La nostra història

Som al segle XVII, tu ha sortit abans que el sol. Jo faig tard, però al cap i a la fi ens trobem al mig del camí. Deixem que la eufòria ens abrace i s’escole entre el poc espai que ara hi ha entre tu i jo. Muntem al carro sense importar el rumb. Passen tres nits i arribem al que sembla ser un poble vora un riu. Ens refugiem un parell de dies a l’església per dormir sota cobert. És estiu, fa molta calor i furtem el que podem per menjar; i passem la nit al ras, vora el llac que forma un salt d’aigua impressionant. Ens banyem i dediquem la major part del temps a estimar-nos. No podem estar més temps en aquell poble; ens busquen acusat de practicar cadascun dels set pecats capitals. Cert. Som dos individus que sols arrosseguem amb nosaltres bruixes i dimonis infernals. Correm. Correm molt, costa avall, seguint el camí que dibuixa el riu, seguint gripaus i saltamartins que volen a cada pas. Estratègicament furtem un cavall que ens pota fins un poble que fa olor a sal; entre la plana i la costa. En arribar em detenen pel furt d’incomptables coses, sense que tu pugues fer res. Ha sigut millor que t’amagues i et quedes al marge. Aquell dia no enfosqueix; la nit no vol arribar, alguna cosa passa que les hores transcorren i el dia està en peu, com quan vam despertar. Passen mesos. Pedra a pedra has construït el que serà la nostra llar. Perquè ho serà. No estaré més temps tancada. Entre tu i jo hem creat el saquet de pell i ossos més dolç que s’ha vist mai. Els ulls de la nina més bonica resten tancats en el que espere siga el somni més tendre de la seua curta vida. Són les set i mitja i el teu cos deixa regalimar la suor. Estàs enamorat de la nina. Has sembrat blat. Tot un camp enorme per a nosaltres. Podem anar descalços. Tenim un gran fumeral. És hivern i fa molt fred. Fem pa. Cada matí, la casa fa olor a pa recent fet. Al poble canviem el pa i ara tenim gallines que fan unes truites matineres que saben a glòria del cel. No importa res, ara que podem envellir junts. Ara que es estiu i la nina corre entre el blat nua i descalça. Res no importa quan ja no podem comptar amb els dits les hores que ens queden per estimar-nos.