Cercador
La Nsia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Nsia era una nena de vuit anys que vivia sota un pont obert a la vida.
Hi havia viscut feia tant que ni recordava com hi havia arribat.
Un bell pont de pedra, inútil si no fos que era l'habitacle de la Nsia. Cap riu, cap rierol no hi fluïa qui sap lo!
La nena tenia els cabells negres i ondulats i li arribaven als genolls. El vent els li pentinava somrient. La pell, blanca i fina, que la rosada li cuidava, li feia de mare fada.
La Nsia anava abillada amb fulles de col...tot i que no era cap eruga. I anava descalça tot l'any. Era feliç cada dia perquè no sabia ni què era cada dia. Era amb el que era i prou.
Un dia, i fins aleshores no li havia passat mai, va sentir la gana. La gana, una mena d'insistència que li cremava l'estómac, que li provocava salivera, que li feia raucar, insistents, els intestins!
Quan apareix la gana li ve del bracet el desig.
La Nsia havia viscut de l'aire del cel i ara es trobava així. Cap estat ideal perdura!
Passava ànsia, la Nsia.
Passava ànsia, la Nsia.
I li va canviar el tarannà. El pont enyorava la rialla fresca com aigua lluent!
La cara li quedava tibada. I maleïa aquella sensació que no la deixava viure.
De cop es va trobar menjant-se la indumentària. I va quedar nua. Li va fer vergonya. La Nsia ara tenia una nova inquietud: la de vestir-se.
Va arreplegar quatre plàstics bruts de bosses de supermercat amb les lletres mig pelades mig descolorides i es va tapar com va poder.
I, vençuda per les ànsies,... va fer cap a la civilització.
Hi havia viscut feia tant que ni recordava com hi havia arribat.
Un bell pont de pedra, inútil si no fos que era l'habitacle de la Nsia. Cap riu, cap rierol no hi fluïa qui sap lo!
La nena tenia els cabells negres i ondulats i li arribaven als genolls. El vent els li pentinava somrient. La pell, blanca i fina, que la rosada li cuidava, li feia de mare fada.
La Nsia anava abillada amb fulles de col...tot i que no era cap eruga. I anava descalça tot l'any. Era feliç cada dia perquè no sabia ni què era cada dia. Era amb el que era i prou.
Un dia, i fins aleshores no li havia passat mai, va sentir la gana. La gana, una mena d'insistència que li cremava l'estómac, que li provocava salivera, que li feia raucar, insistents, els intestins!
Quan apareix la gana li ve del bracet el desig.
La Nsia havia viscut de l'aire del cel i ara es trobava així. Cap estat ideal perdura!
Passava ànsia, la Nsia.
Passava ànsia, la Nsia.
I li va canviar el tarannà. El pont enyorava la rialla fresca com aigua lluent!
La cara li quedava tibada. I maleïa aquella sensació que no la deixava viure.
De cop es va trobar menjant-se la indumentària. I va quedar nua. Li va fer vergonya. La Nsia ara tenia una nova inquietud: la de vestir-se.
Va arreplegar quatre plàstics bruts de bosses de supermercat amb les lletres mig pelades mig descolorides i es va tapar com va poder.
I, vençuda per les ànsies,... va fer cap a la civilització.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436351 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com