La Núria era rossa

Un relat de: camarassa

Estava asseguda a primera fila. Era ella. S'havia enfosquit el cabell. El ros de Liv Ullman havia desaparegut sota l'artificialitat del castany. Ella era com la protagonista d'una peli de Bergman, sempre m'ho havia semblat: d'aparença angelical i fràgil però amb una passió turbulenta i quasi destructiva. Feia dues setmanes havia posat el seu nom i cognoms al Google: té 3 resultats. Es veu que havia publicat una novel.la i la presentava en una biblioteca, d'això en feia dos anys, però en la biblioteca en conservaven un exemplar. Me la vaig llegir. No sabia que li agradava escriure, com tampoc sabia que li anessin les dones. Mentres m'enfonsava en la butaca, veia com li menjava la boca a la dona del seu costat. Una dona madura. D'aquelles dones que només reben la qualificació de madures. Ella es va girar, crec que intuïa que era allà. Jo em vaig posar a parlar amb el veí de butaca: ha llegit les crítiques al diari, diuen que és el millor espectacle pel que va d'any! A mi no me hable en catalán! Jo també penso el mateix. Vaig quedar-me girat, i de reüll veia com se'm quedava mirant, i em cridava. Ei! Gerard, Gerard! I com sorprés, vaig girar-me: Núria, quant de temps! Ella venia on seia, i mentrestant vaig agafar un Diazepan 5 de la motxil.la i me'l vaig fotre sota la llengua. Com estàs! Bé, i tu! Jo, de puta mare, estic sortint amb la Marga, ja saps la profe que em duia la tesina. Feia tant de temps que no ens vèiem! De sobte una veu va sortir per anunciar que l'espectacle anava a començar, que apaguèssim els mòbils i tota la pesca. Bé, després fem un café, a veure què tal! Sí, això mateix Núria. Quan feia deu minuts que estava tot a les fosques, i els actors i actrius estàven despullant-se, i tirant-se menjar per sobre ,jo em vaig escapar d'allí, de la Núria i de la seva nòvia, i del record del tacte de vellut del seu parrús entre els dits. Un cop fora, sota la mirada despectiva de la taquillera, em vaig apropar l'índex i el cor al nas, i la flaire endolcida del fluxe de la Núria em va envair de nou la meva existència.


Comentaris

  • Retrobada[Ofensiu]
    Karkinyoli | 17-02-2009 | Valoració: 10

    De vegades els fantasmes i les emocions del passat tornen sense que els ho demanem... i encara menys ho desitgem, oi?
    M'ha agradat que cerqués el nom pel google, és un sincer, qui no ho ha fet, per impotència o pel plaer d'autocompadir-se?
    Podem enterrar moltes coses, convertir-les en fantasmes, però el desig és lliure, encara que desitgem controlar-lo.
    Moltes felicitats! Et continuaré llegint!
    Laia

  • ..........[Ofensiu]
    ANEROL | 04-07-2007 | Valoració: 9

    ben narrat, àgi. L'olor......,ha estatbé

  • "Sempre ens quedarà l'olor"[Ofensiu]
    ginebre | 08-06-2007

    Plagiant allò de "sempre ens quedarà Paris"...
    El teu relat curt i àgil, m'agradat. Una trobada, uns records que els protagonista no voldria deixar emergir. Però és impossible, un cop s'engega la memòria, un ansiós nerviosisme, les ganes de fugir...però la olor, malgrat el temps i el sabó, és una sensació real i present.
    Molt bó.

l´Autor

Foto de perfil de camarassa

camarassa

60 Relats

62 Comentaris

53173 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Camarassa és una vila de la Noguera, i per ella hi passa el Segre. M'agraden els capvespres a Camarassa, pels carrers empedrats o bé en la petita platgeta que hi ha abaix, vora el riu. També t'hi pots banyar, o bé fer un picnic a la riba.