enfangat i ple de cendres. El cor em bategava amb avidesa, respirava amb dificultats, però va ser el primer cop que em vaig sentir segura després de tants anys de silenci i foscor dins la meva ànima, perquè no tenia por.

Em vaig marejar i vaig començar a veure només colors i ombres que es movien lentament a la meva vora. Vaig deixar-me aconsellar, estimar, acariciar amb les mirades de qui intueixes no toleraran pas que quedis fora de joc. Una veu profunda i llunyana, que semblava brotar dels meus records més preuats, va cridar-me pel meu nom. Una veu amb totes les veus que jo havia escoltat amb atenció durant molt de temps, una veu que resumia, que somreia, que xiuxiuejava, que animava, que em cridava a aixecar-me després d'haver caigut tan avall. Perquè, com em va dir algú en un dia gris, ens està permès caure, però aixecar-nos és el nostre deure.

I ara em miro al mirall i no entenc res. Però em sento jo, sóc feliç, i amb això em basta. "Les coses de vegades són més simples del que es pensa", recordo, i un somriure se'm dibuixa als llavis aquí dempeus, tot mirant per la finestra, contemplant la pluja que cau avui sobre Barcelona. Una pluja en un dia espès i cendrós, una pluja lenta, pausada, relaxant, i un aire fresc i tímid de primavera que oneja suaument el meu cabell negre. Una Barcelona que és aquí davant meu, però que malauradament no puc olorar, ni sentir, ni tocar.

I aquest és l'únic però que li trobo a aquesta habitació sobre els núvols. Voldria volar i escapar-me, perquè encara em sento viva per dins, però sé que el paisatge que hi ha rere la meva finestra no és més que una il·lusió. Tot i així, m'agrada sortir a passejar i fondre'm entre la gentada. Ara puc mullar-me els peus a la font dels matins, i asseure'm en un banc a esperar l'alba sense que ningú em molesti. Cada nit, surto a fer un tomb per cada racó on he tingut un ànima bessona; entre somnis i carícies encara respiro al teu costat, desitjant que el meu respir tingui encara la força necessària en el teu món per eriçar-te els cabells i dibuixar-te un somriure tendre als llavis que ja mai podré besar...

Quina pena no poder acomiadar-se'n de tantes coses que queden enrere irremeiablement. Però aquí davant meu se'm presenta un altre repte, una altra meta, una nova etapa que s'ha d'enfrontar amb coratge i lucidesa. I aquest cop no penso perdre. Aquí no existeixen les llàgrimes ni el dolor. Aquí tot és tranquil, cristal·lí, el cel no entén de feblesa.


I encara que no ho sembli, és bonica i senzilla la vida aquí a dalt. Viure al cel és com viure a la terra, sense tenir por de poder fracassar.