La nostàlgia de la mort.

M’agrada com em transportes pel teu món interior. Em quedo amb aquesta reflexió: “Veig la majoria generalitzant-la, sabent que si no tingués els ulls tan cansats descobriria en cadascú dels de fora una persona.” T’aniré seguint i descobrint ... Ah¡ i gràcies pels teus comentaris ;)

M’agrada com em transportes pel teu món interior. Em quedo amb aquesta reflexió: “Veig la majoria generalitzant-la, sabent que si no tingués els ulls tan cansats descobriria en cadascú dels de fora una persona.” T’aniré seguint i descobrint ... Ah¡ i gràcies pels teus comentaris ;)

Aquest és el títol que gosaria dir-te que em sembla que es correspon millor amb aquest llarg pensament teu sobre l'abans i el després de la mort. Perquè crec que no és de la mort en si del que parles, sinó de totes aquelles sensacions que et fan sentir que ets viu, de totes aquelles coses que contemples amb atenció, desgranant-les detalladament dins del teu cervell perquè tens, en tu, la curiositat per comprendre i entendre, és a dir, tens en tu la vida. En canvi, quan ja res no et fa fer preguntes, ni veus el que hi ha al teu voltat, quan sures, inert, en la immensitat d'un espai que ja sents teu, que ja no et provoca cap reacció, és llavors que haurà arribat la mort.

"Veig la majoria generalitzant-la, sabent que si no tingués els ulls tan cansats descobriria en cadascú dels de fora una persona...."

Sàvia frase, aquesta, perquè és ben cert, la majoria no existeix, està feta de petits i grans éssers humans, diferents i irrepetibles que, vistos de lluny, semblen un tot, però quan t'hi apropes, descobreixes milers i milers de puntets separats, cadascún amb les seves particularitats... i aquests "puntets" som cadascún de nosaltres, fent la nostra particular aportació al que, erròniament, anomenem "majoria".

M'agraden aquests relats teus, en forma d'assaig, a través dels quals reflexiones sobre la vida i tot els seus misteris. Són pensaments profunds que, com tu molt bé dius, ajuden moltes vegades a comprendre millor el perquè de tot o, si més no, a intentar-ho.

I de nou, gràcies pels comentaris que em regales, tan encertats, tan acurats, interpretant a la perfecció el que he pretès transmetre.... no sé si sempre ho aconsegueixo (suposo que no!) però em fa molta il·lusió sempre que descobreixo que hi ha hagut algú a qui el missatge li ha arribat impecablement, tal com jo l'he pogut tenir al cap a l'hora de passar "a l'acció", o sigui, a l'hora de transcriure'l del cap al paper.

Per cert, no t'animes a venir a la trobada del dilluns 18 al vespre, al bar "Almirall" de Barcelona, i posterior soparet? Ja he vist que comentes que no ets gaire per aquí darrerament, però la nostra estimada relataire Llibre, va actualitzant, molt amablement, el missatge de convocatòria. Estaria molt bé, això d'anar augmentant el gruix de cares conegudes a Relats!

Bé, Arbequina, repeteixo que és un plaer llegir-te, perquè quan descobreixes un relat que et fa reflexionar i que t'aporta alguna nova idea, o al menys, et fa donar-li voltes, crec que has descobert un gran relat, per senzill que pugui ser. I això, amb els teus escrits, em passa gairebé sempre.

Una abraçada i, ja saps... fins la propera!

dens i profund sobre la mort, aquesta esplèndida figura que ens espera a tots pacientment.
Jo també, de tant en tant, la miro als ulls per perdre la por al no existir, per entrar suaument en els seus dominis sobirans, els de la foscor i el silenci.
Desaparèixer, no ser, fugir com l'aire que respirem, eteri i invisible, escampar-nos, universos enllà, particula a particula, esmicolats amb dolçesa.
Potser en quedarà alguna cosa del que vam ser, en els nostres fills i en els seus gestos.

Gràcies per aquest poema que em porta allà on realment sóc, a la meva solitud serena i antiga.

petons Arbequina!

gypsy

mmm... sí, un relat estrany i enigmàtic. M'ha fet gràcia que ens expliquis que ho vas fer a la biblioteca i, de fet, es nota (crec) que era un d'aquells dies que, de sobte, aixeques el cap i sembla que portis setmanes allà ficat, que et costa veure o sentir res més... ho conec! jeje
Jo una vegada també vig escriure un poema a la biblioteca (crec que sota aquestes condicions).

No he entès l'expressió "topant-me en tot", potser volies dir "topant-me amb tot"...

No em quedaré només amb aquest relat però, simplement, volia agraïr-te els teus comentaris i dir-te que sempre m'alegra que em diguin que agrada el que faig (suposo que a tothom, és clar!). Un petó ben gran!!

Un relat ple d'imatges i sensacions francament interessants de llegir. També de sentiments molt íntims que t'agraeixo que hagis volgut compartir.
Em sembla evident el to melancòlic i lleugerament trist de les teves línees; el mantens controlat, però, i evites abandonar-te totalment a ell. Aquesta melangia continguda li dona un aire elegant i llunyà al teu text, no se com dir-ho d'una altra manera.
També em sembla que dones prou pistes per entendre que el terme biblioteca agafa en diversos moments significats diferents que podria arriscar-me a suposar ( però potser resultaria una mica pretenciós, ja que tampoc tinc prou elements de judici ) i que en canvi puc qualificar sense por de bon joc de paraules i de traslació de significats.
Un concepte colpidor, per últim: la mort com un estat interior únic. Em sembla interessant, aquest estat definitiu com una sublimació de la individidualitat, com una ratificació de la situació no compartida que resulta definitiva.

Un bon relat, company d'escrits i lectures!

Gràcies a tu; evidentment, no m'ofens de cap manera amb les teves paraules, sempre tan oportunes: per a mi suposa una gran alegria anar trobant els teus comentaris, que espero ens permetin continuar en contacte encara que sigui virtualment.

Una abraçada plena d'espurnes,
Una quimera