Cercador
La noia deu
Un relat de: SenyorTu- Compartir:
En entrar al restaurant, ha vist una noia deu que sopava sola. Si fóssim dins d'una pel•lícula, en Guillem s'hi atansaria i li demanaria de seure. Ella acceptaria. La conversa seria interessant, adobada amb mirades consentides, seductores i intencionades. Després ballarien tangos en un local de mala mort i acabarien fent l'amor en una luxosa habitació del gran hotel. Però no som dins d'una pel•lícula i en Guillem s'ha limitat a triar una taula des de la qual observar-la de forma còmoda i discreta.
La noia deu menja amb aquella elegància natural que només atorga un bon pedigrí. De tant en tant, beu una mica d'aigua després d'eixugar-se els llavis amb el tovalló emmidonat. Uns llavis carnosos i vius, molt vius, en una boca llarga i grossa. Va molt poc maquillada. Els ulls, d'un ambre transparent com la mel de taronger, harmonitzen amb una cabellera pèl-roja que cau rinxolada fins a les espatlles. En Guillem tria apressat dos plats de la carta i la continua explorant. Duu un vestit negre que penja d'uns tirants prims, amb escot en V al davant i en U, més baix, a l'esquena. No porta sostenidors, segur; es nota, per poc que es mogui, en el lleu fimbrament dels pits sota la roba. Asseguda, la faldilla li queda un pam per sobre dels genolls. Manté l'esquena recta i les cames juntes, amb un peu lleugerament més avançat que l'altre. En Guillem imagina que el to de la pell, daurada pel sol i les bones cremes, no té interrupcions en les zones més íntimes. I posat a imaginar, es planteja com deu portar arreglat el pubis –creu que no totalment rasurat– i fins i tot quina deu ser l'orografia dels llavis vaginals.
Deu estar acostumada a ser observada, i a mantenir-se impassible; a diluir les mirades en núvols d'indiferència. Però aquest cop la noia deu ha girat sobtadament el cap i els ulls s'han trobat. En Guillem ha intuït com ella somreia per dins i s'ha fixat com movia una mica les cames, com si les hagués de ressituar. Qui sap, potser aquella pel•lícula és a punt de començar.
La noia deu menja amb aquella elegància natural que només atorga un bon pedigrí. De tant en tant, beu una mica d'aigua després d'eixugar-se els llavis amb el tovalló emmidonat. Uns llavis carnosos i vius, molt vius, en una boca llarga i grossa. Va molt poc maquillada. Els ulls, d'un ambre transparent com la mel de taronger, harmonitzen amb una cabellera pèl-roja que cau rinxolada fins a les espatlles. En Guillem tria apressat dos plats de la carta i la continua explorant. Duu un vestit negre que penja d'uns tirants prims, amb escot en V al davant i en U, més baix, a l'esquena. No porta sostenidors, segur; es nota, per poc que es mogui, en el lleu fimbrament dels pits sota la roba. Asseguda, la faldilla li queda un pam per sobre dels genolls. Manté l'esquena recta i les cames juntes, amb un peu lleugerament més avançat que l'altre. En Guillem imagina que el to de la pell, daurada pel sol i les bones cremes, no té interrupcions en les zones més íntimes. I posat a imaginar, es planteja com deu portar arreglat el pubis –creu que no totalment rasurat– i fins i tot quina deu ser l'orografia dels llavis vaginals.
Deu estar acostumada a ser observada, i a mantenir-se impassible; a diluir les mirades en núvols d'indiferència. Però aquest cop la noia deu ha girat sobtadament el cap i els ulls s'han trobat. En Guillem ha intuït com ella somreia per dins i s'ha fixat com movia una mica les cames, com si les hagués de ressituar. Qui sap, potser aquella pel•lícula és a punt de començar.
Ajuda'ns amb un donatiu
Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:
