LA NOIA

Les passes lentes, el pensament allunyat,
els ulls plens de llagrimes, el cor anegat,
la pluja lliscava pels negres cabells,
plorava la noia, plorava el cel.

Tristesa infinita, duia en el seu cor,
tristesa que ofega i fa sentir dolor.
Ja res no m'importa, ja tot s'ha acabat,
ell és mort,.. jo soc viva,.. viva de cos,
que no d'esperit, que el vaig deixar a la fossa,
quan ell va morir.

El dol a la cara, el dol en el cor,
cansada, s'asseu en una pedra,
a la vora del bosc.

Els nuvols escampen, torna a sortir el sol,
un sol que tot ho escalfa,
amb els seus raitjos d'or.

Els ocells, sobre les branques,
amb les ales obertes refilen cançons,
belles melodies portadores de il.lussió,
son cants de vida i esperança,
que duen en el seu interior.

Però la noia està trista, i te tant de dolor,
que les llagrimes li cauen, com pluja de tardor.

El sol se la mira, i en veura, tanta amargor,
es compadeix de la noia, i li vol donar consol.

Escúll d'entre els seus ratjos
el que dona més calor; i ...
com un amant amoros,
l'embolcalla, amb dolça abraçada, plena d'amor.

Al sentir tanta calidesa,
un calfrèt li recorre pel seu cos,
que li fa aixecar la cara,
i mirar cap el sol,
tanca els ulls i sospira,..
és un sospirar tremolos,
però se sent confortada,
pel raig de sol,
que li acarona la cara,
que li dona amor,
ja no sent tant la tristesa,
ja s'apaivaga el dolor,
i creix un nou semtiment d'esperança,
que surgeix poc a poc,
mentres s'aixuga les llagrimes, ...
es deixa portar per l'imaginació,
a un païs on no hi ha tristeses, on no hi ha dolor,
ni llagrimes,que t'ofeguin amb la seva, tristó,
un païs on l'amor tot ho embolcalla,
amb rialles d'il·lusió.
Maite Masachs