La noia dels dimarts

-És com la lluna.
-Llunyana?
-Si. Bé no. Com la lluna que va imaginar Calvino: proveïdora de menges dolcíssimes. Però no ho deia en aquest sentit, tampoc, bé no del tot. Em costa trobar la paraula exacta. Veus la lluna, ara?
Ella va mirar indiferent el cel de primavera.
-No -respongué nerviosa i provant d'amagar el mal humor que li provocava cada cop que li parlava de l'altra.
-Això mateix. No hi és. Però avui hi hauria de ser, és la primera lluna plena de primavera. No t'hi has fixat prou, veus darrera aquells arbres com, amagada, ens vigila? Pren nota de cada un dels meus moviments i vol esclatar de gelosia. I tan que ho vol! Com ella que em voldria en exclusivitat, com jo voldria que només estigués per a mi. Però dubta, i molt que ho fa. Tant que ja no sap ni quina és la seva orbita i gira al voltant del món d'esma o de memòria adquirida després de tants d'anys: els nens, i mira que ja són grans, el marit, la feina, la casa, la família... Diu que tot se li fa una muntanya i que quan ens trobem recupera el centre de gravetat. Però jo ja m'he cansat de ser el noi dels dimarts. Bé ja ho saps, és el dia que diu a casa que va a ioga. Això ara, primer vaig ser un curs d'italià del qual no va aprendre'n res, després un de macramé i el curs passat unes classes de repàs de català.
-Ets injust!
-Per què ho dius ara això?
-Tu ets lliure i ella no -abaixa el cap per amagar les paraules que gairebé no gosa dir i murmura, inaudible, un jo tampoc i tampoc m'agrada ser la noia dels dijous.
Ell l'interroga amb la mirada però ella mira el rellotge i mentre s'aixeca esperitada del llit i comença a vestir-se, se sent com un satèl·lit artificial.