La nostra tempesta

Un relat de: 14

Durant anys recordava dia rere dia dins meu aquella maleïda frase. Era gairebé vital. No aconseguia entendre el perquè de res, i això em motivava a escriure de forma incessant, amb el mateix afany que quan tenia 17 anys i escrivia de forma lenta, sense esforços, per tal que els pares no em sentissin a les nits.
Feia anys que havia vingut a viure a Cuba. Havia decidit emigrar perquè tot tenia el teu color; si ho prefereixes, em podia considerar un exiliat del teu record. Estiava cansat d'escriure cartes que després hauré de cremar, i és que a vegades les paraules són infidels al present. Somnis, o records? Qui sap si són el mateix.
Cuba era el meu pou per enterrar les penes i evitar que la nostàlgia m'ofegués. segueixo sol -com aquell monjo de Friedrich- predestinat a viure per tornar-te a trobar. Tot fins aquell dia. Tot fins aquell matí.

Era una nit normal, d'entre setmana, d'aquelles en que anar pel carrer produeix una sensació d'antropocentrisme innat (estic sol en aquest món?). Tornava cap a casa després de sortir a donar i un vol, i ens vem topar. Topar, trobar, mirar, pensar, somiar. Era veritat. Era real. Existies.
Feia més de quinze anys que m'havies pregat oblidar-te. Qui era jo? El barranc de la teva felicitat, aquell precipici amb qui topaves quan la teva relació amb l'Eduard entrava en crisi. Jo per tu era el pecat original.
M'havies esborrat de la teva vida per complet, però saps que sovint en les nits de lluna plena recordaves aquells versos de quan encara crèiem en l'amor.
Ens vem topar i te'm vaig endur. La platja de l'Havana tenia el color del teu cos, i va ser allà on es va tornar a encendre el nostre foc. Vas prometre'm creure en la casualitat, i vas caure en la teva trampa.
Temps enrere t'afartaves de mi al veure com sempre tenia una paraula pels teus llavis, i m'ignoraves constantment; no em saludaves i al-legaves anar acompanyada de l'Eduard. Vas jurar-me que quan ens veiéssim lluny d'ell i l'entorn del poble, tornaries a ser meva.
I Cuba va ser dels dos. La platja es confonia amb la mar, i l'escuma de l'aigua picava amb força al topar amb nosaltres. Empapats, xops de tot i de res. Érem ningú ben lluny del tothom. No teníem res, només nosaltres.


La nit va ser llarga, i vem tenir temps de recordar punt per punt la nostra història; la meva vida. No vas dir-me ni on t'allotjaves, ni quan marxaves, ni perquè hi erets, però sé que Cuba era la soga que enterraria el nostre silenci. I va ser així.
Va ser així fins que vem caure adormits enmig de la platja, junts. Abans de tancar els ulls vaig saber que havia tornat a viure, que, d'alguna manera o altre, l'atzar m'havia retornat l'existència.
Al sortir el sol vaig llevar-me, però ja havies marxat. No hi erets. No sabia el destí de la teva escapatòria, només tenia com a penyora el regust dels teus llavis.
Vaig tornar a caure adormit, perquè en el fons, els instants previs a caure en el son són allò més semblat a la mort.
Tot fosc. Perdre's i marxar. Saber que en algun lloc, a alta mar, una tempesta esclata. Jo sóc aquell cel, i tu aquella mar.

Comentaris

  • escrius molt be[Ofensiu]
    ANEROL | 08-06-2007 | Valoració: 10

    gaudeixo al llegir-te. Una narració planera, una carta d'amor, d'enyor, de acceptació, de felicitat amb el que és te