La nostra vida a la carretera

La llum d'oli de les làmpades il·luminava el rostre de la criatura. El metge que havíem portat de la vila quan va trencar aigües ja feia molta estona que havia marxat, i quan tot es va haver arreglat i la Marina bressolava a la nena, la resta de la tribu va fer una rotllana al nostre voltant. Llavors en Dídac ens va demanar permís per agafar-la, va caminar fins a l'entrada de la cova i, tot alçant-la en direcció a la lluna, va donar gràcies a bodhisattva pel miracle de l'existència.

A fora vaig veure l'Isaac Portes ajagut sota el desmai. Es mastegava la punta del mostatxo i recitava mantres al costat del foc. Ell era l'únic que no havia vist a la nena. L'Isaac era el fill d'una família de l'alta burgesia barcelonina que li havia pagat els estudis de cinema a la USC, i allà, a Califòrnia, havia descobert el budisme i, almenys era el què explicava, s'havia inflat a birres místiques amb el dròpol d'en Jack Kerouac. El seu passat l'havia distingit de la resta des del moment que va arribar.

Ara anava sense camisa, i amb la llarga melena rossa, la barba i el bigoti, em va fer pensar en el déu Thor. Durant molt de temps havia fingit que no m'importava veure la Marina entrant a la seva tenda, però quan vaig veure els rinxols daurats de la nena... Música i rauxa? Amor lliure? I una merda! vaig pensar aleshores. El què desitjava amb totes les meves forces era que els gossos se li tiressin a sobre i l'esquarteressin a mossegades. Volia veure com es dessagnava al damunt de l'herba xopa.

Durant el viatge de tornada a la vida real, la Marina sostenia la nena sobre la falda mentre en Pau, que llavors tenia sis anys, incorporat des del seient del darrere de la furgoneta, les observava amb un punt d'enveja. A ell tampoc li explicaríem res. Ni a ell ni a ningú, perquè en veure l'esclat primordial dels fars d'un camió articulat acostant-se a bon ritme des del carril contrari, vaig decidir que aquell secret quedaria per sempre més entre nosaltres i la carretera.